Pilar Rahola: “Dels almogàvers, ens en queda la resiliència”

Pilar Rahola i Martínez (1958) és periodista, escriptora, tertuliana i figura a cavall del periodisme i la política. Avui parlem de l’escriptora, perquè la senyora Rahola ha guanyat el premi Prudenci Bertrana amb la ben travada novel·la històrica Cornèlius, l’almogàver (Grup 62). Mitjançant la ficció, i 328 planes, Rahola ens fa conèixer els almogàvers, l’expansió catalana per la Mediterrània durant l’època medieval, Ramon Llull, Roger de Flor i Ramon Muntaner. Lliurat amb pseudònim, el jurat de l’obra va pensar que l’autor havia de ser un home, i quan van obrir la plica es van trobar amb Pilar Rahola. D’això, del llibre i també d’actualitat política, en parlem amb Rahola en un hotel al centre de Barcelona.

—El protagonista, Cornèlius, nascut a Xipre, fill d’esclava musulmana, adoptat per monjos ortodoxos, de jove és atret pels almogàvers perquè hi ha dones i els nens aprenen a combatre de petits. S’hi apunta.
—Li passa el que em va passar a mi, que els vaig descobrir en aquest vessant: el que sorprèn més d’ells és, primer, que funcionaven en clans i en famílies, molt sovint els lideratges eren hereditaris, tota la família caminava junta, combatia junta, i des de petits els nens lluitaven, i normalment les dones també. Cornèlius queda sorprès i s’hi uneix.

—Hi ha aquell gran llibre de les croades vistes pels àrabs, que és l’expansió vista per la víctima. He llegit que vós heu fet servir fonts gregues. Quines?
—Jordi Paquimeres. Va escriure un llibre sobre Bizanci a l’època dels almogàvers. El que explica el cronista grec és la part salvatge dels almogàvers, però no li discuteix els èxits. A Ramon Muntaner, la meva font primera en tots els sentits, d’entrada no me’l creia, perquè em semblava que les xifres eren molt exagerades. Doncs els grecs les ratifiquen. Els grecs tenen odi i admiració pels almogàvers, perquè, per una banda, comencen a fer grans matances de musulmans, que ja els van bé, però quan Roger de Flor és un personatge massa poderós, decideixen assassinar-lo. Pensa que els almogàvers quan estaven en batalla saquejaven els mateixos grecs… amb qui eren aliats!

—De fet, recordo un viatge oficial d’Artur Mas en què un monjo grec no el va deixar entrar al monestir. Fins ací ha arribat l’odi.
—Sí, devia ser aquell famós convent que hi ha penjat que no hi poden entrar les dones. Els almogàvers, al final de la venjança catalana per l’assassinat de Roger de Flor, comencen a saquejar tots els convents ortodoxos que troben, sense manies. Els dos anys que massacren, ho massacren tot, i no tenen gens de pietat. Però és que el record no és només a Grècia, és que a Bulgària i a Romania hi ha una mena de monstre que espanta els nens que es diu el català.

—És que nosaltres en diem l’expansió catalana, però els almogàvers són els nostres imperialistes, són els nostres assassins. Hi estaríeu d’acord?
—No, perquè imperialistes ho eren tots, però assassins, sí.

—Imperialistes, per què no?
—Com tots. És a dir, sí. Els diferents regnes miren qui es queda al Mediterrani, i d’aquí vénen les guerres, i la creació dels Consolats de Mar, que això és important perquè nosaltres ens expandíem, però no per tenir terra conquerida, sinó per tenir terra per comerciar. És un concepte diferent de la nació castellana en aquest sentit. En aquell moment, els musulmans conquerien terres cap endins i els cristians intentaven de contenir-los. És quan el rei de Constantinoble lloga els almogàvers per aturar-los. Per tant, no és que el rei català enviï un exèrcit a conquerir Anatòlia. És Roger de Flor que es lloga.

—És el sistema català público-privat de tota la vida.
—Hi estaria d’acord. Quan els almogàvers acaben la guerra de Sicília amb el rei Jaume II*, Roger de Flor es troba amb un exèrcit de milers d’almogàvers que no saben fer res més que la guerra, i poden ser un perill. És quan crea la companyia catalana i li diu al rei de Constantinoble, escolta, ens necessites? I l’altre diu que sí. És a dir, que no és en una guerra colonial dels nostres, tot i que els nostres se n’aprofiten.

—A la novel·la, hi ha un tros que el rei Pere foragita els almogàvers que volen matar jueus al call. I els diu: “Aquests jueus són els nostres, que ens paguen les guerres!”
—És que va anar així. Alhora els casquen molt, ja comença a haver-hi els pogroms. Però també explico que els sarraïns també pagaven.

—No sé si era Forcano que em va explicar que els jueus vivien més bé a la península ibèrica musulmana que no pas a la cristiana, perquè eren més cultes i civilitzats. Fins que hi ha un moment que això tomba i comencen a viure més bé a la cristiana.
—Hi ha èpoques en què els jueus han viscut millor en terres àrabs que en terres cristianes. Durant tot el segle XIX-XX, els jueus viuen millor a Pèrsia que a Alemanya, i no cal dir a la península ibèrica.

—Víctor Hurtado ha fet aquells mapes preciosos sobre els almogàvers, que incloïen d’on treien els esclaus.
—Sí! Era molt normal, a les batalles a Anatòlia explico les corrues de pobra gent encadenada que saben que se’n va al mercat d’esclaus, que trec de Ramon Muntaner. El mateix port de Gal·lípoli, portat pels almogàvers, es converteix en un port de venda d’esclaus, un dels més importants.

—Per a qui no ho sàpiga, per què és tan mítica Neopàtria?
—Encara que els exèrcits d’almogàvers són barreges d’orígens diversos, inclosos turcs musulmans, grecs exiliats, el gran gruix és català. Quan els almogàvers funden Neopàtria, agafen les lleis dels comtes de Barcelona. Posen Sant Jordi al Partenó, cristianitzen el Partenó, el converteixen en Santa Maria. Durant cent anys és fonamentalment terra catalana.

—Més enllà de Cornèlius, quins personatges hi veurà, el lector?
—Tinc una estima especial a Ramon Llull. És l’únic que diu, als infidels no us convencerem amb la violència sinó amb la paraula. Si nosaltres som superiors racionalment, us hem de convèncer. I escriu un miler de llibres. Perquè vegis com anava la cosa, diu que Ramon Llull va ser arrossegat per terres musulmanes amb una corda lligada a la barba i condemnat a mort. I sempre el salva el rei de Mallorca. Cornèlius, quan té setze anys, coneix Ramon Llull, l’agafa com a alumne i amb ell aprèn llatí.

—Quina és l’evolució de Cornèlius?
—Té tres vides diferents. Una primera vida desgraciada, amb els monjos del monestir ortodox, d’on fuig per una història luctuosa. Després ell, persona molt ben dotada des de la perspectiva testicular, veu com les senyores de mitjana edat de Xipre hi troben molta alegria i el personatge acaba descobrint que també és una possibilitat de viure d’això fins que coneix Ramon Llull i se’n va a Malvasia (vi que va venir certament d’uns almogàvers). I després Cornèlius se’n va amb els almogàvers. Veurem Roger de Flor, que intento entendre’n la complexitat, i Ramon Muntaner, que és capità dels almogàvers i té un paper important.

—En una entrevista dèieu que encara ens restava alguna cosa dels almogàvers. Voleu dir? Els bascs diuen que els catalans no compten a fer la revolució, prefereixen fer llibres. Una cosa que no feien els almogàvers.
—Sí que ho feien. Ramon Muntaner va escriure la crònica.

—Però ens hem deixat les armes pel camí.
—Més que d’armes, jo faig llibres sobre supervivents. Crec que dels almogàvers el més interessant és la política expansionista del Mediterrani, amb la creació dels Consolats de Mar, ambaixades comercials, que eren immenses. I després la croada catalana, perquè el papa Climent, l’anticrist català, envia un exèrcit de centenars de milers de persones. I aquesta guerra que hem de perdre la guanya Roger de Llúria amb estratègia naval. Ara, Roger de Llúria va ser un salvatge, i la meva mare està horroritzada. Això feia?, em demana. I tant.

—Però, què ens resta dels almogàvers?
—Dels almogàvers, l’èpica no la tenim, però ens queda la resiliència. Si alguna cosa és l’almogàver és molt resilient. Eren uns personatges que anaven a les batalles sense cap defensa. És clàssic català, sense blindatge. Com el Primer d’Octubre.

—Comenteu aquesta frase: “Aquest llibre sembla escrit per un home.”
—La va dir la Gemma Lienas tot el jurat pensava que l’autor era un home. Ho va explicar la nit dels premis. I la veritat és que t’he de dir que em va agradar.

—Com que relacionem caràcters forts, combatius amb homes, potser és això?
—Això, si em permets, forma part dels conceptes del patriarcat. Recordo un article de Joan Barril: “A Rahola, no li perdonem que pensi com un home.” No penso com un home. El que passa és que alguns conceptes, com la competitivitat, l’ambició, les ganes de guanyar, en els homes són positius i en les dones són masculins. Que no és el mateix.

—De fet, un ocellet m’ha dit que a la gala dels premis Bertrana, una senyora va dir: “L’almogàver és ella.”
—És tot un honor. No tinc l’esperit sanguinolent dels almogàvers, però és evident que jo sóc una persona molt combativa. Tinc una dualitat molt curiosa, perquè en la meva vida personal, sóc molt plàcida. A casa està prohibit cridar. Fa molt de temps que vam decidir que el crit no existia.

—A casa vostra està prohibit cridar?
—Està prohibit cridar, és un pacte. Vam tenir un problema familiar que ens va requerir molta pau. I llavors va ser quan vaig dir, fem aquest pacte. Si estan nerviosos, trobem la manera d’expressar-ho sense fer el típic crit. I això ha persistit durant anys.

—Aquests últims minuts volia parlar una mica d’actualitat política.
—Avui no he vist res, encara.

—Avui [dijous] la notícia és que el TJUE ha tombat les peticions de Comín i Puigdemont.
—La tesi de Boye és que la justícia europea li dóna la raó.

—Doncs ací ha perdut.
—Doncs, mira, és la primera mala notícia en termes judicials de la llarga lluita judicial que han tingut el president Puigdemont i Gonzalo Boye. L’únic que puc expressar és un sentiment de pena i d’enuig i de ràbia. Potser és una lluita tan ingent que és difícil guanyar-ho tot.

—Frase: “Sóc un talp que destrueix l’estat des de dins.” Qui l’ha dita?
—Deu ser algun dels policies infiltrats de la CUP.

—És el president argentí, Javier Milei. He vist que de Milei dieu, mirem-lo bé. Doncs és un home que vol destruir l’estat per dins…
—L’estat tal com el pensava el kirchnerisme, potser sí. A mi el nacionalpopulisme no m’agrada en cap de les seves facetes. Crec que Milei no és un feixista, perquè feixista és l’Abascal. Crec que hi ha diferències importantíssimes. Però sí que em sembla un populista, diguem-ne, d’última fornada, molt de dretes, molt conservador. A mi, que li tinc molta estima a l’Argentina, el que m’ha agradat d’ell és que desmuntés l’estructura corrupta del kirchnerisme. El que no sé, i ho he dit sempre que m’han entrevistat, és cap a on van. En termes econòmics tothom en parla bé. I, de fet, no té protesta al carrer. Els kirchneristes ho han intentat i no se n’han sortit. Per tant, me’l miro amb fredor. He arribat a un punt a la meva vida que no m’apunto al pensament de tothom. Aquest paio no el demonitzo, me’l miro.

—“El govern d’Israel és ple de feixistes, racistes i gent d’extrema dreta.” Dit per Etgar Keret.
—No sé qui és.

—Escriptor israelià.
—Aquest deu ser un militant d’esquerra o d’extrema esquerra, que odia Netanyahu. La política interior a Israel és caïnita, és brutal.

—A Europa, el suport a Israel ha anat molt cap a la dreta i extrema dreta. Abascal defensa Israel.
—I l’esquerra defensa Hamàs. És que el món s’ha tornat molt boig. Perquè hem deixat de debatre sobre aquest tema. En aquest tema no hi ha debat.

—Enquesta del CEO de fa poc. Votants de Junts es mouen cap a l’empatia amb Palestina i els dos estats.
—És que els dos estats els acceptem tothom. Tothom que tingui una mica de seny. Si demà passat creem un estat palestí, tindrem un dia de joia, perquè aquest és un tema terrorífic, que dura i dura i dura. El que passa és que estic convençuda que no hi ha estat perquè no han volgut els palestins. Això ens obligaria a fer un repàs històric.

—A Israel, hi ha un bosc que es diu Pilar Rahola.
—Sí, de tres mil arbres, en una zona del Nègueb. És una zona que la porten els nòmades musulmans, els beduïns.

—Jo havia arribat a llegir que aquest bosc era infrastructura militar, per a tapar.
—És un petit pulmó ecològic al Nègueb, no té res a veure amb els militars. Es diuen tantes barbaritats sobre aquest tema…

—Per acabar. Diuen que aquest estiu els Mossos, cercant Puigdemont, van anar a una casa. A quina?
—Diuen, diuen, que van vigilar casa meva de Cadaqués. M’imagino que en devien vigilar cinquanta. Ho trobo francament absurd, perquè l’últim lloc on aniria Puigdemont és a la casa on hem fet paelles i festes, vull dir que no té gaire sentit.

—Però van entrar a casa o s’esperaven a fora?
—A mi em diuen que hi van entrar. Això m’ho ha explicat algú que parla amb els Mossos, que l’hi van confirmar. Però, vaja, crec que van fer tants disbarats aquell dia, van estar tan perduts que mira, si es van passejar per casa, espero que estigués endreçada.

*En una primera versió es deia Jaume I per error.