Píndoles per desgreixar

I

N’hi ha que celebren la conservació de les Tres Torres de la Tèrmica de Sant Adrià de Besòs i n’hi ha que plorem sobre el solar estèril on s’aixecava un espai de treball que ens contenia –i que va ser nostre, perquè ens va fer de joves.

II

El nan pèl-roig que feia de majordom de la intendència (“entreteniment”) de la fàbrica només parlava de si mateix. Una vegada va cridar tant el seu nom al mig de la planta de producció, sota un cel de plom de tempesta, que ens va caure a sobre tota la pedregada d’acer d’un bombo de molturar. Corríem pel carrer estret perseguits per truques relluents, cada cop més grosses. Em vaig refugiar en un racó i vaig entrar al laboratori. Al cap de molts anys, va arribar un amic que preguntava per mi; jo estava retallant sobre les taules buides vells fulls de diari que informaven de la mort de William Faulkner i no me’n vaig voler anar amb l’amic.

III

L’esquela informava que el cap de trons de Sant Andreu s’havia mort a Monterrey, Mèxic. Que lluny que queda, vaig pensar. Vaig buscar aquella fotografia de la nit de festa. Després d’una setmana de respirar hidrocarburs aromàtics, la colla mudada de laborants i un planificador de producció seuen al voltant d’una taula del Pasaje Sanlúcar, a baix de la Rambla, prenent mançanilla, abans d’anar a sopar a can Tipa, o potser a Casa Leopoldo, aleshores poc coneguda, recollida i honesta. Entremig de tots, hi sobresurt la cresta rossa i rinxolada del cap juvenil, de bestiola poc maseda. Aclaparats per la seva vitalitat, els rivals li deixaven l’escenari a ell sol –cantava boleros, tenia una mà de seda jugant al ping-pong. Era l’únic calavera amb qui pagava la pena d’entrompar-se. Potser va morir sol en un hotel, després d’una llarga jornada de treball regatejant la mordida als químics d’una petroliera mexicana, hores abans de caure fulminat sobre el trespol, amarat de tequila.

Vaig posar a la gramola l’obertura de Tannhäuser, que ell solia xiular a la sala de molturació sense deixar-ne cap nota penjada.

IV

Molts anys després, un estiu, venint dels Baños Orientales, l’havia de veure a la terrassa de can Tipa, presidint, amb la segura autoritat d’un pater familias, el dinar en una taula que tancava el recinte de la terrassa per la part del passeig i formava un angle recte virtual amb la nostra taula: la pell colrada, el cap tossut, els ullets de fura, la boca dentuda com quan era jove, amb vigoria de salvatgina astuciosa i àgil, sempre a l’aguait, l’empenta retinguda en l’esquena corbada, la veu aflautada, els mots ben ensalivats. De cop es va ennuegar; el pit pugnava per expulsar alguna partícula estranya o potser l’àcid refluent de l’estómac havia assolit la gola –el rostre se li va posar carmí. Hauria volgut aixecar-me per donar-li un cop a l’esquena que l’ajudés a superar el tràngol, però em vaig retenir: que la vella amistat de fàbrica –tots dos havíem estat encarregats a la planta de producció; ell portava els treballadors accidentats a la infermeria a pes de braços– no es malmetés amb confiances de genteta, mentre jo mirava de reüll l’amanida de pollastre amb salsa rosa que el meu fill endrapava amb delit.

V

Va sortir a les pàgines salmó d’un diari venent consells per a arribar als cents anys de vida –salvador gerontocràtic, massís, sorrut i diligent, fet de la pasta de la classe obrera catalana il·lustrada, que no tractava de “senyor” els llicenciats forans o nouvinguts amb ínfules. Sabia insultar molt bé. Era un bon colorista galtaplè i un minyó-escolta creient, que em va ensenyar els primers secrets del laborant de pintures. Un dia em va avergonyir, després que jo hagués avergonyit un peó de fàbrica descurat. Ens seguíem les petjades, vaig sortir per la porta de darrere d’una fàbrica de pintures mentre ell hi entrava per la principal. Potser arribarà als cent anys, amb aquella catxassa del tractoret incansable, però no penso pas seguir-ne les petjades.

VI

Una gernació desbordava la llera de la via Laietana, atapeïda d’espectadors a banda i banda. Els manifestants portàvem mocadors al coll, pintats amb consignes per a l’ocasió. Ens havíem aturat, i ell era a la vora dreta, en primera fila, amb un nen a qui tenia agafat de la mà. Em va preguntar on venien els mocadors, al nen li feia il·lusió de tenir-ne un. Em vaig descordar el meu i li vaig oferir. Me’l va acceptar de grat, i amb el goig del reconeixement, després de tants anys sense retrobar-nos. Va ser un noi ferm, decidit i lleial, un xic arrogant, amb vocació de mènsula i acroteri d’una peça de casal nacionalista. Em va ensenyar la virtut de creure en un mateix. Jo volia dirigir un cor nadalenc a la fàbrica i no en sabia, però m’agradava manar; ell en sabia, de dirigir, li agradava manar més que a mi, i em va pispar el lloc sense manies. Va estar una temporada tocat del pit i, anys després, me’l vaig representar, convalescent, llegint El mar per recomanació d’un seu germà, frare il·lustrat. Aquell dia de la via Laietana a la dona que tenia al costat no li va agradar que ell acceptés un mocador potser suat.

VII

Deixava la fàbrica, cua entre cames, mig avergonyit pel meu fracàs a la planta de producció, on m’havien traslladat des del laboratori per cobrir la baixa inesperada d’un encarregat de molturar, mig ofès per la indiferència dels companys del laboratori envers aquella derrota meva. Ell era a la porta del seu despatx, carregat d’esquena, pit enfonsat, amb la pal·lidesa al rostre que jo atribuïa a les responsabilitats de l’home conscient, i em va recriminar que me n’anés a la francesa, fosc i ressentit –el Ressentit Desemmascarat. Li sobrava raó: com a cap de laboratori, ell em va fer la primera entrevista; ell em va donar l’alegria de reclamar-m’hi mesos després; ell em va alliçonar sobre la importància de cuidar la pròpia imatge, exigint-me que portés impol·lut l’uniforme de treball ocre quan vam rebre la visita dels especialistes de la casa matriu americana; ell va tolerar les meves impertinències quan ens volia descomptar del sou les eines de treball que desapareixien amb sospitosa regularitat del laboratori… Li vaig dir el que m’havia passat, les dificultats per fer congeniar la tècnica experimental amb la producció en massa (10.000 litres diaris de pintura), mentre m’aguantava les ganes de plorar. Va respondre, com de passada, amb la cordialitat neutra que tant havia trobat a faltar abans, que podia haver demanat de tornar al laboratori –el seu laboratori. Quan vaig llegir la notícia de la seva mort al diari, vaig recordar que fumava i vaig pensar que aquella pal·lidesa que jo atribuïa a un autocontrol ferreny, llevat d’algun somriure irònic per sota del nas i el gust per una prosa sòbria amb filigranes de llatinòrum i comes ben posades en les notes i recomanacions d’ordre general, potser era cosa d’una fragilitat crònica, dissimulada sota el posat estoic i distanciat d’un xicot de casa bona, membre honorari d’alguna confraria religiosa i pare de família nombrosa. No fa pas gaire vaig saber per una captura a les xarxes que havia estudiat als jesuïtes i que havia treballat en una fàbrica de pintures propera a la casa on jo vaig néixer, el despatx de la qual era al carrer on vaig anar a viure al cap de molts anys. Diuen que col·leccionava segells i escalava muntanyes, potser a la recerca de prats alterosos de bona pastura. En el seu moment, la Pàtria el va fer sotstinent d’Artilleria. Va tenir una vida completa en sortir a les pàgines de societat de La Vanguardia quan es va casar i, en morir-se, a la d’esqueles.

VIII

Era una morena de bandera, amb posat antic, no conscient dels efectes del tac-tac, tac-tac, tac-tac dels talons d’agulla entre el silenci dels llicenciats que la miraven de reüll, capficats en formulacions farcides d’hidrocarburs volàtils i de resines gliceroftàliques. Secretària del director del laboratori, reservadament asseguda al carret de la màquina d’escriure mentre ens passava les fórmules a net, les mitges de seda negra amb costura tapaven escletxes de llum entre les cames virtuoses que enlluernaven els laborants. Un company se’n va enamorar i em demanava consell. Jo havia vist la xicota passejant per la Rambla amb el seu xicot, cadell ros tímid i esprimatxat d’una família devota i nombrosa de la vila. Vaig dir a l’amic que se li declarés –a mi també em tenia corprès, aquella freda deessa d’alambí: hipòcrita, enviava un altre a penjar-se del collar de perles falses que descansaven sobre uns pits altius –be my baby! Per Nadal la vam proclamar reina crepada de les festes de la fàbrica i fou castament passejada, coberta amb un abric, en un tron improvisat a un pam de terra sobre les banyes d’un carretó elevador –una fenwick. Era l’any de gràcia de la Gran Nevada que ens va fer passar de vençuts farts de pa amb sardines a mesells devoradors de pelleringues de pollastret. Molts anys després, la vaig veure arrossegant Canaletes amunt l’antic xicot –ara marit cadavèric. El cos no havia perdut l’altivesa; de jove, ja donava la talla del que seria de gran; i a mi em va fer sentir, de gran, com si fos prematurament vell quan era jove.

IX

El moliner cordovès, llest com una guilla, m’ho va contar una nit: “El tio va i es presenta als vestidors a tres quarts de deu i em pregunta per què em dutxo un quart d’hora abans de plegar i jo li contesto que a mi m’agrada tornar a casa tan net com he vingut i que si em dutxo a l’hora de plegar sortiré de la fàbrica un quart d’hora més tard del que em tocaria i el tio va i em mira rere les ulleres de cul de got i se’n va sense dir res.” A mi, “el tio“, que era el director de la fàbrica, un dia m’havia agafat per banda, dalt de les escales de l’altell de càrrega dels bombos de molturar i de les pastadores dels molins de cilindres: “Vostè és un home abúlic i desordenat.” No em va relliscar, per què enganyar-se, però em vaig dir que l’abúlia era una forma de protesta contra la forma despòtica de dirigir la fàbrica i que el meu desordre procedia del fet que no donava a l’abast per dirigir uns processos de moltura que no entenien ni ell ni ningú. Però em vaig guardar prou de dir-l’hi en veu alta: enfront dels grans, muts i a la gàbia. Quan me’n vaig acomiadar, li vaig dir, espaterrat en una butaca del seu despatx, que me n’anava en desacord amb la seva manera de tractar el personal –no havia estat una víctima aïllada de les seves envestides i invectives: les clavava en públic a homes que feia anys que s’afaitaven. Va engaltar esportivament la meva envestida particular, i em va demanar que m’hi quedés, mentre ell estava de viatge, amb la promesa de parlar-ne a la tornada. No li vaig concedir la treva. Al cap de molts anys vaig descobrir que la meva abúlia era un recurs per inhibir-me quan les coses no es feien com volia i que el desordre era el company infatigable de la meva falta de disciplina. M’ho va fer veure un editor pla i corbat, a qui les falles del meu caràcter li semblaven els requisits oportuns per fer córrer que jo era una mala persona.

X

Ell, que semblava tan distret, amb aquella elegància aèria i desmanyotada, la veu nassal de mallorquí decadent castellanitzat, la pell llisa i olivàcia, les llargues cames primes de ballador de tango esteses fora de la taula mentre mullava el pa, indolent, en l’ou ferrat com a plat únic al menjador dels directius, va estroncar la meva ferida narcisista convidant-me a un whisky DYC servit en una terrassa de Sant Gervasi per on desfilaven estrelles distretes de la sucursal de la televisió espanyola. Va ser la tarda de l’últim dissabte a la fàbrica que encara enyoro quan veig el solar estèril que ens va fer de joves, presidit per la runa altiva de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs.