15.05.2023 - 21:40
Arribem al seu estudi del carrer Gran de Gràcia de Barcelona a les onze del matí. Pilar Aymerich va néixer l’any 1943 al barri del Carmel. L’any que en fa vuitanta, ens obre la porta del seu pis de sostres alts, on té també la llar. A terra, fotografies en blanc i negre emmarcades, focus, trípodes i un maniquí, de nom Encarna, que l’ajuda a trobar la disposició perfecta per als retrats. Al fons, una cambra petita i fosca on revela i hi té l’arxiu, ordenat per temes. L’Adiva i jo anem de conjunt: sense haver-ho acordat, portem la mateixa camisa de color verd. L’Aymerich té els llavis vermells i unes vambes blanques, com les que es porten ara, a l’última moda. Ens explica abans de començar que prepara una exposició al Círculo de Bellas Artes de Madrid el mes de setembre. Per això no ha estat fàcil de trobar dia per a fer l’entrevista. Fotògrafa de referència als anys setanta i vuitanta, diu sentir-se satisfeta professionalment però enrabiada amb un món ferotge contra el qual no acabem de reaccionar. Seiem davant una dona que mira, i ara també parla.
—Com us trobeu en aquest moment de la vida?
—Els meus pares no em van deixar res d’herència, però m’han deixat una salut de ferro.
—Teniu molta feina?
—Sí. És la vida que jo conec. La foto per a mi sempre serà una manera de viure. No la deixaré mai. No em jubilaré mai. Potser m’agradaria gaudir de tot això sense tanta pressa, però en aquesta professió això és impossible. Sempre anem a toc de xiulet.
—Us trobeu en un procés de revisió de la feina feta, més que de fer fotos noves?
—Sí. Jo tindria ganes de tancar portes i finestres. Fer projectes que tinc al cap. Coses noves. Però tothom et demana coses que has fet. Perquè els anys setanta sembla que van ser uns moments que no s’havien revisat fins ara. Vulguis o no, la imatge és la història.
—Us demanen que remeneu l’arxiu?
—Sí, jo l’arxiu sempre l’he tingut ordenat. Des del primer moment vaig ser conscient que si no saps què són les fotos, on les has fetes i qui hi havia, no serveixen de res.
—Si ara us poséssiu a crear, què faríeu?
—Suposo que em decantaria per coses més intimistes, que tinguin a veure més amb mi. Anar una mica endins. A mi, amb la foto, sempre m’ha agradat reflexionar. No séc d’aquelles de pim-pam-pum. M’agrada mirar molt els diversos punts de vista d’una persona o d’un fet.
—Quan fèieu les fotos de les manifestacions, hi anàveu una mica abans, per situar-vos i veure d’on venia la llum.
—La fotografia sempre ha estat una cosa personal. Cadascú tria el tros de realitat segons qui és. I és imprescindible informar-se. Segons què pensis d’allò que passa, fas una fotografia o una altra.
—Vau estudiar escenografia teatral.
—Sí, moltes de les meves fotos tenen a veure amb un reconeixement de l’entorn que fa que puguis entendre més què passa o el personatge que retrates.
—Per què creieu que vau començar a fer fotos?
—No he negat mai que faig les meves fotos des d’un punt de vista polític. Has de tenir una ètica molt forta. No pots dir mentides. Has de pensar que treballes amb éssers humans. Per mi, fer fotografies és molt delicat. Perquè et pots equivocar, i donar una versió d’un fet que no sigui real. Una fotògrafa ha de ser una persona culta. Has de saber què passa o saber qui és l’altre.
—Heu descartat cap foto perquè no hi estiguéssiu d’acord?
—Per mi és important ser freelance per poder dir no, això no ho fotografio. La llibertat de poder negar-te a fer una foto per mi és imprescindible.
—Algun cas en concret?
—Un cop, una revista important de l’època em va proposar un reportatge sobre els banys orientals, que eren a la Barceloneta. Eren uns banys on només hi anaven dones. Hi anaven dones amb ferides, o molt grasses, o moltes que eren vedets del Paral·lel. Allà es podien treure la part de dalt del biquini que a les platges era prohibit. Com que era dona i hi podia entrar, em van oferir de fer un reportatge sobre això. M’hi vaig negar perquè em semblava molt sensacionalista. A més, jo també hi anava, als banys orientals, perquè no hi havia els típics borinots que no et deixaven en pau a la platja. Era un lloc on sabies que no et molestaria cap home.
—…
—Per mi no passa res si no fas una foto. No crec en aquesta mena d’ansietat de voler sempre fer la foto. No cal.
—No heu tingut mai aquesta ansietat?
—Al començament crec que sí, que la tenia. Si no havia fet una foto d’alguna cosa que havia passat, era com si no hagués passat. I no. De vegades, passen coses que no són al teu abast. És millor fer una cosa bé que no pas fer-ne més i fer-les malament. Crec que una foto dolenta és millor que no la facis.
—Com a dona, molts cops vau haver de dirigir la mirada dels directors de diaris?
—Sí, però per sort sempre he treballat en publicacions d’esquerres i eren bastant receptius. Molts cops, entre els companys homes, hi havia també aquell sentiment de culpa, perquè sabien que eres fotògrafa i dona. Però sí que és cert que el masclisme era en tot. Moltes vegades, encara que els companys no ho demostressin, sí que hi havia uns moments d’invisibilitat que amb els homes no hi era.
—Creieu que el punt de vista és diferent?
—Jo reconec que sempre he fet les fotografies del punt de vista de dona. He entès que jo era dona i es nota. A les manifestacions les dones no es comporten igual que els homes. Hi ha una mena de companyonia, de solidaritat entre elles, que amb els homes no hi és tant. També quan elles surten al carrer, la posició del cos i l’actitud és molt diferent que la dels homes. Mostrava l’època a través d’un comportament del cos.
—Us imaginàveu que les coses canviarien tant?
—Jo m’imaginava que canviarien més! No han canviat tant com sembla. Els anys setanta era una revolució que havia de portar un canvi de societat. I no ha estat veritat. Els feminicidis, tots els comportaments masclistes que encara hi ha… A més, ara ens ho prenem com si fos una cosa normal, i no ho és. En aquell moment hi havia grups transgressors, una ultraesquerra. Jo en aquella època vivia a Londres, i era seguidora de l’Angela Davis, dels Black Panther. Hi havia una potència i un discurs increïbles! I ara sembla que sigui un suflé que s’hagi desinflat. Tot és una cosa tova. A mi el que m’astora més és la poca reacció que tenim contra els fets que ens passen cada dia.
—Quins fets?
—Crec que després de la covid, d’estar dos anys tancats a casa, ens hem tornat molt vulnerables. Reaccionar costa més. Hi ha gent que ha perdut la casa o ha perdut la feina. Són èpoques dolentes. Hi ha moments que sembla que hi ha una petita explosió de persones que diuen “per aquí no gu passem” o “això no ho volem”, però no dura gaire. Quan va morir Franco, fins al 1983 es veia la gent sortint al carrer contenta. A les fotos es veu. La gent que va a les manifestacions no hi va amb cara de preocupació. Ni mínimament, les nostres esperances no s’han complert.
—Per canviar les coses s’ha d’estar content?
—Sempre he dit que l’alegria és revolucionària. I si t’hi fixes en totes les revolucions hi trobes gent rient. Perquè tens esperança.
—Vau començar estudiant teatre i després vau decidir de dedicar-vos a la fotografia?
—Sí, més que per casualitat, per intuïció. Quan vaig acabar l’escola vaig veure que aquí es feia un teatre de vodevil horrorós i me’n vaig anar a Londres. Estava bastant perduda. Era moment de les grans manifestacions contra la guerra de Vietnam i del moviment hippy. El meu pare sempre deia que la nena era molt rara, que no parlava, però mirava molt. “És com un mussol”, deia. Vaig pensar en el que em deia el meu pare i vaig dir: “Provaré de fer de mussol.”
—I després?
—Vaig anar a França, on tenia un oncle fotògraf exiliat. Vaig estar un any i escaig amb ell. Jo revelava. Ell era molt bo amb el color i molt precís.
—Després, vau fer tàndem professional amb Montserrat Roig?
—La vaig conèixer quan ella tenia setze anys i jo disset. Érem de famílies molt diferents. Ella, d’una família intel·lectual, jo d’una família de classe mitjana, normal. Però ens vam fer amigues de seguida. Quan vaig tornar de Londres, a la primera persona que vaig trucar va ser a ella. Ens vam trobar a la Punyalada, un bar del passeig de Gràcia. Ella em va dir que començava a escriure i jo començava a fer fotos i vam decidir col·laborar. Serra d’Or ens va encarregar tota una sèrie de retrats de personatges. Vam fer tota la intel·lectualitat catalana, que la gent no coneixia, perquè eren a l’exili. Al col·legi no ens havien ensenyat qui era la Rodoreda. Era un moment interessant, perquè s’ajuntaven tres generacions: la gent que va tornar de l’exili, la que havia estat a la clandestinitat i els joves. Aquestes tres generacions s’alimentaven entre elles.
—Com funcionàveu com a equip?
—Com dues mirades complementàries. La Montserrat sempre va tenir molt respecte per la mirada fotogràfica. En aquell moment la fotografia era per a tapar forats. “Aquest article ens ha quedat curt, demaneu una foto”, i patapam!: te la tallaven, no hi posaven el nom… Quan sortíem de fer una entrevista sempre anàvem a prendre alguna cosa i discutíem com havíem vist el personatge. Jo amb la meva mirada descobria gestos que ella no havia vist i viceversa. Ella em deia que quan jo feia fotos creava un ambient en què el personatge es relaxava i llavors diu coses que durant l’entrevista no s’atreviria a dir.
—Alguna anècdota que recordeu?
—Fèiem una entrevista a Oriol Bohigas. Era guapíssim, modern, fashion total. I portava una camisa d’un blau verdós. I la Montserrat deia que era blau brut. I jo que no. I vam estar mitja hora parlant del color de la camisa. Ella era tan justa que quan ho va escriure va posar: “Era un verd brut.” Perquè totes dues visions quedessin reflectides. La Montserrat i jo juntes érem bastant perilloses! Una vegada Joan Pons, després d’un reportatge, ens va dir: “Sembleu el Zipi i el Zape!”
—Com fèieu les fotos quan no hi havia càmeres digitals?
—Quan hi havia una foto que no era bona el meu dit es garratibava i no la feia. Sempre he fet la foto si l’he vista. Després van sortir els motors de les càmeres, i metrallaves. I feies quaranta fotos, que totes eren les mateixes. Tot acte social és com una obra de teatre, hi ha un començament, un punt culminant i un final. Si tu dispares com una metralleta no saps on comença i on acaba. L’enquadrament i la visió estètica responen a una formació cultural. Si no tens aquesta formació, només veus el fet en si.
—Recordeu cap persona en especial d’aquestes que van tornar de l’exili?
—Pere Calders era un home fantàstic. Li agradava molt la fotografia i a casa seva tenia un quartet de revelatge. Era una persona molt divertida, excel·lent! Eren gent que havien passat una guerra i havien tornat de l’exili. Tenien molt sentit de l’humor i molta esperança! La Neus Català, després de patir com havia patit, tenia aquella força… Tenien un profund arrelament a l’ésser humà i a la llibertat. No havien claudicat, tot i haver estat derrotats. O Maria Aurèlia Capmany; o Benet i Jornet, que tenia al calaix totes les obres que no li havien deixat publicar. Veies que era tota una generació que t’havien amagat.
—[Demana l’Adiva] Potser fa seixanta anys hi havia necessitat d’anar a llocs llunyans per explicar l’actualitat. Sembla una mirada antiga anar tan lluny per explicar què passa. Com creieu que ha canviat el fotoperiodisme?
—Canvia, però depèn de la persona que hi ha al darrere fent les fotos. Hi ha persones que investiguen amb nous llenguatges, i n’hi ha que la seva aspiració és, simplement, retratar la realitat. Jo crec que el fotoperiodisme no té gaires baixades i pujades. Sempre necessitem algú en algun racó del món que hagi fotografiat una cosa que no se sabia. Gràcies a això hi haurà aquesta memòria col·lectiva. Amb fotografia expliquem històries, i cada persona té la seva manera, personal, de fer-ho. Com a la literatura o a la pintura.
—Quan ets a la facultat sempre vols ser corresponsal de guerra i després t’adones que potser a la cantonada hi ha històries interessants que no explica ningú?
—Sí. Una vegada van venir uns estudiants de fotografia a dir-me que se n’anaven al Sàhara a fer unes fotos de platges. I jo vaig dir: “Platges? Amb tantes platges com hi ha aquí!” I els vaig dir: “Quan torneu, me les veniu a ensenyar.” I van tornar i, és clar, era un tros de sorra amb una onada que venia i no es veia res més. I jo els vaig dir: “Per això us n’heu anat a l’Àfrica? Heu trasbalsat la gent d’allà, que ja té moltíssims problemes, per fer un tros de sorra, si ho hauríeu pogut fer aquí a la Barceloneta?” Hi ha aquesta cosa de voler anar a buscar una cosa que tens a casa mateix.
—[Adiva] O anar corrents darrere la guerra. Com els fotògrafs del World Press Photo.
—Sí, el sensacionalisme. Jo no he volgut fer mai una guerra. Mai. No m’interessa fer fotos de gent matant-se. A més, et pots equivocar. Potser fotografies un bàndol de gent que és tan assassina com l’altra. És molt delicat fer guerres. Jo crec que només poden fer les fotos les persones que les pateixen.
—Com a Ucraïna?
—Sí, al principi va passar que alguns fotògrafs deien: “Ara que tinc vacances, me’n vaig a fer fotos a Ucraïna!” Aquestes persones moltes vegades es posen al mig, i fan més nosa que servei. Hi ha una foto molt reveladora, que és un gat enmig d’una esplanada i quaranta fotògrafs al voltant fent la mateixa foto. Això no cal. No es pot utilitzar la professió, per anar-te’n de vacances a una guerra.
—També hi ha hagut un cert debat amb algunes fotografies de maternitat fetes per homes, especialment els parts.
—Sí, perquè quan no coneixes un cos, sempre hi ha una distància. Sobretot en la fotografia del cos de la dona, hi ha un estereotip visual que és el que entén l’home per bellesa femenina. Els parts, com que hi ha sang i hi ha dolor, és una cosa cridanera i efectista, que saps que segur que es publicarà. De sensacionalisme sempre n’hi ha hagut, però cada vegada n’hi ha més. Ara amb les xarxes la cosa és vejam qui la fa més grossa. Per una part, s’ha democratitzat i per una altra s’ha frivolitzat. És com el periodisme, tot va molt de pressa, ara ja no es fan aquelles entrevistes de dues planes amb profunditat.
—Per acabar. N’esteu satisfeta, de la vostra trajectòria?
—Sí, estic satisfeta de la vida. He treballat d’allò que volia, i crec que sempre m’he comportat d’una manera ètica. No tinc en el meu rebost actuacions dubtoses. Viure tranquil·la amb l’actitud que has tingut és important, però, d’una altra banda, estic molt enrabiada. El planeta un dia farà un pet, aquest capitalisme desenfrenat cada vegada és pitjor. Em fa molta ràbia la incapacitat que tenim de reaccionar.
