Pilar Dolz: “Si no tinguera l’art o la galeria, crec que ja m’hauria mort”

Al carrer d’Antoni Maura de Castelló de la Plana, davant per davant d’una casa on hi havia una lleteria de vaques suïsses, hi ha la galeria Cànem. El mes de desembre farà cinquanta anys que la van inaugurar i l’ànima del local, Pilar Dolz (Morella, Ports, 1945), continua al peu del canó. “Si no tingués la galeria m’hauria mort”, diu, mentre parla del començament i de les penes i treballs dels darrers anys. Dolz és de Morella i, tot i que diu que no és la millor ciutat del món, això imprimeix caràcter. Son pare era tractant de cavalleries, anava a les fires i comprava i venia. Els seus oncles eren manescals, i ella es va criar en el mas familiar. Ella i els seus germans encara conserven els masos que van heretar de la mare. No hi havia tradició d’artistes a casa, les estampes dels sants li feien por i a les monges va aprendre ben poc dibuix. A Barcelona va estudiar a l’Escola Massana, on va descobrir el món i va aprendre a mirar.

A banda de ser una de les grans galeristes del país, Pilar Dolz té al cap bona part la memòria cultural de la transició. Conta anècdotes i operacions i cita noms i fets que són fonamentals per a la cultura, com ara l’anada de Josep Renau a Morella, com es van fer les primeres compres d’obres per a l’IVAM i més interioritats d’aquest món tan fascinant de l’art. Però demana que no ho escriguem.

Pilar Dolz és una gravadora reconeguda internacionalment. Diu que de jove era molt descarada. Va conèixer Joan Fuster a Barcelona quan era estudiant i ell li va escriure el catàleg de la primera exposició.

La conversa és llarga. Parla dels orígens, del mercat de l’art, no sempre net, i expressa la seua preocupació pels actuals dirigents polítics valencians. És pessimista: “El valencià es morirà”, diu.

—El vostre pare anava a les fires de cavalls, vós heu anat molts anys a les principals fires d’art del món. Hi ha cap paral·lelisme en la manera com es fan els tractes?
—No, no n’hi ha cap, perquè els preus ja són posats. Era molt bonic com es feien els tractes. El meu germà Gregori un dia va venir i havia comprat quatre mules. Em va dir que havia fet un tracte com els que feia el pare i que li havia agradat tant que les va comprar.

—Hi havia llibres o artistes a casa?
—Sí que hi havia llibres, fins i tot algun en català. I teníem una habitació que en dèiem l’estudia, que és on anàvem a estudiar i a fer els treballs. Sóc d’una família completament rural però amb molta estima als estudis. A les parets hi havia estampes molt grans. L’àvia es deia Miquela i a l’habitació el meu avi tenia un sant Miquel molt gran, terrible. No hi volíem entrar, amb aquelles estampes que ens feien tanta por.

—Com era la vida als masos quan éreu menuda?
—Els hem arreglat i m’han donat la millor habitació, però no m’agrada quedar-m’hi perquè hi vaig viure moments molt difícils. Jo era una xiqueta en l’època del maquis, fins el 1954. Tenia molta por i això segur que m’ha quedat.

—Per què trieu belles arts?
—Tenia una miqueta de traça, tampoc no et penses que moltíssima, però feia coses. Per exemple, feia dibuixos de vestits i les venia a les xiquetes de l’escola, perquè llavors no hi havia el prêt-à-porter com ara i les xiquetes portàvem l’uniforme, però ens feien un vestit per a un dia de festa. Ells em deien: m’agradaria així o així, i jo els ho feia perquè el portaren a la modista. I els cobrava uns dinerets.

—Eren els anys seixanta. Ho van entendre a casa, que una xica jove volgués anar a estudiar belles arts a Barcelona?
—Va costar, perquè jo era la major i pensaven que belles arts no servia per a res. Ningú necessitava un pintor. No els agradava gens. Van pensar que si anava a Barcelona tornaria de seguida, que no m’agradaria. Però vaig tenir molta sort perquè ho vaig descobrir tot. Fins i tot, el primer dia, quan vaig arribar, era el dia de Sant Ponç i el carrer de l’Hospital era ple de paradetes amb aquelles olors meravelloses. Va ser amor a primera vista entrar al pati de l’hospital. L’escola era allà, en una sala gòtica meravellosa. Jo no sabia que era gòtica. I em posen a dibuixar. Em donen un carbonet i una tassa blanca. I jo la dibuixo i dic, ja està. I el professor em demana que l’ombrege, i jo dic, és blanca. I ell em va anar dient que hi havia una part més blanca i una de més fosca, que les buscara. Em va ensenyar a mirar.

—Com vau arribar al gravat?
—És una cosa curiosa. Jo no faig descobriments, les coses em descobreixen a mi. Quan acabo belles arts em quedo embarassada de la meua filla. A la carrera havia descobert l’art i tot em pareixia una cosa molt important i vaig pensar que jo no hi podria cabre. Em va fer por i vaig pensar que buscar un taller per pintar quadres grossos i tot això, embarassada, no em convenia i vaig pensar en el gravat. Imagina’t, amb l’àcid si faig litografia i amb pedres, planxes, amb el tòrcul. També vaig pensar que era més fàcil fer coses per a gent no tan exigent. Era mentida. Mira Albert Durero! Em vaig matricular a l’escola d’arts i oficis i em va apassionar.

—Què hi trobeu en el gravat que no trobeu a la pintura?
—M’agraden les coses que pugui fer en una taula, en un lloc més íntim. Després vaig descobrir la lluita de classes, entre cometes. La gent no arribava a l’art perquè era un privilegi. Això pot ser molt més barat i arribar a la gent. És com qui compra un llibre. Pots comprar un gravat i tenir-lo a casa. Els llibres d’artista… No era res pensat. T’ho vas trobant.

—Encara graveu?
—Sí, sí. Fa una temporada que no pujo al taller perquè he fet moltes exposicions i estic en un tractament per una malaltia. Hi he de tornar. Possiblement no ho faré igual perquè si hi ha un lapse d’un parell d’anys…

—És a Barcelona que descobriu el feminisme?
—La professora Maria Josefa Colom ens va donar una beca del xampany Castellblanc a dues xiques per anar a estudiar gravat a Perusa, a un lloc meravellós, a l’Accademia di Belle Arti Pietro Vannucci. A Itàlia hi vaig descobrir el feminisme, hi vaig descobrir un munt de coses. Els italians eren molt polititzats, feien molta política. La gent estava molt conscienciada. Hi havia el Partit Comunista de Berlinguer. Finalment, vaig demanar de traslladar-me a Urbino que per a mi va ser clau. Per això vaig titular l’exposició que hi vaig fer fa poc “Ritorno”. Però no de tornar-hi, sinó de retornar a la ciutat tot allò que la ciutat em va donar.

—La vostra filla era molt menuda quan us van donar aquella beca que us va canviar la vida.
—Laia tenia quatre mesos. La vaig deixar amb els meus pares perquè vaig pensar que si no hi anava en aquell moment potser ja no hi aniria mai. No volia que, si mai deixava de fer alguna cosa en la meua vida, en culpara la meua filla. No volia culpar-ne ningú. Els meus pares eren joves i en podien tenir cura, i el meu company, Falo, també. També vaig estar dos anys a París. Ells venien a veure’m.

—L’any 1974 vau fundar la galeria Cànem a Castelló de la Plana, com se us va acudir la idea?
—Jo no hi tinc res a veure, amb la galeria. Vivíem a Barcelona, però el meu marit havia de tornar ací per motius professionals. Era l’any 1973, i ens vam plantejar què fèiem. S’albirava que Franco ja no duraria gaire més. Ens vam ajuntar tot de gent per fer alguna cosa. Vam intentar un cineclub que ens van prohibir, algun concert, però no hi havia manera. Després vam dir de fer alguna cosa comercial i vam decidir de fer una galeria. Però jo mirava les galeries que hi havia a Castelló i no eren com la que jo volia posar. Eren comercials, exposaven bodegons, paisatges, bona pintura, però no era el que jo volia, i vaig dir que eixes coses, no. Que havia de ser una galeria dinàmica. Havíem estat a Itàlia, embogíem comprant llibres i tot el que vèiem. I finalment la férem.

—I per començar, volíeu exposar l’Equip Crònica, però no va poder ser.
—No. En aquell moment, el Partit Comunista era molt exclusivista. Nosaltres vam demanar obra dels Crònica a Juana Mordó, que era la seua galerista, i ens va dir que sí, però ella tenia un soci que va mirar qui érem nosaltres i nosaltres no érem comunistes, de manera que no ens van deixar les obres. Boix, Heras i Armengol eren joves i havien començat a exposar a Barcelona, a la Galeria Adrià, i van venir encantats. No eren el segon plat de res, és que les coses van venir així. Quan vam posar la galeria vam tenir molt en compte les coses que deia Fuster en el sentit que ell deia que aspirava a viure en un país normal. Moltes voltes m’han dit: per què no la portes a València? Perquè hem tingut coses molt bones. Hem anat molt a Arco, a Basilea, a The Solo Project. Algun any hem estat a sis fires, perquè si no hi vas és molt difícil. Ara no hi anem perquè ja no podem ni físicament ni econòmicament.

—Com us va rebre aquell Castelló del 1974?
—Hi havia ganes, saps? No tot el món, però la gent més pròxima a nosaltres compraven alguna cosa. Ho teníem fàcil perquè els més grans volien exposar i en aquells moments qualsevol galeria de Barcelona ens deixava coses amb molt de gust. Ens ajudaven molt. Vam exposar Guinovart, Ràfols Casamada… Catalans, madrilenys… I la gent ens deia: per què no obriu a València, i jo els deia: per què no a Nova York? Crec que si un artista exposa en llocs diferents té més possibilitats d’arribar millor a la gent. Nosaltres ens nodríem d’art. La primera vegada que vam anar a la Biennal de Venècia hi anàrem en una tenda de campanya. Anàvem a veure coses que ací o a Madrid o a Barcelona era molt difícil veure-les. Sense la gent que ens ha seguit no hauríem pogut continuar. El 21 de desembre farem cinquanta anys i jo dic a Falo, el meu marit, si hi arribem! Perquè moltes vegades és difícil. Hi ha hagut vendes que no són molt grans i que són coses que m’estimo molt, però han sigut per a un museu i estem contents.

—Hi ha una definició tancada de l’art contemporani?
—No. D’ençà de l’art conceptual, en què té tanta importància el concepte com l’objecte; des de Duchamp, que va dir que qualsevol cosa pot ser art; o Ben Vautier, que diu que l’art és qualsevol cosa a més de l’art. Però, és clar, si el concepte té tanta importància, la gent s’ha de fixar en el concepte, i això també ajuda l’art objectual. Quan vaig anar a classe de pintura vaig descobrir Cézanne. I ell deia: tu veus una poma, la poses a la llum i té una part acolorida, i un volum tan preciós. Si tu pintes una poma, tens dues pomes, però no tens una obra d’art. Tu has de fer art. Per a mi, Cézanne va ser el descobriment de la pintura contemporània. I la veritat és que l’altre dia torrava pomes al forn i les vaig deixar, i la llum els pegava d’una certa manera, i la poma començava amb un color groc preciós i anava fent-se fosca, roja per baix… Hi ha tantes coses! Però què és important? El color, la forma, el reflex que a tu t’inspira emocionalment. Jo he gaudit molt amb l’art. No m’ho imaginava. Últimament he estat malament físicament, em canso molt. Si no tinguera l’art o la galeria, crec que ja m’hauria mort.

—Com a galerista, intenteu de guiar la carrera dels vostres autors? Com és la relació que teniu?
—Els artistes són molt artistes i fan el que volen. Jo no els aconsello res, tenen la llibertat creativa, tota la llibertat.

—Perseguiu el desig fusterià de viure en un país normal. Fuster escriu el vostre primer catàleg. Com us vau conèixer?
—Quan ell anava a Barcelona a la Nit de Santa Llúcia, per exemple, ens convidava als estudiants valencians a sopar. Anàvem a buscar-lo a casa de Maluquer. Un any jo tenia un professor que es deia Jaume Pla, que feia uns burins meravellosos; va fer el llibre de l’Albufera amb Fuster i me’l va ensenyar. I jo, imagina, vaig dir: ah, això és massa figuratiu… Ara voldria comprar eixe llibre que val un imperi, i és preciós. Però llavors, era molt jove i tenia eixa petulància… Ara tinc el coneixement d’una vella. I Fuster va venir a veure què feia jo, com eren els meus gravats.

—Us ha influït, políticament, haver conegut Fuster?
—M’ha influït, sí. Quan va ser el centenari van demanar a unes quantes dones que parlaren de Joan Fuster en un llibre i jo no ho vaig voler. Però després vaig pensar: mira, jo hauria dit unes altres coses. Jo vaig descobrir Joan Fuster en El País Valenciano. Amb eixe llibre em vaig adonar què era València i amb Nosaltres els valencians em vaig adonar que era valenciana. Em va influir molt. Quan estava a Belles Arts vaig comprar El descrèdit de la realitat. Fa com una història de l’art. Està molt en contra de l’art abstracte… Jo no em vaig sentir nacionalista, no ho sóc absolutament, sóc sobiranista, si vols. No va venir mai a Morella, excepte quan va escriure El País Valenciano, i va escriure sobre una Morella que jo coneixia i jo vivia. Estellés sí que va venir i va estar amb nosaltres, i per això jo vaig fer el llibre Document de Morella.

—Parleu de Morella. Els morellans són molt orgullosos de ser-ho. És el vostre cas?
—Hi ha gent que és molt de Morella, molt, molt. Com si només hi hagués Morella al món. A mi això no m’agrada. Jo sóc de Morella i tu eres de Ciutadella. Cadascú és d’on és. Ara, per exemple, vénen les festes i no sé com s’ho faran perquè no hi ha gent per a eixir. El meu nét és tornero i això és un orgull, diuen tots allí, perquè són els que han nascut dues festes abans, i és la dansa de l’ajuntament i pugen allà… Però tots els pobles tenen danses i muixerangues. Hi ha gent que sí, però jo no crec que això imprimesca caràcter.

—Com a persona vinculada al país i com a sobiranista que heu dit que sou, com veieu la situació política actual?
—Culturalment, sempre hi haurà gent que resistirà. Jo veig que la llengua s’acaba, i un país sense llengua és un país sense senya d’identitat. Cada vegada la gent parla menys valencià i el parla més malament. I em sap molt de greu. Quan era menuda, el valencià era una llengua de prestigi. El castellà no ho era. No hi havia televisió. Ara, la que no és de prestigi és el valencià. Es va perdent i es va morint. I si s’acaba la llengua, s’acaba la cultura. Jo escolto la ràdio d’À Punt als matins i fa uns dies va eixir la secretària de Cultura, Paula Añó, que té un odi a tot el que és valencià que no pot més. Va començar a parlar en valencià i de seguida es va passar al castellà i va dir que en els pobles es parla molt el valencià… Quant d’odi al valencià! Nosaltres, de sempre, a la galeria ho hem fet tot en valencià i hi ha hagut gent que ens ha atacat, gent que ens ha dit que no vindran més, però ens era igual. Perquè vull un país normal, però cada volta les coses són més difícils.

—Teniu prop de vuitanta anys i la galeria en té prop de cinquanta. Quin balanç en feu?
—Molt malament. Em moriré sent la més pobra de l’univers, però m’és igual perquè la galeria és la vida. Jo sóc més galerista que gravadora. He treballat molt. Ara veig que he fet aquestes quatre exposicions perquè ha vingut així, perquè feia molt que m’ho demanaven i he fet aquesta d’Urbino de retornar-los tot el que em van donar a mi. He fet la del Museu de Belles Arts. La de Sofia, perquè Juan Manuel Bonet em va escriure perquè havia estat director de l’Instituto Cervantes… I mirant tot això em vaig adonar que he treballat molt. No sé què passarà amb la galeria, no ens pensàvem que arribaríem a cinquanta anys.