‘Les Bauhaus de l’escena catalana’: dotze pioneres modernes rescatades de l’oblit

Polivalents, transversals, poliglotes, activistes, dramaturgues. La modernitat de les seves vides, que també travessa les seves obres. Són Rosa Maria Arquimbau, Maria Carratalà, Maria Lluïsa Algarra, Llucieta Canyà, Cecília A. Màntua, Carme Montoriol, Lluïsa Denís, Maria Domènech, Carme Karr, Felip Palma [Palmira Ventós], Víctor Català [Caterina Albert] i Dolors Monserdà, dramaturgues catalanes del tombant del segle XX que van fer obres radicalment modernes i que ara el TNC rescata de l’oblit amb el cicle ‘Epicentre Pioneres‘, que comença el 5 de març amb l’estrena de Solitud.

‘No em costa gens de veure aquest estol d’autores com les Bauhaus de l’escena catalana, per la modernor ben calculada que desprenen les seves imatges’, diu Mercè Ibarz, autora de l’antologia Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938 (Arola Editors), llibre que acompanya el cicle teatral. Unes Bauhaus de l’escena catalana també, explica, ‘per la invisibilitat que fins ara ha acompanyat les unes i les altres que els seus retrats fotogràfics desafien, igual com desafien l’oblit les seves obres’.

La modernitat, fil que cus les dotze fotografies, es veu a les obres, de les quals Ibarz destaca Les cartes, de Víctor Català: ‘Si La infanticida, de 1898, em va colpir quan la van publicar la Sal Edicions de les Dones el 1984, a Les cartes, que és d’un any després, es pot dir que la Víctor ha fet una passa molt endavant com a autora de teatre. La situació és: un actor (ben conegut del públic, diu el text mateix) surt a escena per anunciar als espectadors un experiment, que consistirà que una dona humil hi surti després d’ell a explicar la seva vida. L’actriu, diu la Víctor, “ha de renunciar a son art”. Magnífic, quin criteri! I ho escriu quan acaba el segle XIX! Bertold Brecht tenia un any…’

La veu de les dones ha estat silenciada històricament i, com a conseqüència, també culturalment. Per això n’és tan important el rescat, l’arqueologia cultural, que torni a donar veu a les dones creadores que en el seu moment van tenir una producció de gran qualitat. ‘La creació femenina’, escriu Ibarz al pròleg de l’antologia, ‘no és diferent de la masculina, la veritat, està amagada i, en conseqüència, les seves claus de lectura i d’interpretació resulten amb freqüència opaques. Dit amb més precisió, la creació femenina reclama deixar de banda la condescendència i reconèixer que sovint no se’n sap gran cosa, dels motius artístics de l’autoria de dona i de les raons i el context que la inspira.’

La recuperació d’aquestes dones com a dramaturgues –i també com a activistes, com a polítiques, com a referents culturals, com a feministes i com a dones plurals– també qüestiona les idees rebudes de la història: ‘Si la cultura és en bona mesura allò que està paït i ens conforma al llarg dels segles, la història de les dones ho qüestiona, en tant que la invisibilització femenina sistemàtica que és un dels seus eixos justifica i fins demana no haver d’acceptar les idees rebudes de la història dels homes’.

Les dotze autores es poden dividir en dos eixos: el de la revolta modernista i el de la revolta republicana. Dolors Monserdà, Víctor Català [Caterina Albert], Felip Palma [Palmira Ventós], Carme Karr, Maria Domènech i Lluïsa Denís formen part de la revolta modernista i Carme Montoriol, Cecília A. Màntua, Llucieta Canyà, Maria Lluïsa Algarra, Maria Carratalà i Rosa Maria Arquimbau són les veus de la revolta republicana.

Les obres que conformen l’antologia són Marie la Roja…, de Rosa Maria Arquimbau (1938), Florentina, de Maria Carratalà (1938), Judith, de Rosa Maria Algarra (1936), L’estudiant de Girona, de Llucieta Canyà (1936), Ha passat una oreneta…, de Cecília A. Màntua (1936), Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís (1931), Herències, de Maria Domènech (1925), Els ídols, de Carme Karr (1911), Isolats, de Felip Palma (1909), Les cartes, de Víctor Català (1899) i Teresa, de Dolors Monserdà (1876), ordenades de manera cronològicament inversa per dos motius: la raó filològica, començant per un llenguatge més proper a l’actual i avançant; i la raó visual i escènica, començant per una obra que s’ambienta en una presó i acabant en una masia, segons que explica Ibarz.

Modernisme, república i periodisme

El pont que uneix els dos grans eixos d’aquestes pioneres és el periodisme i en destaca, sobretot, el paper de la revista Feminal, impulsada per Carme Karr. La majoria de les autores més grans van escriure-hi i la línia que van encetar-hi va conduir a l’època republicana d’on pouen les més joves.

Aquest vincle, de fet, arriba a posar en qüestió la partició que es fa entre modernisme i noucentisme: ‘Aquestes autores i més proven que la fractura no era pas tal i que, a més, la línia que enceten les més grans condueix a l’època republicana també sense fractures insalvables en el món de les cultures de les dones.’ Les dones que es volien reivindicar arribaven a l’esfera pública per mitjà del periodisme molt abans que no pas del teatre, i és aquest el lligam que enllaça les dotze pioneres de l’escena moderna: ‘El periodisme és el gran fil conductor de la modernitat, de la societat de masses de fa cent anys, també per a aquestes autores.’

El rescat de l’oblit

La majoria de les obres que es publiquen a l’antologia eren inèdites. Se sabia que havien escrit teatre i que en alguns casos s’havia representat, però les obres no estaven disponibles. Ibarz ha fet una feina d’expurgació d’arxius –com ara el de la investigadora Francesca Bartrina, que n’havia parlat en algun cas– juntament amb el dramaturg i traductor de teatre Albert Arribas.

Però aquest rescat no vol ser una exposició de l’obra com si fos en un museu sinó que vol entrar-hi en diàleg, entendre’n les raons, els temes, els conceptes, i veure’n la modernitat i universalitat.

Pioneres a l’escena

Al TNC, el cicle ‘Epicentre Pioneres’ és format per les obres: Solitud, de Víctor Català (del 5 de març al 5 d’abril); L’huracà, de Carme Montoriol (del 12 al 15 de març); Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís; Es rifa un home!, de Rosa M. Arquimbau; Les cartes, de Víctor Català (el 18 i el 19 de març); Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols, de Rosa Delor i Núria Casado Gual (del 2 al 5 d’abril) i Compositores del Modernisme (2 d’abril).