Pintar és com atonyinar

La petita expo –les petites són les millors– de l’Equip Crònica tancarà aviat les portes a Barcelona, el 13 de juliol, i així deixarà els seus vibrants flaire i alè en la mirada i el pensament dels qui hi hem anat. “La història de l’art com a pretext”, es diu, i el pretext és el franquisme. Davant per davant del parc de la Maternitat, a les Corts, aquí la tenim encara uns dies més per a aprofitar-la. És a la Fundació Suñol, propietària d’uns dels quadres que l’obren, La rendició de Torrejón, una mirada irònica i corrosiva al famosíssim quadre de les llances de Velázquez, que van fer el 1970-1971, quan el mestre de mestres estava colonitzat per l’inculte imaginari franquista. Per als Crònica, la nostra retina, el disc dur visual acumulat de les generacions, és el que compta, les imatges que ens han fet –pintura, cine, tebeo, diaris (afegiu-hi les actuals)– són les imatges del seu art, com a espectadors en formem part. O no. Perquè els Crònica, com tots els grups aplegats al col·lectiu Estampa Popular des dels anys seixanta fins a la transició i especialment actius al País Valencià, s’haurien de veure més sovint, deixar que les seves imatges prosseguissin el diàleg amb el present.

Abans de continuar: els Crònica, valencians, servidora els anomena i cita els seus quadres sempre en català, m’és igual que ells (el Rafael Solbes que va morir massa d’hora i Manolo Valdés) ho fessin en castellà. Fet i fet, els seus clients i col·leccionistes –uns quants, a l’inici, de l’orgull obrer, que compraven els seus dibuixos– eren de Barcelona i voltants, i ells eren valencianoparlants (potser sí que cal recordar-ho). Un cop dit això –qui avisa no és traïdor, que deia aquell– deixo anar, sense nostàlgia sinó amb irritació, que quan l’Equip es va desmantellar, per la mort de Solbes, l’art i nosaltres els espectadors vam perdre tant com allò que es perdia el 23-F de 1981, data del cop d’estat espanyol. Vuit mesos abans d’aquella mort, el mateix any.

Pintar és com atonyinar. És el títol d’una de les seves sèries, del 1972, una narració-assaig visual representada per gàngsters del cine negre nord-americà que se les foten a cor què vols. Això fan els quadres dels Crònica, et deixen KO. De vegades és així, ara, per l’impacte del que no és reconeixible a la primera, com ho era en el seu moment, i avui necessita tantes paraules. El seu Pim, pam, pop, del 1971, també a l’expo, una obra enèrgica que enllaça, en un collage pintat, el vocabulari dels diferents estils pop nord-americans amb un grup de grisos a l’atac, quina feina que em donava com a professora: qui pot recordar visualment als disset anys d’ara, quan no en parla ningú, que un gris era un policia? (Pel color de l’uniforme, si convé dir-ho.) Alguns alumnes els identificaven com a soldats, que ja era alguna cosa.

Calia explicar igualment a la colla adolescent universitària la duplicitat irònica de l’escultura L’espectador (també a l’expo), representació d’un membre de la policia secreta, la qual continua sent una figura del present però no sabria dir si també assisteix, ara, a reunions i exposicions d’artistes a contracorrent… Els Crònica en van col·locar uns quants a les radicals trobades artístiques de Pamplona el 1972. El públic ibèric reconeixia sense més explicacions aquell espectador, i els forans els escoltaven amb estupefacció…

El pòsit del pop polític del treball dels Crònica era llavors així de comunicatiu, obert a un generós ventall d’interpretacions i sensacions. Van comptar molt i el seu èxit era internacional, sobretot a Itàlia. Però es van deixar portar per la crítica d’art d’aquell moment comunista, la del PCE i el PSUC, i es van trobar que a la Biennal de Venècia del 1976, quan Espanya era encara formalment una dictadura (el cap de govern era Arias Navarro i el cap d’estat l’actual rei emèrit) decidien amb Tàpies i Saura qui participaria en la secció “España: vanguardia artística y realidad social (1936-1976)”. Aquell va ser un episodi tremebund de la història cultural. Foren vetats alguns companys seus a València com l’Equip Realitat, Heras i Boix, a Catalunya Guinovart i Artigau entre més i a Madrid Genovart i Guerrero. Els Crònica en van sortir tocats. Guerres culturals. L’expo d’ara s’acaba precisament amb obres del 1976. A poc a poc es van isolar i veure’s isolats. Solbes es va morir sobtadament el 1981 i es va acabar el partit.

Tornem a l’expo, que és el que ara compta. Poc vistos, hi trobem quatre tríptics de la sèrie La trama, d’aquell mateix 1976, les cendres de la dictadura encara en brasa i els Crònica gairebé a la picota. El conjunt es va estrenar a la galeria Karl Flinker de París. Eren dotze tríptics. La meitat viatjava després a Caracas quan un huracà va destrossar el vaixell i els quadres. Ara se’n presenten quatre, reunits per la sàvia infatigable Michèle Dalmace, curadora del catàleg raonat i àngel custodi de la memòria dels Crònica. En tots quatre, en una de les tres obres que formen cada tríptic hi ha un home canós vestit amb abric i barret, d’esquena, que mira el quadre central del tríptic que té al davant, impassible, un joc de miralls. Una contraimatge de l’home del barret de Magritte, que de tant esperar la fi de la dictadura ja té els cabells blancs. En tots quatre hi ha, en un angle superior del quadre central, una foto pintada del dictador o del seu despatx.

Aquí en tenim dos. Ordre d’operacions, format per figures que evoquen la pintura metafísica de De Chirico mentre componen el mapa de les operacions que han de seguir la mort del dictador, present dalt a la dreta. Ha votat recompon l’habitació assolellada ran de mar de Hopper i ran aquí d’un bosc nocturn, travessada pel mateix pal d’acer del certificat de vot del referèndum franquista del 1966 que té al costat. L’eloqüència matisada i irònica transporta, almenys a mi, a l’actualitat, perquè els Crònica sempre treballen sobre el present. Eleccions avui a França. Eleccions qui sap si a l’octubre a Catalunya. La taula d’operacions és disposada.