Piscines, pagesos i jets privats

No plou, i el govern anuncia restriccions per sequera. Els pagesos del nostre país viuen amb l’ai al cor: els danys que han patit ja són abundants i si no plou molt i aviat, hi haurà conseqüències catastròfiques. Ahir sabíem que el govern ha decidit modificar el Pla especial de sequera i que permetrà que s’omplin les piscines municipals i les comunitàries. Val a dir que veig diferències importants entre les piscines de les comunitats veïnals i les piscines públiques. Aquestes segones, justament, serveixen per a trencar desigualtats. Fa uns anys, quan el meu fill començava a aprendre a nedar, vaig constatar, observant l’entorn, que les criatures que tenien piscina a casa seva o bé a casa d’algun familiar proper perdien la por de l’aigua aviat i aprenien a nedar abans que les criatures que podien gaudir d’una remullada només en ocasions comptades durant els estius. Això no és una màxima irrefutable, i hi ha excepcions, però mentalment es pot fer una associació ràpida entre la relació de les criatures amb l’aigua i la classe social de la seva família. Les piscines municipals són un bé comú que serveix justament perquè les persones que no es poden permetre viure en pisos o cases amb piscines privades o comunitàries tinguin accés a l’aigua, a curset de natació i a l’esbarjo aquàtic.

Segurament perquè no n’he tingut mai cap, per a mi, la piscina privada sempre ha estat un símbol de riquesa. Tenen piscina, ergo la vida els va bé. Dit així, l’afirmació sona naïf i simplista. És clar, perquè hi falten molts detalls i perquè endevinar l’economia d’algú no és mai tan senzill, sempre hi ha en joc moltíssims factors. Em costa respondre en termes de xifres i patrimoni a la pregunta: què vol dir ser ric? Personalment, prefereixo quantificar-ho amb patiment econòmic. Algú que no pateix pels diners s’acosta a la meva idea mental de què vol dir ser ric. Evidentment que es pot tenir una piscina i no ser ric. És més, es pot tenir una piscina i patir econòmicament per arribar a final de mes, per pagar el crèdit que t’ha permès construir la piscina.

Fa temps, vaig entrevistar el Ferran Busquets, el director de la Fundació Arrels, i em va deixar anar una frase que m’ha quedat gravada al cervell: “Ens ho creguem o no, la majoria de persones estem més a prop de viure al carrer que de tenir un iot.” Avui penso que la seva afirmació, si canviem la paraula iot per la paraula piscina privada, també continua sent certa.

Darrerament, penso molt en com costa canviar de classe social durant el curs de la vida. No són gaires les persones que havent nascut en entorns poc favorables econòmicament aconsegueixen enriquir-se i deixar enrere el llegat familiar de la pobresa o de les dificultats monetàries. Dècades enrere, durant els anys de bonança, encara hi havia possibilitats, ara, en aquesta realitat d’oportunitats eixutes, de negrors i d’inflació, és extremadament difícil.

El meu pare va créixer en un pis petit i vell del Raval on no hi havia ni plat de dutxa. El besavi del meu pare tampoc en tenia, de piscina, era miner, a Mazarrón. Va morir de silicosis, la malaltia dels miners. La seva dona, la iaia Ana, que era la meva rebesàvia paterna, quan va enviudar, va carregar les tres criatures dins un tren cap a Barcelona. No portaven ni maleta, un farcell amb el just i necessari. Al cap d’un temps d’haver-hi arribat, va tenir la sort de trobar feina netejant les tombes del Cementiri de Montjuïc. Van viure un temps a les barraques de Can Tunis, i després es van traslladar a uns pseudopisos de la Zona Franca. Si en aquell gueto de migrants gallecs i murcians hi hagués hagut piscina municipal, potser la meva besàvia Salvadora hauria conegut dins l’aigua, entre riures i xipolleigs, el meu besavi José Antonio, però allà, només hi havia tolls de fang i pobresa extrema, i es van conèixer pidolant pa per a menjar. A vegades penso que allà, a les mines de Mazarrón, on van morir el pare del meu besavi i el pare de la meva besàvia, el destí va decidir que, possiblement, jo tampoc tindria piscina. A vegades penso que la foscor i la por que aquell avantpassat meu va sentir dins les mines ha quedat impresa en algun racó recòndit del meu ADN. Els optimistes privilegiats diuen que tot és possible a la vida, i alguns optimistes obrers també s’ho han acabat creient, i potser sí, però és poc probable que neixis pobre i moris ric. No només s’hereta la pobresa, també la por de no sortir-ne mai, i el que és pitjor, la culpa d’encadenar els fills i els néts a la manca d’oportunitats. Ho veia als ulls de la besàvia, de l’àvia i també del pare; una mena de condemna social que calmaven a còpia de dedicació a la feina, però que els va marcar el caràcter, igual que me l’ha marcat a mi. La filla d’aquell home mort a les mines, la meva besàvia, i el fill d’aquell altre miner que també hi va morir, el meu besavi, van acabar establint-se a Andorra. Treballaven en un hotel i amb grans esforços econòmics van poder estalviar diners per comprar una caseta als afores de Masquefa, en una urbanització. La seva filla, la meva àvia paterna, la va heretar. En aquella casa, algú hi havia construït una piscina, però el meu record és l’aigua verda, les algues, els mosquits enormes, els capgrossos que hi creixien i que jo em passava hores observant. Com que no hi havia diners per omplir-la, la piscina es va convertir en una bassa, i als estius, ens ruixàvem amb la mànega i cercàvem els cossis més grossos per fer-hi entrar els nostres cossos petits i simular que ens banyàvem a la nostra piscina particular.

A tu, que tens piscina i no ets ric, que te la vas construir amb els estalvis que vas ajuntar, privant-te d’altres coses, i que ara et dol que et facin sentir malament per tenir-la, també t’entenc, perquè al final, els governs van tard i solen prendre mesures a correcuita, i la culpa sempre acaba sent dels ciutadans: no et dutxis massa estona, reutilitza l’aigua, no reguis les plantes. Ja ens ho va ensenyar la banca, això: privatitzar els beneficis i col·lectivitzar les pèrdues. I sí, avui, em sento més a prop dels pagesos, estructures d’estat, que pateixen per la seva collita, que no pas d’alguns veritablement rics que se les empescaran per saltar les restriccions i, aliens al problema global, viuran un estiu de privilegis sense ni tan sols sentir mala consciència. I mentre aquí veiem com perillen les collites, alguns semideus, amb el seu jet privat, es riuen de nosaltres, estúpids mortals patidors, mentre se’n van a Disneyland amb la canalla, o a comprar-se un vestit a tal boutique de París, i tornen a casa abans no se’ls faci fosc.