15.02.2021 - 19:50
Calculem que des del final de la primera onada de la covid-19 fins ara, a l’estat espanyol 1,1 milions de professionals han deixat de teletreballar. Això vol dir que un 36% de treballadors ha tornat a la feina presencial. Era un crit d’alerta que feia la consultora internacional Randstad en un report fa un parell de setmanes i que preocupa el seu director de recerca, Valentin Bote. “Des dels mesos més durs de la pandèmia, advertim una davallada progressiva de professionals que teletreballen al nostre país. És una mala notícia, perquè, en la greu situació epidemiològica que hi ha actualment, moltes empreses no han activat encara plans de teletreball que havien d’haver dissenyat després de l’aprenentatge de la primera onada.”
Ve’t aquí que quan tots els governs recomanen que sempre que es pugui es faci la feina de casa estant, la reacció al mercat laboral va en direcció contrària. El cas és que del total de 19,3 milions d’ocupats que hi ha a l’estat espanyol, el 9,9% treballa avui habitualment a casa. Aquest indicador s’ha anat reduint durant el 2020, perquè al segon trimestre era del 16,2% i els tres mesos següents va retrocedir fins al 10,3%, cosa que vol dir una baixada interanual de 6,3 dècimes.
Dit això, un primer aspecte és que les diferències entre comunitats són molt grans. A Catalunya, per exemple, la davallada és molt menor. Concretament, l’informe diu que 476.200 ocupats catalans teletreballen de manera habitual, que vol dir més de la meitat dels dies feiners. D’ençà del segon trimestre, moment en què més professionals treballaven des de casa de tota la dècada (596.900), aquest volum a Catalunya s’ha reduït d’un 20,2%, la davallada més baixa de totes les comunitats autònomes, 16 punts percentuals per sota de la mitjana de l’estat espanyol (-36,2%). A les Illes, la baixada es del 30% (la tercera menor de l’estat) i al País Valencià, del 56%.
Actualment, el nombre de professionals que treballen a distància a Catalunya és el 24,8% del total de l’estat espanyol, el segon percentatge més alt, només darrere Madrid (30,1%). Quant a la taxa de teletreball, el 14,3% del total d’ocupats de Catalunya treballa habitualment a casa, un percentatge 4,4 punts superior a la taxa mitjana de l’estat espanyol, que és del 9,9%. És la segona de l’estat, després de Madrid (18,9%). El total de les Illes és del 10% (el tercer de l’estat) i el del País Valencià, del 6,4%.
Parlo amb Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, sobre aquest doble fenomen: la forta tornada a la feina presencial, malgrat la pandèmia, i el fet que sigui molt més baixa a Catalunya. D’entrada, és molt crítica amb les empreses que, sense necessitat, han fet tornar la gent. Sobretot quan és per la tossuderia dels caps. “Encara hi ha molts directius que veuen en el teletreball una pèrdua de poder o d’estatus perquè no poden controlar directament la gent. És absurd que a hores d’ara encara hagi de dir això. No tan sols posen en perill els treballadors –que s’han de desplaçar amb transport públic–, sinó que també pot passar que la gent que es troba obligada a tornar a contracor treballi desmotivada i, així que pugui, acabi anant-se’n.” Reconeix que gestionar gent que treballa a casa no és fàcil, perquè obliga molts caps a canviar el xip, obligats a fer un esforç de comunicació perquè els qui són a casa no se sentin sols ni desemparats. “Una feina remota portada a l’extrem pot implicar grans riscs vinculats amb factors com ara la salut mental, per l’esgotament més fort, pel fet que es treballen més hores i per la manca de relacions amb més gent.”
També és cert, continua explicant-me, que la incorporació del teletreball pot millorar el compromís dels treballadors, tot i que la Fundació defensa un model híbrid: combinar dos o tres dies de teletreball amb feina presencial. “Si les empreses són capaces d’articular bé el teletreball, això farà que millori la qualitat de vida de tothom. Precisament ara es veuen les empreses intel·ligents que són les que s’adapten i aconseguiran una bona entesa entre tecnologia i relacions humanes.”
Per una altra banda, Valentin Bote creu que, a més d’això que explica Fornés, hi ha també el fet que moltes empreses es van trobar amb l’estat d’alarma i, abans d’haver de tancar del tot, van optar per fer treballar a distància alguns departaments, com a decisió extrema i transitòria. Però després de l’abril els van fer tornar. “Hi ha molts sectors on no és possible el teletreball. Pensem en la construcció, el comerç, l’hoteleria, l’educació, la sanitat… Si bé, evidentment, hi ha casos en què el manteniment d’una cultura del treball presencial molt forta ha impedit que els departaments que haurien pogut continuar teletreballant no ho hagin pogut fer.”
Sobre el fet que a Catalunya la tornada de gent a la feina presencial sigui menor que a la resta de l’estat, Fornés pensa que anem avantatjats: “Aquí tenim un moviment tecnològic molt potent i això ho notem cada dia més. La digitalització ja fa temps que va entrar a les empreses i ara ens ha ajudat moltíssim.” També diu que el fet que hi hagi moltes multinacionals ha anat bé. “Normalment fan de tractores en moltes innovacions. Tenen recursos per a provar coses noves constantment i això s’hi nota. Per això, Catalunya i Madrid són les comunitats on les taxes de teletreball són més altes.”
La composició sectorial de l’activitat d’ambdues comunitats, comparada amb la resta de l’estat espanyol, és el factor clau per al director de Randsatd Research. Explica que, tant a Catalunya com a Madrid, hi ha moltes empreses tecnològiques i de serveis on és més fàcil d’implantar el treball a distància. A més, abans de la pandèmia en aquestes dues comunitats ja n’hi havia moltes que l’aplicaven. I em comenta el cas de la seva empresa, Randstad, on abans de la pandèmia ja treballaven un dia la setmana a casa. “Quan ens van dir: ‘Dilluns no vingueu’, va ser molt fàcil, perquè ja ho teníem tot a punt, però moltes empreses no tenien ni ordinadors portàtils per als treballadors i els va ser molt més complicat.”
I acabo amb les prediccions que feia fa poques setmanes The Economist sobre l’any 2021 en aquest aspecte concret. “Les cases seran més tecnològiques i adaptades a la feina diària. Moltes empreses es dedicaran a resoldre les necessitats de treballar des de casa. La casa canviarà d’emplaçament. Avui ja es pot viure fora d’una gran ciutat, treballar igualment i generar el mateix valor. L’emplaçament físic passa a un segon terme per a les empreses, però a un primer terme per als treballadors.” Sobre aquest punt, l’èxode de les ciutats, cal reflexionar-hi a fons. És un aspecte cabdal del canvi que ens ha dut –o accelerat– la pandèmia.
