Pierre Goldman, primera víctima dels GAL

Le procès Goldman, de Cédric Kahn, va inaugurar amb aplaudiments la Quinzena dels Realitzadors al darrer festival de Canes. Kahn tornava a escena amb èxit, vint-i-dos anys després de Roberto Succo (2001). Ara s’estrena a sales a l’estat francès, quan es compleixen quaranta-quatre anys de l’assassinat del jove revolucionari. L’obra, segons que han dit els crítics francesos, és un film judicial tens i captivador, sobri, que esmicola els fets i les idees del contradictori protagonista en l’escenari del seu segon judici. Un procés en què va tenir el suport de bona part de l’esquerra francesa. “Gàngster, sí. Assassí, no”, o “Sóc innocent perquè sóc innocent”, es defensà.

Pierre Goldman era d’una família de jueus polonesos que havien estat molt actius a Lió en la resistència contra els nazis. Va militar a les joventuts comunistes i, després del Maig del 68, s’integrà a les files de la guerrilla veneçolana durant un any. Quan va tornar a París, va continuar la carrera revolucionària d’acció. Féu moltes relacions entre militants revolucionaris i atracadors esquerranosos habituals dels baixos fons marsellesos i parisencs.

Pierre Goldman havia estat condemnat en primera instància a cadena perpètua l’any 1969 per l’assassinat de dues farmacèutiques en un atracament, cosa que ell negava. A la presó, per mirar d’aclarir el misteri va escriure Souvenirs obscurs d’un juif polonais né en France (Seuil, 1975), que en poc temps fou un èxit de vendes. També va apel·lar i el 1976 es va fer el segon judici, que Kahn recrea en el film, i hi fa la radiografia d’una època, de la idea de revolució, i de la dimensió ètica i moral de l’acusat i dels policies que pretenien de mantenir la versió oficial. La segona sentència el va absoldre i el jove sortí en llibertat uns mesos després.

Més enllà del judici, més enllà del film, hi ha un misteri Pierre Goldman que crec oportú d’explicar avui, al marge de la pel·lícula, que no en parla. De fet, donaria per una segona part. Ja en llibertat, Goldman es dedicà a escriure i a col·laborar en la premsa d’esquerra, com ara Les Temps Modernes i el diari Libération, mantingué els seus contactes clandestins a París, inclosos els refugiats bascs, i la vida noctàmbula de les boites i les sales de salsa llatina. Però el seu nou projecte de vida fou interromput brutalment.

El 20 de setembre de 1979 Pierre Goldman va ser assassinat a trets als carrers de París. Tenia trenta-cinc anys. Una setmana més tard, l’extrema esquerra va enterrar un dels seus herois. Entre dotze mil assistents i quinze mil van acompanyar el seguici fúnebre fins al cementiri de Père-Lachaise. La majoria eren joves rebels seixanta-vuitistes. També personalitats significatives de l’esquerra intel·lectual, com ara Alaine Krivine, Bernard Kouchner, Simone Signoret, Yves Montand, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. L’enterrament multitudinari de Pierre Goldman va ser el funeral de tota una època.

El periodista francès Serge July va escriure: “Goldman combinava tots els trets de l’home que havia de ser assassinat: jueu, amant dels negres, revolucionari, presidiari, escriptor i, per damunt de tot, l’home que s’havia escapat de la pena de mort per un crim que negava, una acusació terrible de la qual la justícia l’havia absolt. A la seva manera, Pierre Goldman tenia moltes cares. S’assemblava a tot allò que els imbècils odien.” La pena de mort va ser vigent a l’estat francès fins el 1981.

Aleshores no es va poder (o no es va voler) resoldre el crim. Amb els anys, la pista d’aquest assassinat ens porta fins als GAL. Probablement, va ser una de les seves primeres víctimes. Un afer polèmic que durant tots aquests anys a l’estat francès ha estat motiu de discussió i investigació. Jo l’he seguit de prop.

El misteri de l’assassinat de Pierre Goldman

L’any 2012 en el procés d’investigació previ al documentari Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, que vaig codirigir amb el realitzador Àngel Leiro, em vaig adonar que a l’estat francès era impossible de parlar de l’origen dels GAL sense esmentar el nom de Pierre Goldman. Tot i que el seu assassinat havia estat reivindicat per un estrany grup anomenat Honneur de la Police, entre els periodistes i els activistes d’extrema esquerra amb qui em vaig entrevistar hi havia versions diverses sobre l’autoria d’aquell crim.

Els rumors apuntaven sobretot en quatre direccions. Podia haver estat la venjança d’ex-col·laboradors pel botí d’un atracament mal repartit. Una acció dirigida per la màfia marsellesa que li passava comptes per algun afer, suposadament una venda d’armes als bascs. Una venjança policíaca per haver estat absolt en un segon judici. O bé una de les primeres accions dels GAL, o dels grups parapolicíacs anteriors que ja funcionaven en el període pre-GAL, quan els GAL pròpiament dits eren un embrió. Cal recordar que la col·laboració entre la policia franquista i l’extrema dreta es remunta als temps de la dictadura.

La guerra bruta franquista en democràcia

Grups com Batallón Vasco Español (BVE), Antiterrorismo ETA o Triple A, no eren res més que banderes de conveniència per ocultar escamots terroristes parapolicíacs que aixoplugaven membres en actiu de les forces armades i sicaris d’extrema dreta provinents de la Falange Espanyola, els Guerrillers de Cristo Rey o la guàrdia de Franco. Com que actuaven a banda i banda de la frontera, col·laboraven amb mafiosos i mercenaris ultradretans francesos, que, bàsicament, seguien les ordres i els plans que venien d’Espanya.

Una font important de reclutament va ser l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS, per les sigles en francès), creada per lluitar contra els independentistes algerians, que, per afinitats africanistes, tenien de bon començament una relació immillorable amb els franquistes espanyols, serveis secrets, militars, guàrdies civils i policies. De fet, Franco va refugiar a l’estat espanyol molts membres de l’OAS perseguits per la policia francesa i en reclutà alguns assassins com a mercenaris per a la guerra bruta. Un dels històrics va ser Jean Pierre Chérid, implicat en moltes accions del BVE i fundador dels GAL.

Quan es parla dels GAL (actius entre el 1983 i el 1987), responsables de vint-i-set assassinats contra els independentistes bascs i el seu entorn, se sol oblidar el llarg període anterior, de la mort de Franco al 1983. Durant aquests anys, amb l’acció de diversos grups fantasmagòrics es va anar gestant l’embrió dels GAL que, al cap i a la fi, eren una mateixa cosa, quant a mètodes d’acció i objectius. El PSOE de Felipe González, Corcuera, Vera i Barrionuevo, com ja sabem, els va donar suport logístic i econòmic de l’estat espanyol.

Abans dels socialistes, hi havia una nebulosa que en podríem anomenar pre-GAL, un dels sicaris de la qual podria haver estat el responsable de l’assassinat de Pierre Goldman. Ja veurem per què.

Les víctimes del pre-GAL

A final dels anys setanta, principi dels vuitanta, el terrorisme d’extrema dreta es va intensificar en una banda i una altra de la frontera basca, amb ramificacions internacionals. A París, l’estiu del 1979 van ser assassinats Francisco Javier Martín Eizaguirre i Aurelio Fernández Caro, dos membres del Partit Comunista Espanyol reconstituït PCE(r), activistes dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO).

A Caracas, el novembre del 1980, van morir en un atemptat Jokin Etxeberria i Espe Arana, membres del Comitè d’Ajuda als Refugiats Bascs. L’abril del 1981, era assassinat a París Xabier Aguirre, membre d’ETA-pm, a més de moltes accions més que van passar aquells anys al País Basc. Podem deduir, doncs, que creixia la capacitat econòmica i operativa dels escamots parapolicíacs. Es perfeccionava l’organització que desembocaria en els GAL. Però encara estava per demostrar la relació directa d’aquests grups amb l’estat espanyol i francès. Una tasca en què Xavier Vinader fou pioner.

A l’estat francès, als entesos en aquestes qüestions se’ls començaven a encendre totes les alarmes. En el decurs de la meva recerca, alguns dels contactes amb qui vaig parlar a Marsella i París per esbrinar les arrels franceses dels GAL coincidien a assenyalar el crim de Pierre Goldman com el primer indici clar. Es va cometre a París, precisament, i convé subratllar-ho, tres mesos després de l’assassinat dels dos membres dels GRAPO.

El 20 de setembre de 1979 l’activista i guerriller d’extrema esquerra Pierre Goldman va caure mort pels trets a boca de canó de tres individus en una plaça cèntrica del districte tretzè de la capital francesa. Tres quarts d’hora més tard, una trucada a l’Agència France Presse reivindicava l’atemptat: “Avui, dijous 20 de setembre, a les 12.30, Pierre Goldman ha pagat pels seus crims. Com que la justícia del poder ha demostrat una vegada més les seves febleses i laxitud, nosaltres hem fet allò que ens manava el deure. Signat: Honneur de la Police.”

Libération ho qualificà d’escenari feixista, d’assassinat polític. Les Temps Modernes denunciaren forces obscures. Malgrat les investigacions oficials, no se’n va saber mai del cert la veritat. Algun testimoni deia haver sentit els pistolers parlant espanyol.

Sobre l’autoria del crim es van estudiar, sense èxit, moltes pistes. Però, amb el pas del temps, va anar prenent força una hipòtesi que apuntava als gàngsters marsellesos, la policia i els GAL, un peculiar triangle pilotat pels serveis secrets espanyols.

La versió del comissari de l’Oficina Contra el Gran Bandidatge

L’any 2006, Lucien Aimé-Blanc, ex-cap de l’Oficina Central de la Repressió del Gran Bandidatge i ex-director adjunt de la Brigada d’Estupefaents, Grand Flic, nascut a Marsella, va desvelar a Libération i al llibre L’indic et le comissaire (Plon, 2006) que l’autor del crim era un ex-comando de l’OAS vinculat al gangsterisme marsellès:

“Va ser el meu confident, Jean-Pierre Maïone-Libaude, qui es va carregar Pierre Goldman. M’ho va reconèixer més tard. Al principi, com que l’atemptat havia estat reivindicat per Honneur de la Police, i atès que Maïone també treballava pels serveis secrets francesos, vaig pensar que era obra d’ultres enviats pel govern. No obstant això, el director dels Renseignements Generaux, Maurice Paoli, em va informar que l’assassinat no havia estat obra seva. Finalment, Maïone, em va dir que l’assassinat havia estat ordenat pels espanyols, atès que Pierre Goldman simpatitzava amb la causa basca i somiava de crear un grup armat per lluitar contra les organitzacions antecedents dels GAL (Triple A, Guerrilleros de Cristo Rey, Batallón Vasco Español). Diversos delinqüents marsellesos, sota les ordres dels espanyols i amb l’aquiescència dels serveis secrets francesos, es van encarregar d’eliminar Pierre Goldman.”

Segons que explica més àmpliament Aimé-Blanc al llibre L’indic et le comissaire (Plon, 2006), que he rellegit aquests dies, sembla que Pierre Goldman freqüentava la braseria Bofinger, feu dels independentistes bascs, i pretenia de crear una organització armada per lluitar contra els escamots anti-ETA. Es va posar en contacte amb delinqüents d’esquerres, com ara Charlie Bauer, a qui havia conegut a la presó, o Jacques Mesrine, que no hi van voler participar. Sembla que parlava massa. A còpia de proclamar que volia crear un grup contra els GAL, va començar a semblar perillós. Maïone i dos pistolers marsellesos dels GAL el van liquidar. Sembla que el confident també va esmentar, sense identificar-lo, un misteriós comandant, antic membre del SDECE, el Servei de Documentació Exterior i Contra l’Espionatge francès.

Al llibre L’indic et le comissaire, el supercomissari Aimé-Blanc relata així l’assassinat, amb tots els detalls: “El 20 de setembre de 1979, Pierre Goldman sortia de casa seva poc després de migdia, a la plaça de l’Abbé-Georges-Henocque, al districte tretzè. Tres homes joves l’esperaven i li dispararen set bales al cos. Amb dues armes: del calibre 38 Special i del calibre 11,43. Goldman morí a l’acte. ‘Por aquí, hombres!’ [sic], cridà un dels tres joves en espanyol. S’escaparen corrent en un R5 vermell amb xòfer, que els esperava una mica més lluny.”

Més endavant, a la pàgina 182, el comissari especifica que hi havia tres menes de GAL: els GAL constituïts per policies (GAL blau), per militars (GAL marró) i per guàrdies civils (GAL verd), que operaven al territori espanyol com a “esquadrons de la mort”. Eren dirigits per un general de la Guàrdia Civil, sota els auspicis del ministre de l’Interior espanyol. A l’estat francès, on hi havia molts bascs refugiats, els esquadrons no podien actuar directament, per això van decidir de contractar mafiosos francesos per executar els assassinats, segrests i atemptats. Segons el comissari francès, a Madrid dirigia les operacions en l’àmbit policíac el comissari Manuel Ballesteros –“Que conec bé”, especifica. L’SDECE, el contraespionatge francès, era mantingut al corrent d’aquestes operacions il·legals i les vigilava atentament per mantenir-les dins l’estricte marc dels acords secrets.

La versió del fundador de Libération

També vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar periodistes destacats d’aquell moment, com ara Fréderic Laurent (Mònaco, 1946), fundador de Libération, i bon coneixedor en primera persona de les lluites polítiques de l’extrema esquerra i l’extrema dreta d’aquells anys. És autor, entre més obres, de L’orchestre noir (Stock, 1978), una investigació rigorosa sobre les xarxes feixistes que actuaven a Europa, en connexió amb polítics, militars i membres dels serveis secrets. Allò que es va conèixer com a xarxa Gladio i totes les seves derivades i ramificacions posteriors.

Laurent, que havia tractat alguna vegada amb Goldman a la redacció de Libération, em va confirmar que allò que deia el gran comissari Lucien Aimé-Blanc era molt versemblant.

Així m’ho va dir: “Tinc fortes sospites que una acció decisiva dels pre-GAL va ser l’assassinat de Pierre Goldman, sí. Era un personatge molt particular, seria molt difícil d’explicar el seu posicionament polític. Quan surt de la presó, el 1976-77, s’incorpora a Libération. Era un home que vivia en part en la fantasia, que havia fet de guerriller i també coneixia molt bé els malfactors de París. Sembla que en un moment donat freqüentava els malfactors i, al mateix temps, gent vinculada amb ETA. Versemblantment, aquesta conjunció va ser fatal per a ell. Sens dubte, els grups antibascs van pensar que podia ser la connexió dels gauchistes i els delinqüents per preparar una acció contra ells. Crec que tot això són fantasies, però els antibascs s’ho van prendre seriosament. Crec que el que diu Lucien Aimé-Blanc és ben creïble. La meva convicció íntima és en aquesta línia.”