Pietro Bartolo: ‘Europa fa molt de temps que ha deshonrat el seu nom’

Pietro Bartolo (Lampedusa, 1956) el coneixen com el metge de Lampedusa. Durant un munt d’anys, ha estat l’únic professional que s’ha fet càrrec del petit hospital de l’illa. Al principi atenia els pescadors de sempre i algun turista, però a partir de 1991, també a nouvinguts de l’Àfrica i Llevant. D’aleshores ençà, els drames de la immigració han marcat la seva vida i carrera professional.

Ara, conjuntament amb la periodista Lidia Tilotta, publica Llàgrimes de sal (Ara Llibres), on relata algunes de les experiències viscudes durant aquests vint-i-cinc anys de lluita per a salvar vides arran del mar. Durant l’entrevista, Bartolo parla a poc a poc. Se’l nota cansat. La promoció del llibre li menja tot el temps, però el consumeix encara més explicar algun dels testimonis que porta a dins. ‘Recordar algunes històries és una catarsi. Les torno a viure i em toquen com la primera vegada’, explica després d’emocionar-se. Agafa una mica d’aire, es frega els ulls i reprèn la història. Les paraules trontollen, però no pas el significat.

—Sou fill d’una família de pescadors i sempre heu tingut un vincle molt fort amb el mar. Què penseu ara que la Mediterrània s’ha convertit en un drama humanitari?
—Per a nosaltres el mar és la vida. A Lampedusa tots som fills de famílies de pescadors, i el mar és la font que ens permet de subsistir. No només són els peixos, també és el turisme. La gent no visita Lampedusa per veure’m a mi, sinó per gaudir d’una illa preciosa, extraordinària. El mar és la vida i ha de continuar així. No pot ser un cementiri. Cada mort al mar és una tragèdia per a nosaltres. No fem diferències. Pot ser un parent, pot ser un immigrant… Per a nosaltres, és una persona. És una tragèdia. D’això a Lampedusa en diem fuoccoammare, perquè quan el mar mata és com si les aigües cremessin.

—Fa més de vint-i-cinc anys que treballeu a primera fila. Heu notat alguna mena d’evolució en el fenomen migratori?
—El gran canvi és arran del naufragi del 3 d’octubre de 2013, on van morir 360 persones en un sol dia. Fins aquell moment, els vaixells arribaven a la costa de Lampedusa. Eren unes barcasses de fusta que jo anomeno carretons del mar. Eren velles, però no eren gens precàries. Eren resistents i robustes. Ara bé, si tenien capacitat per a 100 persones, els traficants hi encabien 400, 500 o fins i tot 800. I aleshores sí que eren inestables i un autèntic perill. Era un miracle que poguessin creuar la Mediterrània.

—I el 3 d’octubre de 2013, tot canvia…
—Sí, la tragèdia era enorme. Itàlia va dir prou i va crear l’operació Marenostrum. Es van portar els vaixells de rescat fins al límit de les aigües territorials líbies. A només vint milles nàutiques de les platges. L’objectiu era evitar més drames, perquè cada dia hi ha més morts. Ara Europa, amb Frontex, ha agafat el relleu amb l’operació Tritó. També s’ha de reconèixer la feina de les ONG. Els traficants han aprofitat aquest canvi de posició per a fer negoci. Han deixat de comprar vaixells de fusta i robustos. Són massa cars. Ara els immigrants surten de les platges amb barquetes de goma de producció xinesa que no valen res. No tenen quilla i es desinflen amb un obrir i tancar d’ulls. És un trajecte molt curt, però més perillós.

—No tenen escrúpols.
—Només els importen els beneficis. Ells ja no viatgen en les barques. És igual si no són estables o fa mala maror. Marquen una direcció i llencen la gent al mar. Diners, només diners.

—Les patologies que tracteu han canviat?
—D’ençà que es fa ús de les barquetes de goma, ens hem trobat una nova patologia que anomeno la malaltia de les llanxes neumàtiques. Els motors són ferralla atrotinada i perden gasolina. El combustible es barreja amb l’aigua salada acumulada al fons de la barca, i aquesta mescla amara la roba dels immigrants. Quan toca la pell, causa una primera sensació càlida, però acaba generant unes cremades brutals. Molt difícils de curar. Afecta sobretot les dones i els nens, que són els que viatgen asseguts al fons de les barques. Tanmateix, no és només això. També ens arriben moltes persones amb ferides de bala, cosa que abans no passava. Alguns immigrants, quan veuen les condicions de la travessia, es fan enrere i es neguen a embarcar. Els traficants els amenacen i els atonyinen. Si no pugen, els disparen i els embarquen a la força.

—Creieu que també hi ha una evolució mediàtica?
— El 1991, quan jo vaig començar a atendre immigrants, no en parlava ningú. Hi havia un silenci mediàtic total. Amb el pas dels anys, es van anar publicant coses, però no pas gaire. No impactava, no generava debat. Fins a la tragèdia del 3 d’octubre, i em sap greu repetir-me, no se n’ha parlat amb la profunditat que requereix un drama com aquest.

—I com veieu el paper que té la Unió Europea en tot plegat?
—Europa va néixer per acollir, per ajudar i per créixer. No podem permetre que s’alcin murs embolicats de filat espinós. Tampoc no podem consentir que Europa giri l’esquena a gent que fuig de la mort. Persones que fan viatges eterns carregats de patiment, dolor i tortures. Coses inimaginables. I pagar altres governs perquè se’ls quedin, com s’està fent, és vergonyós. És deshumanitzar el seu drama. Jo no hi entenc, de geopolítica, només sóc un metge. Però Europa fa molt de temps que ha deshonrat el seu nom. El problema no són les persones que arriben. El problema és la gestió que en fem. Ara és totalment irresponsable i mancada d’una mirada a llarg termini.

—Les polítiques a llarg termini no guanyen eleccions.
—En el fons és una inversió. Som un continent vell i desgastat. Qui treballarà, si no ho fan ells, que són joves i forts? Aquestes persones ens seran útils. Ens aguantaran l’economia i ens pagaran les pensions. En certa manera, salvaran la nostra societat. O pretenem fer com els americans al segle XVIII? Viatjar a l’Àfrica i comprar negres encadenats perquè treballin com a esclaus. Hem de ser responsables. No són delinqüents i tampoc terroristes. Els terroristes els tenim a casa nostra.

—Què penseu quan certs sectors de la societat europea relacionen la immigració amb el terrorisme?
—Jo vaig atendre Anis Amri a Lampedusa.

—El noi que va matar dotze persones en un mercat de Nadal a Berlín?
—Sí. El vaig atendre i et puc dir que només era un marrec. No era pas un terrorista. I ens hem de preguntar què li va passar. Si li van mancar oportunitats per formar-se i integrar-se. Si tenia males companyies… Que consti que no justifico res del que va fer. Déu me’n guardi de justificar el terrorisme. Però ens hem de preguntar moltes coses com a societat. Anis Amri es va convertir en un terrorista quan ja era a casa nostra. Hem de creure en ells i el seu potencial. A Sicília se’ls confina en barris apartats. I allà, abandonats, esdevenen uns desheretats de la Terra. No tenen res i això és un error gravíssim. La frustració que poden albergar no és cap broma.

—Abans parlàveu de les dones com les més afectades per ‘la malaltia de les llanxes neumàtiques’. Quina és la situació de les dones que arriben a Lampedusa?
—Arriben sistemàticament violades. I moltes embarassades. El primer que faig sempre és fer-los una ecografia, encara que es trobin bé de salut, perquè el patiment i l’estrès del viatge danyen els fetus. De totes maneres, moltes volen avortar perquè no reconeixen un fill fruit d’una violació. I no en volen parlar. Tenen por que les famílies les rebutgin.

—Al llibre expliqueu que moltes d’aquestes dones acaben en xarxes de prostitució.
—Certament. Sobretot les nigerianes. Les màfies que les porten a Europa les forcen després a prostituir-se a les capitals del continent. Però fins i tot a aquestes dones, que són un negoci per a ells, les violen. No tenen miraments. Els traficants els injecten anticonceptius molt potents per a evitar embarassos, perquè una prostituta embarassada no val res. Aquestes injeccions els alteren els cicles hormonals i fan molt mal a les noies joves, que acaben patint menopausa prematura.

—Dieu que les dones són més fortes que els homes. Per què?
—Després del desembarcament, portem els immigrants al centre d’acollida. Allà, s’hi poden passar més de tres mesos i s’adonen que Lampedusa és una etapa més del viatge i no pas el final. I cedeixen. Els homes, sobretot. Hem hagut de fer tractaments sanitaris forçosos, perquè alguns embogeixen. Les dones, mai.

—Em podríeu parlar una mica de com és la vostra rutina d’actuació quan rebeu la trucada dels carabinieris? ‘Doctor, vingueu de pressa al moll, tenim un desembarcament’.
—Em diuen quanta gent són i l’estat en què es troben. Segons la informació que em donen, jo m’organitzo. Parlo amb l’ambulància, els mediadors culturals i els voluntaris. Som sempre els primers d’arribar al port. Quan el vaixell amarra, pujo a bord i miro si hi ha malalties infeccioses. Si no trobo res, dono el vist-i-plau perquè desembarquin. Al moll els examino d’un en un. Però, abans de res, el primer que faig és un apropament humà. Una broma, una carícia, un copet amical, donar una manta tèrmica, un te calent… Quan s’adonen que no els volem cap mal, aleshores es destensen i reaccionen. S’il·luminen. Fins aquell moment els han tractat com a gossos, han rebut pallisses… Veus que els rostres canvien. El simple fet de tractar-los com a éssers humans ho canvia tot.

—Ha canviat gaire aquesta rutina, amb el temps?
—Bastant. Fins al 1997 jo anava a les casernes a fer les revisions perquè no hi havia cap centre d’acollida. No teníem res i jo estava sol. Quan rebia la trucada, generalment amb prou feines em podia preparar. Ara tinc gairebé dotze o tretze hores per a organitzar-me. Jo ho agraeixo i ells també, perquè l’assistència és molt millor.

—Quan els examineu, com us els trobeu?
—Molt cansats, deshidratats i amb hipotèrmia. Alguns també presenten traumatismes i fractures. A vegades també tractem casos de sarna, perquè a Líbia malviuen en entorns insalubres. Quan detectem un cas, l’aïllem i li apliquem un tractament immediat d’una sola dosi. En el fons, la sarna és una estupidesa. Jo sempre dic que prefereixo tenir tres o quatre vegades a l’any la sarna que no pas una vegada la grip. Perquè de sarna no s’ha mort mai ningú.

—Si us arriba un cas greu, què feu?
—Els portem de pressa cap a urgències. Allà hi ha dos metges que m’assisteixen. Els fem de tot: anàlisis, radiografies, ecografies… Si és un cas molt greu, una vegada estabilitzat, el traslladem amb un helicòpter medicalitzat a Sicília (un viatge de quatre hores, anar i tornar). Tenim un itinerari aeri preferent i espai reservat a l’hospital més gran de l’illa. Per conveni, no ens poden negar mai un ingrés. A vegades hem tingut casos tan greus que hem hagut de trucar a tots els helicòpters disponibles de Sicília. I han vingut a ajudar.

—I quan hi ha cadàvers?
—És una cosa increïble, quan arriben vius al port, però quan arriben morts… És feridor, perquè aleshores s’han de fer les autòpsies. Només les faig jo. És una cosa senzillament horrible. Són coses que em persegueixen. Tinc malsons.

—Al llibre dediqueu un apartat a l’aspecte psicològic i expliqueu que, com a metge, us agradaria tenir les eines per a curar les afliccions de l’ànima.
—Com ho fas per curar la Susan, una nena nigeriana de dotze anys que fa més d’un any que viatja sola, i que ha patit tota mena de violacions i vexacions? Què fas? Com la cures? De veritat, jo no ho sé. La gent només s’interessa per les tortures o les ferides, però ningú es posa a la seva pell i intenta comprendre com se senten. Al llibre explico un cas molt dur d’una família siriana. Després d’un naufragi, el pare es fa el mort sobre les aigües. Al pit hi té un nadó i amb les mans aguanta la seva dona i un fill. Passen les hores i l’home no aguanta més. Ha de prendre una decisió per evitar que s’ofeguin tots. Finalment deixa anar el seu fill. La resta sobreviuen. Intenta comprendre aquest pare. Com s’ha de sentir? Aquesta decisió el perseguirà tota la vida. Jo, sincerament, no sé què fer davant d’això.

—Heu dit diverses vegades que és impossible acostumar-se al drama i el dolor. Com us trobeu?
—Estic fet una porqueria. M’arrossego. Jo tinc una cuirassa per fora, però a dins…

—I tot el que veieu, tot el que viviu, us ho emporteu a casa?
—Oi tant. M’ho emporto a casa i en pateixen les conseqüències. Especialment la Rita, la meva dona, una persona meravellosa. Quan dormo a casa, moltes vegades tinc malsons. Quan s’adona que tremolo, suo o crido, em desvetlla. El problema és que quan em torno a adormir els malsons afloren de nou.

—Heu parlat molt de la tragèdia del 3 d’octubre. Les imatges van fer la volta al món. Com la vau viure?
—A les vuit del matí, la capitania del port em va trucar. Aquella nit havia estat molt dura perquè havien arribat diversos vaixells amb unes vuit-centes persones. Jo ja era allà al moll acabant de visitar-los. I m’expliquen que ha passat una autèntica tragèdia… Però no m’ho podia ni imaginar. Els primers que arriben al lloc del naufragi són habitants de Lampedusa amb les seves barquetes i aconsegueixen rescatar a quaranta-set persones. Arriben xops i impregnats de gasoil. Alguns se’ls ha de traslladar de manera immediata a l’hospital perquè estaven molt greus. Més tard arriba un pesquer més gran. Rescata disset persones i també recupera quatre cadàvers. Després, només morts… El primer dia, 111. En total, es van recuperar més de 300 cossos.

—Què va ser el més dur?
—Per a mi, obrir el primer sac de cadàvers va ser una tragèdia. Esperava que no fos un nen, però sí que ho era. Era molt petit. Semblava que estigués viu. El vaig despullar. Vaig posar la meva orella al seu pit per sentir si el cor bategava. El vaig sacsejar. No responia. Li vaig mirar els ulls i em vaig adonar que no hi havia res a fer: era mort. Durant quinze dies només vaig fer autòpsies.

—I dues setmanes abans del naufragi havíeu patit un ictus.
—Sí, estava molt malament. Tenia mig cos paralitzat, però havia de ser allà donant un cop de mà. Fent la meva feina em vaig oblidar de la meva malaltia.