Picasso, un dels nostres

Fa un parell de setmanes que vaig observar un fenomen curiós. Érem un bon grapat de periodistes a la conferència de premsa de l’exposició “Miró-Picasso”, a l’auditori de la Fundació Joan Miró, de Montjuïc. Durant l’acte, en què es van anar succeint intervencions institucionals de diverses administracions, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va recordar els vincles de Pablo Picasso. Va fer referència tant a la seva arribada a Barcelona, com a les seves estades a la Terra Alta i el Berguedà, i també va picar l’ullet al llibre d’Iñaki Rubio, Pau de Gósol. Mentre la responsable de cultura de la Generalitat es referia a fets ben coneguts i indiscutibles de la biografia de l’autor del Guernica, un col·lega veterà brandava el cap de l’un costat a l’altre, pres d’un instint de negació furiós. Parlar del Picasso català causa urticària. Al torn de preguntes, el periodista en qüestió es va retratar tot solet, quan va voler saber per què no hi havia el Segador de Miró –quadre desaparegut després de l’Exposició de París de 1937– i demanà als directors dels dos museus organitzadors si la mostra faria ronda per Espanya, marcant bé una eñe més castissa que el barret d’un picador.

La catalanitat de Picasso, indiscutible

I és que, d’un temps ençà i no pas per casualitat, sembla que la catalanitat adoptada amb naturalitat per Picasso durant els seus anys de joventut és un episodi que es tendeix a ocultar, sota l’epítet de “malagueny universal”. Déu nos en guard de dir que Picasso és un artista català, de la mateixa manera que ho són Joan Miró o Salvador Dalí. No volem pas ser acusats d’apropiacionistes o de fer pseudo-història. Però el fet cert és que Barcelona i Catalunya tenen un paper fonamental en la seva maduració com a artista i en la seva llarga biografia artística. Un paper que, d’una manera o altra s’ha volgut rebaixar a la categoria d’anècdota, que s’ha relativitzat o, directament, s’ha volgut negar o amagar. I això que Picasso no va deixar mai de mostrar públicament la seva simpatia per tots aquells que vinguessin de Catalunya. Fins i tot parlant en aquell català, barrejat amb francès i espanyol, que ell definia com a propi d’un municipal.

Precisament, un dels epicentres d’aquesta relació, la Fundació Palau, que serva el llegat del poeta i picassià Josep Palau i Fabre, acaba d’inaugurar una exposició que justament vol reivindicar els vincles entre el país i l’artista, amb motiu del cinquantè aniversari del seu traspàs. “Picasso a la retina. Retrats d’artistes catalans”, deutora del clàssic de Palau i Fabre Picasso i els seus amics catalans, s’acosta a la figura totèmica del pintor mitjançant els artistes catalans que hi van tenir relació, ja fos d’amistat, d’admiració, de rebuig o de mestratge durant gairebé vuitanta anys. “Només a Catalunya tenim el Picasso jove i aquesta evolució del nen a la llegenda”, assegura Eduard Vallès, codirector de la mostra amb Sebastià Sánchez Sauleda. Per a Palau, parlar de la catalanitat de Picasso no tenia res d’excloent, sinó que és un dels tres elements bàsics de la seva personalitat: l’andalusisme, la catalanitat adoptada durant l’estada a Catalunya i la vinculació amb París, a partir del tombant del segle XX.

Del nen a la llegenda

El jovenet Picasso va arribar a Barcelona amb la seva família l’any 1895, quan tenia tretze anys. Una fotografia del jove alumne de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja, on professava el seu pare i on va fer els primers amics, dóna la benvinguda a la primera sala, després d’una prèvia a peu d’escala, amb una reproducció a gran escala de la imatge de Picasso amb la seva parella Fernande Olivier i un dels seus grans amics catalans, Ramon Reventós, durant el viatge a Barcelona que acabà a Gósol. “Picasso arribà a Barcelona aproximadament a la mateixa edat que la ciutat, car si bé aquesta ja era mil·lenària, no és menys cert que havia passat per una etapa de letargia equivalent a la mort –els anys de la Decadència– i que semblava començar de bell nou a comptar els anys. Picasso i Barcelona es troben en el moment tumultuós de la seva adolescència”, escrivia Palau i Fabre. L’artista ja havia començat a pintar a la Corunya, on la família s’havia instal·lat seguint la professió paterna, però a Barcelona i al voltant de les amistats que hi va fer, va trobar l’ambient propici per a esclatar.

Els companys de classe Ramon Riu Dòria o Manuel Pallarès, qui el portarà al seu poble d’Horta de Sant Joan l’any 1898, són els primers retratistes del futur artista, que aviat crida l’atenció dels pintors més consagrats, les patums, els mestres del primer Picasso, com Sebastià Junyent, que el retratà en un quadre que va esdevenir una de les peces més valuoses de la mostra només vista a Barcelona l’any 1981, amb motiu del centenari del naixement del pintor. El quadre apareix davant La vida, obra mestra de l’època blava. Alhora, Picasso també retratà un dels seus principals valedors i mecenes, que el van fer entrar dins el món de l’art. Com féu també amb Ramon Casas, a qui Picasso admirava i tenia com a model d’artista, i a qui va poder conèixer als Quatre Gats –el mític cafè de Pere Romeu, catau predilecte del modernisme–, i acompanyar a París en el seu primer viatge a la capital mundial de l’art. Aquell Picasso que ja comença a aparèixer a les pàgines de revistes com Pèl i Ploma, no només s’interessava pels artistes catalans, sinó també per escriptors com Verdaguer o Maragall, que mirarà de traduir al francès. A mesura que Picasso s’instal·li a París i s’allunyi de Barcelona –on continua vivint la seva família–, el seu vincle anirà essent el d’un artista admirat de lluny. A la mostra, que inclou quadres, gravats i obra gràfica, com també escultura, monuments públics i fotografia, es testimonien els diversos viatges de Picasso a Catalunya, del del 1917 –per l’estrena de Parade al Liceu, aplaudida tant per una vella glòria com Santiago Rusiñol, que no podia fer sinó encoratjar les ambicions d’un artista trencador, encara que no les acabés d’entendre, com per un jove Joan Miró– al darrer viatge, l’any 1933 –quan el fotògraf Josep Maria Sagarra el retrata en el zenit del seu èxit, a l’Hotel Ritz.

Més enllà de la col·laboració amb el seu amic Ricard Canals o Apel·les Fenosa –l’exposició mostra quatre picassos i mig, i aquest mig es correspon a un bust de Dora Maar fet a quatre mans amb l’escultor–, la relació de lluny de Picasso amb els artistes catalans, passarà de l’admiració i la fidelitat d’un Gargallo a la tan nostrada conyeta. La seva opció per l’avantguarda no va ser entesa per crítics i artistes com Feliu Elies, que satiritzà amb una musa que li estira les orelles, o Picarol, que el va fer protagonista dels seus acudits. Anys més tard, Salvador Dalí va dir allò de “Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc”, i el situà en un pedestal de patum, ple de mala bava fruit de les seves diferències polítiques i artístiques, malgrat la inicial admiració. Al capdavall, el generós Picasso va pagar el viatge americà de Gala i Salvador Dalí l’any 1934.

Tot i que no va poder tornar mai al Principat, els vincles amb Catalunya no es van perdre mai, ni que fos traslladant-se si calia a Catalunya Nord, on es va fotografiar amb una barretina. Però l’aura llegendària de Picasso no es va desfer. Exiliats catalans com Sebastià Gasch, Joan Oliver i Francesc Trabal van recórrer-hi després de la desfeta del 39, i les portes dels seus tallers i residències sempre eren obertes per als catalans, com Modest Cuixart, Pere Portabella i Leopoldo Pomés, que el visitaren a la Californie. “De Barcelona començaven a venir noves promocions de catalans, la majoria d’elles joves artistes […] becats pel Govern francès. Un d’aquests fou Antoni Tàpies […]. Era una nova generació de catalans la que en realitat entrava a casa seva. No pas una nova generació de joves que va a veure, per pur sentimentalisme, un vell, sinó una nova generació de joves que s’enfronta amb un altre jove, potser més jove que ells mateixos”, recorda Palau i Fabre, que es va convertir en un dels grans experts en Picasso, i que també és homenatjat a l’epíleg de la mostra, en unes imatges de la intimitat del pintor durant les jornades de treball que ambdós compartien, parlant, òbviament, en català. Tàpies és l’autor del monument que la ciutat de Barcelona li va dedicar al passeig que porta el seu nom. Palau i Fabre en va ser el gran expert i apologeta a Catalunya. La seva tasca, malgrat que no li hagi estat fàcil de fer-se forat en la commemoració oficial hispanofrancesa, té continuïtat en aquesta mostra, nodrida de més de vint-i-cinc col·leccions, que esdevé un complement excel·lent a la doble exposició dedicada a l’amistat entre Picasso i Miró. Sempre val la pena de fer cap a Caldetes; per a picassians i amants de l’art, imprescindible.