L’any 2015 vaig passar uns quants dies a l’illa de Sainte-Marie, a l’est de Madagascar, en ple Oceà Índic, cercant la calma, la bellesa i la llegenda. El lloc, Nosy Boraha en malgaix, els seus habitants, les llegendes i la història em van fascinar. Va ser un viatge en l’espai i el temps que d’aleshores ençà m’acompanya.

En tornar, vaig escriure: “Són costes ideals per a refugiar-se. Bé prou que ho sabien, també, els pirates que van trobar a l’illa de Sainte-Marie amagatalls segurs i cales secretes per adobar els galiots i amagar els botins. Alguns, seduïts per les belleses locals, van desertar dels riscs de l’ofici per instal·lar-se a terra i fundar una família. Als segles XVI, XVII i XVIII van passar per aquí pirates i corsaris com ara Willian Moore, Thomas Tew, John Avery, i el gran William Kidd, que inspirà R. L. Stevenson per crear el John Long Silver de L’illa del tresor. Quan el Carib ja no era tan rendible, a Sainte-Marie van arribar milers d’homes rebels, pirates i filibusters. Nosy Boraha va ser un dels centres neuràlgics de la pirateria universal. Dels enemics de l’ordre i de les institucions capitalistes. En aquests fons submarins hi ha moltes galeres enfonsades i tresors d’or i argent, armes, vaixelles de cristall i ceràmiques xineses.”

A Sainte-Marie vaig navegar pel port natural, entre l’illot de Madame i l’illa dels Forbans (dels pirates), on s’han trobat molts tresors reals o imaginats. Aquí les galeres pirates s’amagaven amb tota tranquil·litat i podien aturar-se a reparar els vaixells, descansar i gaudir dels plaers de la vida a terra ferma, entre els quals la conversa, l’alcohol i el sexe eren fonamentals. Davant l’illa dels Forbans, hi ha el cementiri anomenat dels pirates, encara que no tots els que hi ha soterrats ho eren, d’esplèndides vistes al mar, amb un inquietant encís romàntic i moltes tombes saquejades per cercadors de tresors i lladres.

A l’illot de Madame hi havia l’edifici de la Companyia de les Índies Orientals, escala obligada de tots els mercants, vaixells pirates i comerciants d’esclaus en les rutes entre Orient i Occident. Diuen que també hi havia un basar amb mercaderies provinents de Nova York que emmagatzemava rom i feia d’estafeta de correus. Els vaixells que venien de l’illa de Manhattan arribaven carregats de mantes, llana, whisky, cereals i cervesa. I se’n tornaven amb esclaus, joies i monedes, part dels botins dels pirates, que tenien un greu problema per a col·locar els fruits dels seus abordatges. De fet, a Nova York hi va haver molts malgaixos fent d’esclaus.

En tots aquests anys he reunit una bona col·lecció de llibres sobre històries de pirates, en especial els de Madagascar i de l’Oceà Índic. Tot i que hi ha algunes històries que es repeteixen entre elles, malgrat les grans dosis de ficció, romanticisme i aventura, sempre he tingut la impressió profunda que al darrere hi ha veritats històriques amagades. Un dels grans especialistes era l’escriptor Daniel Defoe, autor de Robinson Crusoe (1719) i de la Història general dels pirates més famosos (Londres, 1720), signada amb el pseudònim Capità Johnson. Aquí és on l’autor desvetlla el mite de la comuna pirata de Libertàlia, que es considera un dels experiments socials radicals més avançats de l’època.

Libertàlia va existir o no? Daniel Defoe era periodista, s’havia especialitzat en economia i informació de tribunals. Per obtenir informació freqüentava els baixos fons del port i els barris del Tàmesi. Allà va sentir mil històries de pirates que el van fascinar. A més, Defoe era un home d’idees socials i polítiques molt avançades, va ser activista i autor de pamflets polítics que li van ocasionar detencions i empresonaments. Era un home d’idees radicals en la línia dels sectors més progressistes de la classe obrera. Sens dubte, aquest rerefons va influir en els seus relats. Potser els pirates també estaven en aquesta línia de pensament i acció. Potser la història oficial els ha censurat per no posar en qüestió el relat dominant que aleshores es gestava als salons europeus: el de la Il·lustració.

La veritable importància dels pirates

Després d’una exhaustiva investigació documental i sobre el terreny, la realitat radical dels pirates l’explica de meravella el doctor en antropologia David Graeber al rigorós i amè assaig Ilustración Pirata. Bucaneros, alegres leyendas y democracia radical (Ariel, 2024).

L’autor va passar uns quants anys a Madagascar, entre el 1989 i el 1991, fent treball de camp per a la tesi doctoral sobre les relacions socials i de poder en el si d’una ètnia, els zana-malatam, que, precisament, era descendent dels primers pirates que es van refugiar a l’illa el segle XVIII. Sens dubte, l’anarquista Graeber coneixia ja el mite de Libertàlia. Allò el va intrigar i li va inocular el verí d’analitzar la història de la pirateria, barrejada amb la idea de construcció de noves societats i la instauració de normes revolucionàries. Passats els anys, Graeber va escriure aquest tresor de llibre sobre la Il·lustració pirata, que a més a més, és l’últim que ens ha deixat.

Sense analitzar les obres clarament de ficció i, sobretot, sense deixar-se endur per la fantasia, amb estricte rigor sociològic i històric, l’autor ens guia per una realitat desconeguda: la descoberta de les formes més antigues d’autogovern i democràcia radical que s’experimentaven en els límits de l’imperi. I això passava mentre a Occident es gestaven les idees de la Il·lustració que, a banda d’aportar grans conceptes a la cultura de la humanitat, també desembocarien en els abusos de l’imperialisme i la revolució industrial.

A l’assaig, l’autor es pregunta i es va responent, amb tota mena d’indicis i reflexions científiques, algunes qüestions fonamentals. I si els pirates no fossin salvatges apàtrides moguts per la simple acumulació de riqueses i tresors? I si l’inici de la nostra modernitat no hagués tingut lloc en el cor d’Europa sinó en una república pirata del Madagascar del segle XVII? I si la Il·lustració ja no fos tan europea com crèiem?

Tot descolonitzant la Il·lustració

Graeber creu indubtable que moltes de les idees que ara veiem com productes de la Il·lustració europea del segle XVIII es van aplicar, en realitat, per justificar una crueltat, una explotació i una destrucció extraordinàries, no només contra les classes treballadores del mateix país sinó també contra les persones que vivien en uns altres continents.

Cal tenir en compte que el món dels pirates era una boira subjacent en l’univers mental de tots els pensadors il·lustrats. El mateix Montesquieu, a L’esperit de les lleis, va escriure que els primers grecs eren tots pirates. Com també, pel que se sap, ho eren els primers assentaments humans a Roma que, amb els segles, crearien un veritable imperi. Però la història escrita, l’oficial, és eurocèntrica i, segons l’autor, està trufada d’errors. A més, és innecessàriament tediosa i avorrida. La narració real dels fets succeïts a la història de la humanitat és sovint molt més divertida.

Per això, David Graeger afirma: “Contaré una història de màgia i mentides, de batalles navals i princeses segrestades, de revoltes d’esclaus i persecucions, de regnes i ambaixadors impostors, d’espies i lladres de joies, adoradors del diable i de l’obsessió sexual, ja que tot això és a la base de la idea moderna de llibertat.”

Podria ser que la figura d’un pirata borratxo i sense dents, amb una cama de fusta, que hissa la Jolly Roger en el pal d’un galiot, sigui tan important com els refinats Voltaire i Adam Smith, però l’autor no pretén deixar-se endur pels relats fantàstics d’aventures. Els llegeix i els contrasta amb els relats i les cròniques d’historiadors, sociòlegs i antropòlegs. Fins a arribar a establir un marc d’estudi molt interessant i innovador.

Libertàlia, segons ell, no va existir tal com la va descriure Daniel Defoe, però el que sí que és cert, i demostrable científicament, és que a la costa est de Madagascar, i a l’illa de Sainte-Marie, entre final del segle XVII i començament del XVIII, s’hi van establir milers de pirates. Entre ells, i barrejant-se amb els llinatges malgaixos, van anar creant una Libertàlia en un sentit antropològic molt més ampli. Graeber no té cap dubte que el que va succeir en aquelles terres va ser el primer experiment polític de la Il·lustració. I que molts dels homes i les dones que van provocar aquell experiment parlaven malgaix.

Per tant, potser, les millors idees d’aquella època no van sorgir dels salons aristocràtics europeus, sinó de les tripulacions dels vaixells corsaris fora de la llei i dels assentaments i amagatalls que van constituir en illes i platges de l’Índic, en contacte i col·laboració amb la població local malgaix que, al seu torn, era descendent de grups humans de diverses cultures i religions que s’hi van establir durant segles, des d’àrabs xiïtes i sofistes, fins a jueus, esclaus alliberats d’arreu del món, africans, indis, orientals i indonesis.

L’igualitarisme radical pirata

Als galions pirates, des que hissaven la Jolly Roger, s’hi barrejaven molts homes fora de la llei, perseguits als seus països per molts motius. Entre esclaus alliberats, lladres, conspiradors, espies, mercenaris i aventurers de tota condició, hi havia gent violenta, acostumada a barallar-se i matar. Fou així que, per necessitat de garantir uns mínims de convivència, s’hi van anar institucionalitzant a bord un seguit de normes que, avui, podrien ser l’arrel del pensament llibertari radical.

L’assemblea dels mariners decidia qui era el capità i també tenia potestat per a destituir-lo. El capità només podia donar ordres en combat, per exemple, mai en el dia a dia. El repartiment dels botins, en principi, es feia estrictament i civilitzadament. Entre aquells homes proscrits es respiraven aires de llibertat, justícia i igualitarisme que, al mateix temps, es van traslladar a les comunitats que van anar forjant en terra ferma, especialment a la costa est de Madagascar i a l’illa de Sainte-Marie.

En principi, els pirates no van comptar gaire amb les aportacions dels malgaixos, la qual cosa, sumada al fet que, en els primers temps, els pirates també es dedicaven al pròsper negoci de l’esclavatge, provocà un atac a l’illa de diversos clans locals que van estar a punt de liquidar-los. De fet, així és com acaba la Libertàlia de Daniel Defoe, però a la vida real, la història no va acabar aquí. En conseqüència, des d’aquest moment, els pirates van mirar d’adaptar-se al nou món més adequadament, col·laborant amb els locals i fent avançar les seves incipients societats. Van deixar el comerç d’esclaus per dedicar-se a capturar vaixells esclavistes per alliberar els captius i apropiar-se de les naus. Era un bon negoci que, a més a més, els assegurava la simpatia dels malgaixos.

La Confederació Betsimisaraka

Els pirates europeus van formar parelles, de vegades múltiples, amb les dones malgaixes. Elles van jugar un rol molt important en aquelles societats i en la presa de decisions. La Confederació Betsimisaraka, que sí que va existir realment, va ser creada pels fills mestissos de pirates i dones malgaixes, sota el lideratge de Ratsimilaho, que es va imposar com a príncep per la seva intel·ligència i caràcter. La presa de decisions es feia en assemblea, com ja era habitual als galiots en alta mar.

Els betsimisarakes eren coneguts pel seu igualitarisme, la seva resistència a una autoritat centralitzada i, també, per la seva riquesa cultural i espiritual. Tenien una notable tendència a la conversa i el debat, a la narració de llegendes i fets reals, i a l’especulació filosòfica i cosmològica. Van establir les bases d’una societat i una cultura que insinuava modernitat, cosmopolitisme i innovació social d’un radicalisme llibertari i democràtic que, en comparació amb les societats occidentals, es podria considerar l’avantguarda de l’època.

El poder de les dones era decisiu. Com que els pirates, en principi, no parlaven l’idioma i no sabien res de la cultura i la societat malgaixes, elles van esdevenir el seu màxim suport per a fer transaccions comercials, pactes entre clans i llinatges, matrimonis i moltes més normes del funcionament social. De fet, elles manaven i dirigien aquelles societats més que els seus homes. A més, dominaven la màgia i els rituals d’enverinament i guarició populars, la qual cosa encara les feia més poderoses. Tenien poders terrenals i espirituals. També gaudien d’una llibertat sexual insòlita en unes altres cultures i societats de l’època. Si un pirata tenia diverses dones i no arribava a satisfer-les com cal, elles tenien dret de buscar amants. De la mateixa manera, quan ells passaven llargues temporades en alta mar, elles tenien dret de triar substituts sexuals temporals.

Atesa la dificultat que tenien els pirates per a vendre els seus tresors en la societat benestant occidental, les dones dels pirates anaven guarnides amb les millors teles i joies orientals. Així fou com els grans capitans pirates van bastir al seu voltant una vida de luxe i bellesa, equiparable a la de moltes corts reials d’Occident. No era un miratge. Era veritat. Fins i tot, alguns espavilats van arribar a enviar falsos ambaixadors a les corts europees per intentar d’establir-hi lligams diplomàtics i comercials. Diuen que Pere el Gran es va mostrar molt interessat a fer contacte amb ells.

Amb el rigor de l’antropòleg, David Graeber relata els fets històrics més importants, i comprovables, descrivint en detall una extraordinària galeria de personatges, autors i inspiradors d’experiments socials i polítics molt innovadors i radicals. La Libertàlia recreada per Daniel Defoe, de fet, era la síntesi, en la ficció, d’una variada galàxia d’experiments socials radicals pioners, ideats i protagonitzats pels pirates i les seves dones i fills malgaixos de l’illa de Sainte-Marie i de la costa est de Madagascar els segles XVII i XVIII.