14.10.2020 - 19:50
Les noves restriccions que el govern ha implantat a Catalunya, perquè siguin efectives a partir de demà a la nit, tornen a afectar prioritàriament un dels sectors més castigats per la pandèmia. El tancament de restaurants i bars aquesta vegada pot ser definitiu per a molts, cosa que deixaria les ciutats sense una part de la xarxa d’establiments que tenen molt de pes en el turisme. Un turisme que enguany ha fallat –com a la resta de països–, però que quan s’acabi el malson de la covid-19 tornarà als llocs habituals. I què es trobarà? Que una part de l’atractiu de l’estada ha desaparegut.
Primer de tot cal dir que no m’agradaria haver de fer el paper que fa el govern, quan ha de decidir entre salut i economia, l’una amb efectes immediats i l’altra amb efectes retardats. Malament rai, quan hem arribat a aquest punt. És clar que la salut passa davant de tot, però el demà no es pot oblidar. Entenc les queixes dels restauradors, que es troben privats de l’estri que els permet de guanyar-se la vida i donar feina a molta gent, i també entenc que el govern ha de vetllar per la salut. Sobre aquest punt, aquest matí Joe Brew parlava en un piulet de la necessitat de tallar la pandèmia, però sense tancar els restaurants i bars absolutament. Proposava de deixar-los oberts, només amb serveis a l’exterior. Em sembla una bona mesura, encara que molts no tinguin aquesta sortida. Almenys uns quants –molts– podrien anar fent. S’ha optat per la mesura més radical, que puc comprendre del punt de vista mèdic, però no de l’econòmic, una vegada s’ha comprovat que el contagi a l’aire lliure és mínim.
Una de les qüestions que més sentim popularment en aquests temps és de què serveix tancar bars i restaurants si hem d’anar com sardines enllaunades als mitjans públics de transport. No en parla ningú, dels contagis que hi ha. Potser perquè són menys de quinze minuts de contacte? En alguns casos, sí, però en la majoria no. Avui he sentit que es mantindria el servei de transport públic al 100%. No faltaria sinó! Hauria de ser al 150%, per evitar aglomeracions i lligar-ho amb horaris esglaonats –flexibles– a les empreses que no puguin fer teletreball. Entenc que no se’n parli, perquè ningú no es veu amb cor d’encarar aquest problema tan complicat. Però no és impossible. Ve’t aquí per què em fa ballar el cap, en uns moments d’excepcionalitat com els que vivim.
Les associacions de negocis afectats hi han dit la seva. La nota que he rebut de Comertia aquesta tarda diu que el seu sector de la restauració aplicarà les mesures anunciades pel govern, tan bon punt siguin ratificades pel TSJC, però no acaba d’entendre la lògica de la decisió, perquè si l’objectiu d’aquestes mesures és de reduir la mobilitat i el contacte social, s’haurien de prendre mesures d’urgència també en el transport públic o en la distància mínima al carrer, o en àmbits de més afluència de gent. Els bars i restaurants –continua dient– poden ser part de la solució: la limitació de la capacitat s’hi podria garantir amb reserva prèvia, com s’ha demanat al comerç, i amb aquesta mesura no caldria tancar absolutament i s’hi podria mantenir una activitat mínima. La restauració de Comertia considera que la mesura d’avui durà ‘danys irreversibles’ i creu que s’hauria de procurar una solució més tèbia i amb el suport del sector.
I afegeix que aquesta mesura és l’estocada d’un gran nombre d’operadors. Per aquest motiu, Comertia demana de poder saber de primera mà els ajuts directes i les rebaixes de les quotes arrendatàries anunciats pel govern al sector, i els casos en què les empreses es podran acollir a la suspensió de pagament de lloguers.
En aquest paràgraf toca dos punts clau. Un és el dels lloguers. Sembla de sentit comú que si hi hem de perdre, hi perdem una mica tots. També els propietaris dels locals. És cert que ja s’ha arribat a molts acords particulars per a rebaixar els lloguers, però crec que no n’hi ha prou. Ni tampoc que els amos de bars i restaurants –i més negocis que han de tancar quinze dies– s’hagin de fer càrrec de les quotes de la Seguretat Social dels ERTO. S’hi farà res, en això?
La Generalitat ha parlat avui d’ajuts directes de quaranta milions i d’avals de l’ICF. Sembla una broma de mal gust. Entenc que el govern no té diners, però parlar d’aquestes xifres és ridícul. Que no saben quin cost té tot això? O que aquesta gent ja està prou endeutada? Prou d’avals i crèdits! Des del primer moment es va dir que la solució era transferir diners directament als més afectats. Qualsevol altra cosa no té gens de sentit. I aquí cal que el govern espanyol s’hi impliqui a fons, perquè és el que rep els ajuts europeus i pot crear els interns. Que això augmenta el dèficit públic? És clar, però Europa ho ha permès i allà saben per què. Molts països ja ho han fet. Si no es donen ajuts per aquesta via directa, cal repetir que serà molt difícil de sortir mitjanament bé d’aquesta situació. El moment és excepcional –ho repeteixen tots els polítics–, però em fa l’efecte que no veuen que sense mesures també excepcionals no hi ha res a fer…
