Què hem de fer per ser més productius?


Aquesta tarda ha començat la 39a reunió del Cercle d’Economia, amb el títol “El món a prova. Estratègies per a impulsar la productivitat i el benestar en temps de canvi”. Fonamentalment, fins divendres es parlarà de la importància d’impulsar la productivitat i el benestar per a la competitivitat de la nostra economia. I es tractarà a partir d’una perspectiva molt àmplia, parlant d’educació, tecnologia, simplificació administrativa o dels desafiaments de l’empresa familiar. Em sembla molt bon tema, en un moment molt adequat. La productivitat agregada del país és una de les grans assignatures pendents, si ens comparem amb les economies més desenvolupades.

L’estat espanyol està en desavantatge en termes de productivitat i continua per sota d’Europa d’ençà de principi de segle. La caiguda del 7,3% aquests darrers vint-i-tres anys allunya l’estat espanyol dels països que sí que milloren l’eficiència. En el mateix període, Alemanya ha crescut d’un 11,8% i els Estats Units d’un 15,5%. Una feblesa que frena, a més, el creixement del PIB. La distància en renda per habitant ha passat del 2%, per sota de la mitjana comunitària, al 14,4% actual. Entre el 2013 i el 2022 es va observar un modest canvi de tendència, amb augment de la productivitat de l’1,2%, però va ser interromput per la pandèmia. Són dades del primer informe de l’Observatori de Productivitat i Competitivitat a Espanya, elaborat per la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) a començament d’any.

La nota d’opinió del Cercle que acompanya la presentació de la reunió d’enguany fa un pas més enllà i assegura que l’economia espanyola cada vegada s’assembla més a la de les regions menys productives de la UE. Les dinàmiques recents són preocupants. “Mostren una economia abocada a la mediocritat si no s’actua de manera urgent, coordinada i amb determinació.” Mediocritat, vet aquí un concepte clau que s’ha infiltrat amb força dins la societat de l’estat espanyol, jo diria que gairebé en tots els àmbits. També en l’economia.

I tot seguit passa al detall. Certifica que el missatge que ofereixen Catalunya i la Comunitat de Madrid, els dos grans motors de l’economia espanyola, tampoc no és encoratjador. El creixement de la productivitat d’ambdues també ha estat molt baix i s’allunya de les regions europees més productives. Només destaca positivament el País Basc, que presenta un nivell de productivitat relativament elevat i s’acosta a les regions més productives.

En una entrevista d’aquesta setmana a El Economista, Jaume Guardiola, president del Cercle, explicava per què destacava el País Basc. Deia que era l’única comunitat que no havia perdut productivitat respecte d’Europa. “Evidentment, hi té influència el model de finançament que tenen, però creiem que el factor més important és que tenen una mirada a llarg termini. A diferència de Catalunya, on hi ha hagut cinc administracions del 2010 ençà, al País Basc hi ha una estabilitat que permet de fer coses a anys vista. Després tenen uns altres desafiaments, com l’envelliment de la població, però en termes de productivitat és l’exemple a seguir.”

Crec que potser més que la mirada a llarg termini i l’estabilitat política, que també hi és, el model de finançament és la clau de tot plegat. I vet aquí que tornem al centre de la qüestió. I ens hauríem de preguntar seriosament què hauria fet Catalunya amb el model de finançament basc. Com hauríem utilitzat els diners que generem, se’n van i no retornen? Hauríem millorat la productivitat?

Però continuem amb la presentació del Cercle. Afirma que aconseguir un creixement sostingut de la productivitat, per sobre de la mitjana europea, hauria de ser el gran objectiu dels anys vinents. I recorda que la productivitat d’un país depèn de molts factors, amb quatre que són molt importants en una perspectiva catalana i que haurien de ser prioritaris en el context de la nova legislatura: educació i formació de capital humà, recerca i innovació, infrastructures i reforma de l’administració. Res a dir. Qui ho podria discutir?

De totes maneres, crec que és important de distingir entre productivitat agregada i productivitat de les unitats empresarials. A Catalunya, per exemple, tenim empreses industrials molt productives, que tenen poca cosa a envejar a les homòlogues alemanyes. A escala agregada, ja és una altra cosa, perquè tenim l’estructura sectorial que tenim. Un estudi recent de la Caixa Research també es preguntava per què era tan baixa la productivitat. I indicava que, malgrat que la resposta és complexa i hi influeixen un cúmul de factors, les causes principals de la baixa productivitat laboral i de l’escàs creixement són l’especialització productiva i la dimensió reduïda de les empreses.

Segons l’estudi, per exemple, és important la caiguda de la proporció de l’ocupació a la indústria manufacturera, “un sector en què la productivitat per treballador és el 39% superior a la del conjunt de l’economia”. I afegeix que, en contrast, “sectors amb un nivell de productivitat relativament més baix, com l’hoteleria o les activitats administratives, han guanyat pes en el total d’ocupació”.

Un altre aspecte important de la composició sectorial que contribueix a una productivitat menor és la dimensió de les empreses. Passa a tots els països, que les empreses més grans tendeixen a ser més productives que no pas les que tenen menys treballadors. Segons l’estudi esmentat, aquesta distinció adquireix una importància especial quan l’estat espanyol es compara amb Alemanya. Les microempreses espanyoles (de 0 a 9 treballadors) són les principals ocupadores dels sectors de mercat (el 35,5% de l’ocupació el 2019, en relació amb el 18,6% a Alemanya). En contraposició, el pes de l’ocupació a les grans empreses alemanyes (de més de 250 treballadors) és del 42% i a l’estat espanyol el 32%.

Vet aquí dos aspectes bàsics addicionals. I jo encara n’hi afegiria alguns que caldria resoldre amb urgència i que també ajudarien a millorar la situació productiva a Catalunya. Ahir, per exemple, la PIMEC publicava una nota que em sembla alliçonadora sobre tot això. Analitzava, del punt de vista econòmic, el cost dels retards d’unes quantes línies de Rodalia que van començar diumenge passat, derivats del robatori de coure. Aquest càlcul s’ha fet a partir dels costs laborals mitjans, del nombre d’afectats i de la durada de l’afectació. A la nota s’explica el sistema de càlcul aplicat i no em sembla pas malament l’aproximació que en fa.

La conclusió era que el col·lapse pot haver significat uns 2,2 milions en costs laborals per a les empreses i treballadors i d’uns 3,2 milions si s’avalua en termes de pèrdua de productivitat. A més de l’impacte econòmic quantificable, la PIMEC recorda que cal sumar-hi les molèsties per als treballadors i usuaris del servei de Rodalia afectats diàriament pels retards, perquè aquesta situació causa estrès, pèrdua de temps i una disminució general del benestar, factors que també afecten addicionalment la productivitat.

Dit això, cal demanar-se quanta productivitat perdem per culpa del mal estat de la xarxa ferroviària de Catalunya? Aquests càlculs de la PIMEC són per a uns dies concrets, però, a una escala incidental més petita, no hi ha cap setmana que no hi hagi hagut un problema o més. I fa anys i anys que estem així. Quanta productivitat ens ha fet perdre? No s’ha calculat, però de segur que és molt elevada. Una simple inversió en el manteniment de la xarxa i en sistemes contra robatoris de coure, com el que proposa la nota de la patronal –que han aplicat a Alemanya–, ja ens faria guanyar una mica de productivitat. Però dels trens en parlem i en parlem, sense poder-hi fer res, segons que sembla. I això que és un fet ben clar i ben analitzat.

I tenim un altre exemple ben actual, l’aigua. No veig clar quina repercussió acabarà tenint, però fa ben poc les patronals parlaven de pèrdues elevades. L’exemple del tèxtil és clar. La Confederació de la Indústria Tèxtil (Texfor) anticipava al febrer que el 73% de les empreses del sector tindran pèrdues econòmiques greus a conseqüència de la restricció d’un 25% de l’ús d’aigua per la sequera, que hauran d’afrontar unes companyies ja “castigades per la crisi recent de preus desorbitats de l’energia”. Podríem assenyalar també més sectors industrials que, per aquest motiu, seran menys productius.

Doncs bé, ens han dit que Catalunya perd, de mitjana, un 25% de l’aigua potable que circula per les nostres canonades. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, la xarxa perd 134 hectòmetres cúbics cada any. És com si una vegada l’any es llancessin a la claveguera tres quartes parts de l’aigua del pantà de Sau, una dada que encara és més preocupant en un moment de sequera extrema com l’actual. I què s’ha fet per evitar les pèrdues aquests darrers anys? Vull dir que una inversió en la reparació de les fuites hauria evitat patiments com els actuals. De temps n’hi ha hagut. Però no s’ha fet.

Per què no comencem pels punts que tenim tan clars? Seria bo que la reunió del Cercle ajudés a posar una mica més de llum sobre quins passos concrets cal fer per millorar la productivitat del nostre país. De totes maneres, el fet més important és que sembla que el diagnòstic ja el tenim, entre tots, força avançat. Ara falta posar el fil a l’agulla. I aquí els polítics hi tenen la darrera paraula. L’última cosa que necessitaríem aquests dies són promeses dels polítics, de primer nivell, assistents, que tan aviat es fan com es desfan.