18.04.2024 - 19:50
No són temps per a fer bromes amb els diners. A l’última Píndola (de dilluns) comentava la situació delicada en què es troben moltes pimes per la falta de liquiditat. I també les dificultats que tenen per a aconseguir crèdits de la banca si no presenten balanços ben equilibrats. Un dels punts que contribueix a aquesta situació de desequilibri financer a moltes empreses és l’allargament dels terminis de pagament dels clients. I no hi poden fer res, perquè, malgrat la llei que regula la situació (15/2010), el fet que no hi hagi un reglament sancionador fa que la legalitat sigui, en aquest cas, lletra morta. És un cas insòlit, entrebancat, una vegada i una altra, pels lobbies de les grans empreses, durant tretze anys a l’estat espanyol.
Sortosament, sembla que aquesta situació d’irregularitat extrema ha entrat a la recta final… si bé la solució vindrà de l’altra banda dels Pirineus. Dimarts vinent, 23 d’abril, en el darrer plenari, el Parlament Europeu té previst d’aprovar el reglament europeu contra la morositat, que és de compliment obligat i preveu de sancionar les empreses moroses si excedeixen el termini de pagament general fixat en trenta dies (o en seixanta per a casos de necessitat d’un període de certificació). Després del Parlament Europeu, la normativa, de què es beneficiaran a tot Europa milions d’empreses, especialment autònoms i pimes, que són els que més es ressenten de la xacra de la morositat, haurà de passar pel Consell de la Unió Europea.
Per a Antoni Cañete, president de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat (PMcM), que fa molts anys que brega en aquesta lluita, el nou reglament europeu marcarà “la fi dels terminis abusius que minen la competitivitat i viabilitat de les empreses, especialment les pimes i autònoms, i n’afecten la productivitat i capacitat d’ocupació”. Aquest matí ha dit: “El fet d’establir un marc sòlid quant als terminis de pagament millorarà sens dubte la liquiditat econòmica i, per tant, la viabilitat de les empreses.”
El comentari l’ha fet durant la presentació de l’informe sobre els terminis de pagament a l’estat espanyol el 2023, que elabora la PMcM. La conclusió principal no és positiva, perquè durant l’any el termini mitjà de pagament del sector privat va augmentar de 3 dies (fins a 70 de mitjana); en canvi, el del sector públic es va reduir de 12 dies (fins a una mitjana de 55). En ambdós casos, malgrat la millora del sector públic, són registres que sobrepassen els terminis mitjans de pagament establerts per la llei 15/2010: un total de 60 dies per a les empreses i de 30 per a les administracions públiques.
Concretament en el sector privat, per al 59% dels enquestats el tipus de client que més triga a pagar són les grans empreses (les que tenen una facturació de més de cinquanta milions d’euros). I quan els demanen quant triguen aproximadament a pagar-los les grans empreses, el 81% declara que superen el termini legal.
En l’àmbit públic, més de la meitat dels enquestats (53%) assegura que l’administració local és la que més triga a pagar. La segona més mal pagadora és l’administració autonòmica, un 32% dels enquestats. I la tercera, l’administració estatal (amb un 15% de respostes). Concretament, els terminis mitjans de pagament van sobrepassar el període legal per al 81% dels proveïdors de l’administració autonòmica, i per al 78% dels proveïdors tant de la local com de l’estatal.
L’anàlisi de la PMcM també ha constatat que els subcontractistes cobren dels contractistes principals a 99 dies de mitjana. Al marge de l’enquesta, la plataforma ha denunciat que ha tingut constància que alguns dels seus associats han rebut contractes en què el termini mitjà de pagament és una cessió de pagament (confirming) a 240 dies en obres en què operen com a subcontractistes. “Clarament, algunes grans companyies volen finançar-se a càrrec dels seus proveïdors i això és intolerable”, exclama Cañete.
Potser allò que més m’ha sorprès de l’informe és que una vegada més es constata que es mantenen les condicions abusives. Segons que s’explica, l’any passat el 62% dels proveïdors va tenir contractes o acords comercials amb clients (dels sectors públic i privat) que els imposaven terminis de pagament superiors als permesos per la llei, sense que hi hagi conseqüències reals a aquesta pràctica il·legal.
També em sembla important de destacar que el 93% dels proveïdors no van exigir la indemnització legal per costs de recobrament en cas de retard o impagament, i que el 85% mai, o gairebé mai, no van exigir als clients morosos els interessos de demora. Això demostra la inutilitat absoluta d’una llei que no pot sancionar els que la incompleixen. Tot plegat em sembla demencial!
Però tot fa pensar que aquest campi qui pugui actual dels morosos s’acaba. És cert que encara manca un pas. Parlo amb Antoni Cañete aquesta tarda i em diu que després de les dures confrontacions que ha tingut amb els lobbies alemanys i francesos, és optimista. M’explica la forta oposició que hi ha hagut de les dretes alemanyes i franceses. “Defensen els lobbies dels seus països”, diu. I me’n posa un exemple: el de la forta oposició de Carrefour al nou reglament. La raó és senzilla. A França compleix rigorosament la normativa estatal en els pagaments, però la vulnera com vol a l’estranger i, per tant, als francesos, com a país, no els agrada el canvi proposat. En canvi, a la resta de territoris on té presència l’empresa, sí que volen el canvi, i el necessiten.
Malgrat els problemes que puguin sorgir a última hora, m’assegura: “Si el dia 23 el Parlament Europeu aprova el reglament, em sembla molt difícil que el consell el pugui tombar després, perquè serien dues institucions contra una. No tindria solta. És de sentit comú que s’ha d’acabar que els petits paguin als grans, perquè, a més, els facin la competència”, em diu. “Ja falta poc per al final, perquè tot això passarà el segon semestre d’enguany…”
