Pintades

VilaWeb, Berria i Sermos Galiza ofereixen als seus lectors aquest estiu una narració literària cada diumenge, publicada en català, basc i gallec als respectius diaris. Els autors catalans que han participat en la secció ‘Un estiu a Galeusca’ són Tina Vallès (‘Minuts de créixer‘), Núria Cadenes (‘Hi-hi-hi-hiiih…!‘) i Sebastià Bennasar (‘Fondalades‘). Les autores gallegues són Susana Sánchez Arins, Eli Rios i Maria Reimondez i els autors bascs són Iban Zaldua, Katixa Agirre i Harkaitz Cano (‘La vida d’escriptor‘).

Les pintades? Podien durar anys. No us ho podeu ni imaginar. No fotem, que al nostre barri n’hi havia una a favor de l’estatut de 1979 que va durar, jo què sé, fins fa cinc o set anys. La veia cada cop que anava a veure la mare. Cada cop estava més descolorida, és clar, però encara era llegible, ‘ESTATUT DE GERNIKA, sí’, i la imatge emblemàtica de l’arbre de Gernika i de la casa de juntes: allà va ser fins que van tirar a terra aquella vella tàpia. Votar, jo? En el referèndum de l’estatut? Laostia… Però quants anys em poseu? Per aquella època no en devia tenir ni quatre, segurament anava a pàrvuls… Però allà hi havia la pintada i, mira, a mi sempre m’ha interessat la política, si no, no em dedicaria a aquest ofici. Això no va només d’enquadrar i fer clic, què us penseu? També cal una mica de seny. Jo ja sé de què parlo: vaig començar a treballar quan les càmeres duien rodet.

Ara no duren gens: de seguida arriba una brigada de l’ajuntament, i fora. De vegades el mateix dia. Algunes pintades només duren unes hores a la paret. I si almenys fessin una bona feina… Sigui perquè els productes de neteja que fan servir deixen rastre, sigui perquè el color de la pintura no coincideix amb el que la paret tenia en origen –pràcticament mai no coincideix, la veritat–, la qüestió és que es nota moltíssim i, de vegades, què us he de dir, queda pitjor que amb pintades. Coi, que no dic que els grafits que es limiten a escriure un sobrenom o el que sigui no mereixin desaparèixer com més aviat millor. Són una merda. Però no em negareu que alguns són gairebé una obra d’art. N’hi havia un a favor de la insubmissió, súper gran, a l’entrada a l’autovia, amb uns dibuixos molt bufons d’uns tancs. Aquell també hi va durar anys. És clar, vosaltres sou massa joves. Aquell mural el van pintar uns amics; jo hi vaig col·laborar una mica. Vaig ser insubmís, és clar. En aquella època tots ho érem.

I, d’altra banda, també hi ha l’interès informatiu. De vegades no tenim ni temps per a fer una foto: a la redacció t’ordenen recollir algun testimoni i, quan hi arribes, no en queda ni rastre. O, millor dit, sí que n’hi ha, però només dels de la neteja: però de la pintada, res de res. Com les pintades a favor d’ETA; d’acord, cada cop n’apareixen menys, però quan n’informen d’alguna, si et demanen que en facis una foto, ja pots anar ben de pressa. Creieu-me. Les pintades contra els gitanos que van aparèixer al barri de l’altra banda de les vies del tren van durar més, ves per on, un parell de setmanes o així. També vaig fotografiar aquelles pintades, però després el diari no les va utilitzar en el reportatge. Bé, almenys vaig cobrar la feina: no és poca cosa. Després d’haver-me passat anys trencant-me les banyes treballant per a ells, va arribar l’hora de fer-me indefinit i aquells cabrons no em van renovar. Després em van agafar com a autònom, per a fer la mateixa feina. En fi, podia haver estat pitjor.

Ja. Bé, no han estat més de dues copes. Tres, a tot estirar. I ja en fa força temps. M’és igual què digui la prova d’alcoholèmia, avui dia de seguida dónes positiu, per poc que beguis. Coi, si hagués anat conduint un cotxe, o una moto, però, nois, que no és més que un patinet elèctric. Si hagués tingut un accident, com a molt m’hauria fet mal a mi mateix. Sí, sí, ho vaig llegir, naturalment, si treballo per a aquest puto diari: les àvies i els malucs, què us n’he de dir. La mare, descansi en pau, se’l va trencar poc després d’haver-la dut a la residència, la pobra, i va trigar moltíssim a recuperar-se. Però s’ha avançat molt en aquest àmbit, i ara l’avaria es repara de seguida, oi? En qualsevol cas, us ho dic de debò, que anava amb molta cura, que mai no vaig per la vorera, sempre per la carretera o pel carril-bici. És molt guapo, i tant, i em va perfecte per moure’m per la ciutat, quan ho necessito. Arribes a tot arreu en un no res, t’estalvies els embussos, i et deslliures del problema d’aparcar, perquè aparcar en aquesta ciutat… Millor que la bici, quina diferència; jo abans sempre em movia en bici per tot arreu i sé bé de què parlo. Però de les dues que tenia, me’n van robar la bona, ja sabeu com van els lladres en aquesta ciutat; hauríeu de fer-hi alguna cosa, d’una vegada. I l’altra se la va quedar la putota de la Nekane. Tot i que l’havia comprada jo. Però com que la feia servir ella… Era una d’aquelles barates del Decathlon, però igualment em fot ràbia.

Sí, Nekane Martínez, això mateix. Tot mentida. Com a molt alguna petita empenta, un dia que la cosa es va escalfar. Però si ella s’emprenyava més que jo! Hauríeu d’haver sentit els seus crits. Teatre i prou. En una discussió és normal que passin aquestes coses, estic segur que a vosaltres també… Ho veieu? Això dic jo, que la cosa se surt de mare. A més, si la veiéssiu: si és força més alta que jo! Però m’havia de tocar una jutgessa de guàrdia dona, i va decretar ordre d’allunyament. Després la cosa no va prosperar al jutjat; ja us ho dic, va ser una bajanada. Però la cicatriu queda, i allà hi és cada cop que consulteu la fitxa. N’hi ha per a emprenyar-se, oi? Sí, ja ho sé, què hi farem…

Com us deia: que de vegades no arribem a temps. Ni tan sols amb patinet elèctric. Mireu què em va passar l’altre dia amb les pintades contra aquell regidor: per esborrar aquelles sí que van anar a tota llet! Algú les va difondre a les xarxes socials, i em van trucar de la redacció per si en podia fer unes fotos. Quan vaig arribar-hi, doncs això, res de res. Vaig recórrer tot el barri per veure si en trobava alguna altra, però no! Vaig buscar a Twitter, i en vaig trobar un parell, d’una qualitat força escassa. La gent no sap fer fotos. Vaig triar la més decent –és una manera de parlar–, la vaig retocar una mica amb el Photoshop i la vaig enviar al diari. Tot correcte. Es veu, però, que l’autor se’n va adonar i va començar a protestar a Twitter. I a mi em va caure una esbroncada tremenda, és clar. Van haver de posar el nickname del paio al peu de foto, tot i que tots els retocs els havia fet jo. No, allò no ho vaig cobrar. Desgraciats! I el tuitaire tampoc: estic segur que veient el seu sobrenom ja es va quedar ben content. Quin torracollons.

Veieu per què ho he fet? Allà hi havia la pintada, allà mateix. No en el mateix punt de la paret que jo he estat pintant, ja ho sé, sinó una miqueta més cap a l’esquerra. És que allà hi ha les marques que han deixat els de la neteja. Ho veieu? Encara són fresques: no sé ni si seria capaç de pintar-hi a sobre. Però era allà, mira la foto publicada a Twitter fa sis hores. He intentat imitar el tipus de lletra i tot. Sí, ‘ESKERRIK ASKO, ETA’. Pel comunicat de dissolució d’ahir, ja ho sé, com vols que no ho sàpiga. Però jo no estic a favor d’ETA, ni de bon tros: no tinc cap motiu per estar-li agraït. Només volia fer una foto, m’ho havia encarregat el diari. I ja sabeu com són els del meu diari: no hi ha ningú més en contra d’ETA… Ho deuen voler per il·lustrar algun article punyent, segur. Recoi. Ja ho sé. Però és una ximpleria, què voleu que us digui. Total, de seguida vindran els de la neteja a esborrar-la. I era allà mateix, us ho juro. Mireu de nou la foto de Twitter, mireu-la. M’ha sortit clavada…