La pirotècnia valenciana, un sector amb la metxa cada vegada més curta

“Estem desesperats, som els que fem més soroll i els que menys hem protestat fins ara… Si no és perquè ens denunciarien, aniríem tots a la porta de l’Ajuntament de València o a la porta de la Generalitat amb masclets i pim-pam-pim-pam!” És Reyes Martí, pirotècnica de Borriana. Cinquena generació.

“La sensació és horrible, ara veus un poc la llum. Les falles de l’any passat van ser terrorífiques… Eixa setmana… I l’estiu… Ets pirotècnica perquè et ve de família… Personalment i emocional estem molt malament.” És Maria José Lora, pirotècnica de Montcada. Cinquena generació. A més, és presidenta de PIROVAL, l’associació que reuneix tots els pirotècnics valencians.

Reyes Martí i Maria José Lora posen veu a les dificultats d’un sector fortament colpejat per la crisi. Silenci literal. Fa un any que pràcticament no treballen. Des de la suspensió de les Falles, i de la Magdalena i Sant Joan i de totes les festes de l’any passat, no han pogut disparar més. Hi ha hagut alguna excepció molt anecdòtica amb alguna iniciativa que no ha servit per a apaivagar ni la seua angoixa personal ni la salut del gremi.

Avui és el darrer diumenge de febrer. L’ajuntament ja hauria publicat el Ban Faller i sabríem, per exemple, entre quines hores la xicalla podria tirar petards a les zones acotades. Avui es faria la Crida, a les Torres dels Serrans. Ja hi hauria pólvora, encapsulada i disparada en diferents formats, per tota la ciutat de València. Enguany, però, les Falles de Sant Josep seran virtuals.

Al País Valencià hi ha vint-i-set empreses de pirotècnia. Vint-i-set tallers i poc més de tres-cents treballadors en temporada alta. Una gota minúscula enmig de l’oceà de la crisi econòmica provocada per la pandèmia. La pandèmia ha arrossegat també l’art de la pólvora, de les formes efímeres, del soroll organitzat i rítmic. El ritual de les disparades, de la força de les explosions pacífiques i festeres. Un any de foscor a les places, excepte el xicotet festival d’estiu Torna la llum, subvencionat per la Diputació de València, per donar uns grams d’oxigen als pirotècnics. La resta és silenci.

Els sentiments

“Senyora pirotècnica, pot començar la mascletà.” Reyes Martí dispara tradicionalment a València la mascletada del 8 de març. Fum morat per continuar reivindicant el paper de les dones en aquest ofici. Sempre hi ha hagut dones als tallers. Ella els ha posat la cara i el carisma. També la veu, perquè quan no dispara comenta la feina dels seus companys a les retransmissions d’À Punt. Comentava, fins que es va congelar. L’any passat, el 8 de març faltaven dos dies per a la suspensió de les falles per la covid quan va tornar a triomfar.

“Tinc bons records d’aquell dia, però qui m’havia de dir a mi tot això que ha passat després. Eixe diumenge la plaça encara era plena, però dilluns ja notaves que hi passava alguna cosa, i dimarts, la plaça era ben buida. A l’aire notaves un no sé què, però ningú no s’esperava això que ha passat.” Una de les coses que li van passar, ben al principi de la irrupció, és que va emmalaltir pel coronavirus. Ho va passar lleu i ara ho explica com una anècdota.

Maria José Lora també ha disparat mascletades a la plaça. El 2019 li va tocar el 16 de març, que era dissabte, i l’endemà va signar el castell de focs artificials, ben de nit, al riu, quan la Fallera Major Infantil ja havia lliurat el ram a la Mare de Déu a la primera jornada de l’ofrena. Milers i milers d’ulls que fiten el cel. El 2020 havia de ser un gran any de falles per a ella perquè havia de fer la Nit del Foc, la cremà i la mascletada del dia de Sant Josep.

“Sentimentalment va ser molt fort no poder fer tot això. Tinc moltes ganes de disparar. El que siga. Més que res, per la gent. Vam fer una mascletada al poble del costat, i és indescriptible la sensació que vam tenir quan vam veure com la gent eixia al balcó i aplaudia. Ens queien les llàgrimes. Això no es pot explicar amb paraules. Volem arribar a la gent.”

La ruïna econòmica i la mort del sector

Les especials característiques d’una empresa de pirotècnia fan que el manteniment siga molt car. Hi ha un munt de despeses fixes que s’han d’abonar tant si es treballa com si no. Per exemple, tot allò que té a veure amb la seguretat de les instal·lacions. La manipulació i l’emmagatzematge de la pólvora s’ha de fer en unes condicions molt concretes i establertes en uns reglaments molt estrictes. Sense treballar, assegura Reyes, no podem afrontar les despeses. “El gestor em diu que estem en pèrdues, i jo li dic, com vols que estem si fa un any que no podem treballar? I hem de recórrer als estalvis i al patrimoni familiar.”

“Si tanquem, ja no podem tornar a obrir”, diu. I posa l’exemple d’una sabateria o d’un quiosc de premsa, que pot abaixar la persiana i tornar a alçar-la d’ací dos mesos. Els tallers de pirotècnia no poden fer-ho, perquè la regulació és molt estricta. La reglamentació va canviar fa uns anys i els van donar un període per a adaptar-s’hi. Reyes Martí fa dos anys que va presentar el projecte per a reformar les seues instal·lacions i encara no ha rebut resposta. Si ara tancàs, no li donarien els permisos. “I no sóc l’única. Diria que el 99% de les empreses estem igual. A més, si tanque, què faig amb tot el material que tinc? On el clave? No puc tancar. Primer l’hauria de vendre a una altra empresa, i troba ara algú que te’l vulga comprar.”

Les ajudes

Reyes Martí es queixa que d’ençà que tot va quedar aturat, han demanat reunions amb la Generalitat. “Tenim audiència demanada, però no ens han rebut encara. No entrem a cap ajuda. Som un pilar del patrimoni immaterial de la humanitat, però no entrem a Cultura. Sense pirotècnia no hi ha falles.” De com els ha tractat l’Ajuntament de València tampoc no n’està satisfeta, perquè és qui menys ha col·laborat fins ara. “Tot i que els fem la festa ben bonica”, diu.

La Generalitat ofereix un seguit d’ajudes englobades sota el paraigua del pla Resistir. Els autònoms, el turisme, la restauració, el lleure nocturn, les diferents àrees de la cultura, els comerciants… Tots s’han pogut adaptar, més tard o més d’hora, als ajuts oferts. Però la pirotècnia, no. No es poden acollir a cap dels sectors subvencionats fins ara. El clau roent a què s’han agafat és el de l’artesania. Alguns dels pirotècnics s’han donat d’alta al gremi d’artesans per poder entrar en aquesta línia d’ajuts, però encara no n’han tingut confirmació.

Amb tot, Lora explica que han demanat un pla fet a mida. “Som un sector especial, un dels pilars de les festes i necessitem ajudes per a uns problemes que no tenen els altres”, explica. En nom de PIROVAL, aquests dies manté reunions amb l’Ajuntament de València. Presenta propostes que combinen les restriccions anticovid i la possibilitat de fer disparades. La resposta de l’ajuntament és que la decisió depèn de la Conselleria de Sanitat. Així i tot, enmig de la conversa, de tant en tant va dient que sí, que comença a veure la llum.

Les propostes

“Crec que podríem fer-jo en hores que la gent és a casa, després de la queda. Es poden fer disparades des de diversos punts de la població perquè la gent ho puga veure sense eixir de casa. Ho vam fer a l’estiu amb Torna la llum. Descartem la mascletada a l’ajuntament, és clar, però es poden fer castells i que la gent gaudisca de la festa encara que siga des de casa”, diu Lora, que afegeix que fins i tot han arribat a fer propostes sobre ubicacions i planificació d’ocupació de la via pública.

Reyes Martí s’exclama i diu que és urgent de poder disparar per donar sortida al material que tenen acumulat. “Les disparades que hem fet fins ara han demostrat que són segures. Recorde que el Nou d’Octubre vam fer una mascletada a Sagunt. Em vaig fixar en la gent que es va agrupar per famílies. Separats i sense cap acumulació de gent. I la nit de Cap d’Any vam disparar al poble, a Borriana, quatre castellets de minut i mig, que ja veus tu, que no és res, però ens vam emocionar en veure i escoltar la reacció de la gent. Al carrer no hi havia ningú, però en van gaudir. Si es vol, es poden fer espectacles pirotècnics amb seguretat.”

El present incert que enllaça el passat i el futur

Reyes Martí és la cinquena generació de pirotècnics. Més de cent-cinquanta anys. El seu besavi va ser dinamiter. Usava la pólvora per a perforar pous. I de barrinar el sòl als camps, va passar a fer-lo tremolar a les ciutats als terratrèmols finals de les mascletades i a il·luminar les nits de les festes. Reyes té un fill que també es dedica al negoci. Sisena generació de pólvora a les venes. Com que no pot disparar, es dedica a provar coses, a gaudir de la seua filleta i a patir pel futur. Li preguntem sobre la possibilitat de disparar el dia de Sant Josep d’enguany amb la plaça tancada, tan sols per a la televisió, i li venen al cap els propietaris dels balcons de totes les finques de la plaça que enguany tampoc no podran fer negoci llogant-los. “Tot el món guanya diners amb les mascletades, excepte nosaltres”, diu. I ho explica de manera gràfica: “Si nosaltres disparàssem pels diners que ens paguen, la gent ens xiularia. Disparem pel valor del triple dels diners que ens paguen. Perdem diners disparant a l’ajuntament. Som dinou babaus que hi anem a deixar-nos els guanys de totes les falles.” Ho fan tots. Per allò que representa. Per l’oportunitat. Per les portes que obri. Per la notorietat que dóna.

Maria José Lora és la cinquena generació d’una família amb un cognom que fa olor de pólvora, Caballer, però que a ella ja no li ha arribat. El seu besavi era Antonio Caballer i la seua àvia, Josefina Caballer, coetera, que disparava i que té una plaça dedicada a Montcada. Sa mare, Zamorano Caballer. Ara l’empresa és Caballer FX. L’any passat tenia tants plans… i enguany, res de moment. Però confia en el vaccí, que la gent s’anime i demane una mica de festa, amb precaució, i que els ajuntaments facen alguna cosa per alegrar la vida de la gent el dia de Sant Josep. No podem estar aturats, diu, un altre estiu, no. La vida ha de continuar.