Pilar Rahola: ‘A hores d’ara ja acumulem tres errors letals per al nostre objectiu’

La periodista i escriptora Pilar Rahola ha escrit un nou llibre. S.O.S. cristians (Columna, 2018) relata la persecució de comunitats cristianes al món, una realitat que és silenciada. El relat que ha traçat després d’anys de recerca és esgarrifós en molts moments i preocupant. Parlem amb ella per saber quina és aquesta persecució, quina és la raó del silenci, quins són els països més agressius… I hem aprofitat l’avinentesa per parlar de tot això que passa aquests dies a Catalunya. Rahola està preocupada. Molt. Demana de repensar l’actitud de l’independentisme. Especialment, de la direcció independentista. Avisa que l’estat guanya per 10 a 0. Però apunta una fórmula per a plantar-se.

—Per què aquest llibre i per què ara?
—Va néixer com a idea fa uns cinc anys o sis. Arran de la recerca que faig des de fa uns vint anys sobre el fenomen de l’islamisme radical, m’anava trobant amb un fenomen col·lateral que semblava molt gros i tràgic i que ningú no hi treia el vel ni en parlava. I era el fenomen de la persecució de les comunitats cristianes pel seu cristianisme. Per mi va ser una gran sorpresa quan ho vaig descobrir. Vaig trobar-me amb una tragèdia que anava més enllà d’Estat Islàmic i de la guerra. Era un problema molt anterior i d’un setge i una violència brutals, amb l’objectiu de foragitar-los d’alguns països o, directament, matar-los. Tenia la impressió que era d’una dimensió molt gran i vaig anar recollint informació, vaig fer recerca i –aquests últims dos anys de manera intensiva– parlant amb fonts.

—I què heu trobat?
—M’he trobat tres coses. Totes molt sorprenents per a mi. Primera: aquest tema és important tan sols al món anglosaxó. Se n’han fet uns quants llibres, de molt nivell, i ha estat denunciat. En canvi, al món catòlic de la conca mediterrània i a l’Amèrica del Sud, tot aquest fenomen és desconegut. Sorprenentment, el protestantisme s’hi ha fixat més que no el catolicisme. En aquest sentit, el llibre era necessari. El segon element és que, malgrat que parlem d’una dimensió tràgica que afecta milions de persones i que hi ha milers de morts damunt la taula, no és present al relat polític, social ni mediàtic d’occident. Com si la cosa no els fes ni fred ni calor. Són unes víctimes que no existeixen. És un martiri del segle XXI, equiparable al martiri del segle I. Parlem d’un martiri per la fe i la creença religiosa que no commou ni els mateixos germans de fe que serien els cristians occidentals.

—I la tercera?
—Jo no sóc creient. Ni el llibre no m’hi ha aproximat. Sóc molt racionalista i no entenc el concepte de la fe. Però em semblava que justament aquesta condició li donava més validesa al llibre. La denúncia de l’antisemitisme no és una cosa de jueus i no jueus; la denúncia de la islamofòbia no és cosa de musulmans o de no musulmans… La denúncia o el crit més fort que es pot fer de la persecució dels cristians és dels que no en som. Per tant, el llibre no parteix d’una transcendència religiosa, sinó d’un plantejament ètic. No parla de religió; parla de drets humans.

—I dieu que és un fenomen molt estès?
—El cardenal Omella, quan va llegir el llibre, em va dir que s’havia sorprès de la dimensió del problema. I jo també penso igual. M’ha sorprès. Quan vaig començar, no imaginava ni les xifres ni la dimensió ni l’horror quotidià. Després d’haver fet el llibre, estic més commoguda i compromesa.

—Per què hi ha tanta indiferència?
—Alguns estudiosos francesos parlen d’un fenomen ideològic i jo hi afegeixo un parell d’elements. Diria que hi ha silenci perquè no en sabem res, d’aquest món de comunitats cristianes. Els cristians de les comunitats ancestrals de l’Irac, de Síria, del Líban, l’Índia, el Paquistan, la Xina, Somàlia, l’Aràbia Saudita… tot aquest món el desconeixem completament. També el desconeixen els qui són catòlics o protestants militants. És tan desconegut que dedico els tres primers capítols del llibre a explicar les famílies. Perquè sapiguem de què parlem quan parlem dels siríacs. O quan parlem dels siro-malabars, de què caram parlem. En el cas dels siríacs, explico que utilitzen la litúrgia en arameu, que vénen del primer cristianisme. Que són ortodoxos perquè vénen de les primeres grans escissions… Etc. Per tant, hi ha un primer rebuig davant de la ignorància. L’enorme riquesa de vida, de costums i d’identitat de tot aquest món no és percebuda sota una casella única on diu ‘cristià’.

—I la qüestió ideològica?
—La qüestió ideològica fa que la dreta, que hauria de ser més propera a denunciar aquesta situació, acostumi a estar més vinculada als interessos del poder i la societat dominant occidental. I aquest món de comunitats cristianes els queda molt lluny. Perquè parlem dels cristians més pobres i més abandonats. És un món cristià molt estrany per al món cristià protestant i catòlic occidental. I la dreta, entre que són exòtics i rars, no acaba de mirar-s’ho. I l’esquerra globalment té a l’ADN la idea que el cristianisme és una religió de poder, que ha estat una religió de persecució, una religió botxí. I per tant, no pot ser víctima. I els uns pels altres, aquesta situació es troba en terra de ningú i és completament silenciada.

—Quins són els casos més preocupants?
—He fet servir fonts molt solvents i cada xifra que he posat ha estat contrastada quatre vegades. En llibres d’aquesta naturalesa, no n’hi ha prou amb dues. Totes les fonts consultades indiquen que des de fa disset anys el pitjor país del món per a ser cristià és Corea del Nord. El pitjor. Per molt que puguis pensar que és Somàlia, no ho és. Somàlia és el segon. El règim de Pyongyang persegueix de manera sistemàtica els cristians com si fos un espia capitalista nord-americà qualsevol que tingués un rosari, una creu o un record dels seus pares cristians. Tots els testimonis expliquen situacions esgarrifoses. Els cristians que són descoberts són enviats a camps de treball forçat, a la part destinada als que han de morir. Ja no en surten.

—I després de Corea del Nord?
—El segon país més terrible per als cristians és Somàlia. I a partir d’aquí, el rànquing se suavitza, però amb situacions sempre complicades. Tots els països en què el domini polític és de l’islam, en una mesura o una altra, sotmeten els cristians a situacions molt dures. Són països obertament cristianòfobs en les lleis, les actituds i l’educació. Lleis com la de la blasfèmia són letals. Després hi ha un país que preocupa molt és l’Índia.

—L’Índia?
—Sí. El fenomen dels nacionalistes hindutva, que és un fenomen parafeixista –l’assassí de Gandhi era un militant hindutva–, considera que l’Índia només pot ser dels hindús i no dels musulmans ni dels cristians. Per bé que els cristians fa dos mil anys que hi són, arran dels pelegrinatges de sant Tomàs al segle I. Aquest fenomen preocupa perquè és molt violent contra els cristians. La violència contra els musulmans ha disminuït, probablement per por del gihadisme. I en canvi, ha crescut la violència contra els cristians. Que a l’Índia són els pobres dels pobres. També preocupa molt la situació dels cristians del Paquistan. La violència legal contra els cristians ha augmentat i ha empitjorat molt.

—Heu parlat amb representants de comunitats cristianes perseguides per fer el llibre…
—Sí. Per exemple, em va impressionar la conversa amb l’administrador pontifici del Vaticà a Jerusalem, monsenyor Pizzaballa, per demanar-li la situació dels catòlics a Terra Santa. És concepte religiós i no geogràfic. És el lloc on situen el naixement, la vida i la mort de Jesús. Per tant, parlem de Jerusalem, Betlem… La primera pregunta va ser quants cristians viuen a Terra Santa. La seva resposta va ser que en pocs anys no en quedaria cap. Va ser molt categòric afirmant que a Betlem aviat no hi quedaria cap cristià. Això és fort. La desaparició de comunitats ancestrals que fa més de dos mil anys que són en un territori i que han resistit les invasions islàmiques, mongòliques, turques, les matances… ara, al segle XXI, desapareixen.

—També el bisbe de Mossul…
—Sí. Evidentment, no viu pas a Mossul, el bisbe. Però em va dir que els cristians de l’Irac s’havien acabat. En el cens de Saddam Hussein, se’n comptaven un milió dos-cents mil. Ara en queden uns dos-cents mil. El món caldeu, el món assiri… gent que tenia una identitat doblement mil·lenària i que havia mantingut la presència malgrat totes les dificultats, viu en una situació de desaparició. Per mort o per exili. En el cas de Jerusalem, el problema és que han emigrat fugint de la situació. Però hi desapareixen.

—Per tant, la persecució dels cristians al món no va vinculada amb el gihadisme?
—No. L’islam ha conviscut amb el cristianisme i el judaisme més segles que no pas a Europa. No té a veure amb la religió. Té a veure amb l’ús de la religió com a llei política. On s’aplica la xaria com a llei civil i política, els cristians no hi tenen res a fer. Estan completament assetjats. He repassat totes les lleis penals que hi ha contra els cristians a l’Aràbia Saudita i és impossible de viure-hi com a cristià. Impossible vol dir que no hi pots entrar si ets un capellà, no pots fer cap litúrgia, no pots comprar cap patrimoni, no pots dur cap creu, no pots celebrar les festes religioses i no pots morir-t’hi perquè embrutaries Terra Santa. Hom pot dir que no maten pel fet de ser cristià, però no permeten cap mena d’expressió ni de pràctica religiosa. I sí que hi ha les lleis de la blasfèmia, que et poden dur a la pena de mort. I això no passa només a l’Aràbia Saudita.

—Aquestes situacions tenen cap relació amb les atrocitats comeses en nom del cristianisme en el curs dels segles?
—No ho crec. A veure, en l’èpica i el relat del gihadisme i l’islamisme radical sí que hi ha la història de les croades i tot això. Però, per exemple, l’islam ha estat predominant durant molts segles al gran califat turc i, en canvi, no practicaven una cristianofòbia tan brutal com l’actual. L’imperi otomà era molt més tolerant amb el cristianisme que no l’Aràbia Saudita actual. Jo crec que el fenomen no té a veure amb les atrocitats del passat, que certament han existit. El cas dels coptes a Egipte també és clar en aquest sentit. Han viscut bé a Egipte en el curs dels segles fins al mandat de Mubàrak. Han participat en el poder, en la societat, en la vida pública amb una certa normalitat fins fa relativament poc. Però ara no poden viure sense l’amenaça constant de l’islamisme. No és res que tingui a veure amb les croades.

—Us volíem fer també algunes preguntes sobre això que passa a Catalunya. El titular d’una entrevista de l’octubre del 2013 era: ‘Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat’…
—Ens havien avisat, però no ens vam preparar. A hores d’ara acumulem ja tres errors letals per al nostre objectiu. El primer va ser declarar la independència el 10 d’octubre i suspendre-la al mateix moment. Si haguéssim fet el desplegament de la República, ja hauríem vist què hauria passat. Perquè és allò que el món esperava. El segon error és haver-la declarada el 27 d’octubre i no haver-la feta efectiva. Primer, la declarem i la retirem. Després, la declarem i no la fem efectiva.

—I el tercer error?
—El tercer error encadenat és no haver-nos plantat amb la investidura de Puigdemont el 30 de gener. Jo he defensat la idea que calia tenir un govern com fos. I he acceptat que si en Jordi Sànchez i que si en Turull… Crec que ens equivoquem. Després de la retirada de la política de Jordi Sànchez, l’estratègia de la humiliació de l’estat ja va guanyant. Abaixem el cap i ens agenollem més que no ens hauríem de permetre. I perdem el relat de la resistència. Com a nació, no podem admetre que persones que tenen un prestigi social i una voluntat de servei, com Jordi Sànchez, Joaquim Forn o Oriol Junqueras –que ja veurem què farà–, siguin foragitats de la política per una decisió arbitrària i vulnerant les lleis. No pot ser que ho admetem i no fem res. Acceptem un nivell d’humiliació que comença a ser letal.

—Quina és l’alternativa?
—No sé quina estratègia hauríem de seguir, però la que seguim ara és equivocada. Anem a remolc de l’estat. Ens diuen que ni parlar de la investidura de Puigdemont. Però ells qui són per dir a la societat catalana que el candidat amb més suport no serà el president? Jordi Sànchez? ‘Tampoc –diuen–, ni parlar-ne.’ Què s’han pensat? Quins drets té retallats? Que té cap sentència? Que té cap inhabilitació? Retallen drets fonamentals i nosaltres ho assumim. I ara en Turull, diem. I anar passant. I ara en Rajoy diu que si aquest fa bondat o no… i que l’inhabilitaran preventivament. I aleshores què farem? En buscarem un altre? L’Artadi, el Pujol… Fins on? Fins que la presidenta de la Generalitat sigui la Soraya? Estem en condicions de canviar el paradigma i el relat que ens imposen? És un relat de domini i d’humiliació. S’han proposat una estratègia d’eliminació de tota la primera fila de dirigents independentistes. Que no en quedi cap. I ho anem acceptant.

—Hi ha una baralla entre partits que no hi ajuda gens.
—Més enllà de la baralla de partits, que és patètica, i més enllà dels salvadors de la pàtria, que sempre són més purs que els altres, ballem el ball que ens obliguen a ballar. Com pot ser que ho acceptem, tot això? Sí, sí… anem a Bèlgica, a Dinamarca, a Suïssa… molt bé. Fem soroll i jo l’aplaudeixo amb les orelles. Però aquí ens van dient aquest sí, aquest no… I tot això per governar una misèria absoluta. Perquè quedarà una autonomia intervinguda econòmicament, políticament i, probablement, policíacament. Ja no es governarà la Generalitat que tenia Puigdemont. No, no, no… Hi ha hagut una regressió brutal. Cremem els nostres líders si acceptem el seu joc per a governar la misèria. És un desastre.

—I què es pot fer ara?
—T’he detectat els errors. Però no et sé dir les solucions. El dia que el president del parlament va dir que no es feia el plenari de Puigdemont es va equivocar. Calia fer la investidura i que el Constitucional vulnerés les seves pròpies lleis. I carregar-nos d’arguments jurídics i polítics. En canvi, ens hem anat retirant cada vegada més. I ara la pròxima bestiesa serà que Puigdemont i Comín retirin l’acta de diputat. Doncs ja s’ha acabat. Ens n’anem tots a la merda. Què passa aquí? Parem un moment tot l’independentisme i reflexionem si fem allò que és correcte. L’estat ha guanya per 10 a 0. Per molt que nosaltres ens carreguem d’arguments jurídics i tinguem molta raó. De moment, ens guanyen per golejada.

—Hi ha diputats que no es volen arriscar a més repressió…
—Jo no demano a ningú que s’arrisqui a anar a la presó. La cosa és molt endimoniada. Però no hauríem d’haver dut la prohibició fins al límit? No hauríem pogut anar més enllà? No podem fer gestos que vagin més enllà i que no caiguin en la situació d’il·legalitat? Jo no demanaria a ningú que es mantingués a la política si això implicava la presó. Que facin tant com calgui per sortir. No diré mai a ningú que sigui a la presó que s’hi quedi. No volem màrtirs. Ni tampoc diré als diputats catalans que es posin en situació d’anar-hi ells. Però crec que hauríem pogut plantar cara més que no ho hem fet. Les presons i la gran causa general van inocular la por entre aquells que encara no hi tenien res a perdre.

—Si un diputat s’ha presentat a una llista que defensava la República, no li podem exigir que s’arrisqui a la presó? Això de presentar-se a les eleccions és voluntari. I el programa el decideix qui es presenta…
—És evident que qui es va presentar a les eleccions dient-nos que es faria efectiva la República, certament va adquirir un mandat democràtic que és difícil de complir ara mateix. Per tant, sí que haurien de forçar la llei. Però jo no em veig amb cor de dir: ‘Com que t’has ficat en aquest embolic, ara vés a la presó.’ No m’hi veig amb cor. Però diguem clar que hem posat la marxa enrere per por. Siguem clars. El país es pot permetre que la Moncloa o el senyor Llarena decideixin qui és el president de la Generalitat? Potser el que hem de fer és abandonar el parlament. Per tenir aquesta derrota col·lectiva, potser valdria més reconsiderar-ho tot. Si la pròxima renúncia és que Puigdemont i Comín es retiren, hauran guanyat per golejada. Abans de fer més bestieses, i ja són tres de grosses, parem i decidim què fem. Perquè ara perdem. Perdem, eh?

—Quin missatge més terrible!
—No, no, no!

—Es pot capgirar el marcador?
—Faig una apel·lació a reaccionar perquè la gent, la tenim. La gent hi és. Pot estar neguitosa i preocupada, però hi és. I el 155 i la repressió no han aconseguit que la gent es faci enrere. I no han aconseguit que ni un sol independentista deixi de ser-ho. Al contrari. Estic convençuda que cada vegada més gent diu que no vol ser en un estat que actua d’aquesta manera. La força de la gent, la tenim. Però no sabem què passa i quin és l’objectiu de tot plegat. Hi ha una direcció que falla. Hauríem de trobar un relat comú perquè la gent sàpiga què pensem fer. Hem de reaccionar per aturar tot això. Tenim capacitat de fer-ho. Som el país que va aconseguir de fer un referèndum en què van votar més de dos milions de persones amb tot un estat en contra. I tant que podem fer coses!

—Llarena ja actua per evitar també la investidura de Jordi Turull…
—Tal com van les coses, jo retiraria els nostres candidats a la investidura i faria un acte d’insubmissió. I si presenten candidats els partits unionistes, els tombem i demostrem que no ens poden imposar el nostre president a la Generalitat. Ja n’hi ha prou! Hem de reaccionar. No podem ballar al ritme que ens marquin. Hem de sortir d’aquest ball.