Picasso, t’ha arribat l’hora!

Uns anys em vaig dedicar a estudiar el cine de Buñuel, que ara tindria 123 anys, un temps que em va donar molt, una investigació que es va convertir en lliçons de vida, entre les quals, no gens menors, contribuir a recuperar la memòria de l’artista, pedagog, grafista i activista polític i cultural aragonès Ramón Acín i l’amistat amb les filles que va tenir amb la barcelonina Conxita Monràs, la poeta Sol Acín i l’artista gravadora Katia Acín. Aquí els trobareu ben referenciats. M’havia centrat en un sol film, Tierra sin pan, conegut sovint com a Les Hurdes, del 1933, i així vaig entrar ben de gust en el món Buñuel, en més films seus i en la seva personalitat, l’artística i la humana (si és que les podem separar). I em vaig topar amb col·legues que l’interrogaven críticament, i molt: és Buñuel masclista? Sostinc que no: Buñuel parla per si mateix sempre, no pas per tots els homes i encara menys celebra la condició masculina, que burxa i burxa; la seva obra és en bona part testimoni honest i sense contemplacions d’un home del seu temps, dels seus propis impulsos, no se n’amaga mai. Des del primer film, Un perro andaluz (1929), fins al darrer, Ese oscuro objeto del deseo (1977).

Ara li toca el torn a Picasso.

Dissabte vinent, que enguany cau quan el Crist ressuscita, farà mig segle, cinquanta anys, que es va morir a la població provençal de Mougins. S’hi havia comprat el castell de Vauvenargues, on seria enterrat, que li permetia la vista completa de la muntanya de Sainte-Victoire tan pintada per Cézanne, un dels mestres que sempre va reconèixer. “He comprat la Sainte-Victoire de Cézanne”, va comunicar al marxant Kanhweiler per telèfon. “Quina?” “L’autèntica.”

Ara seria més vell que Buñuel. Nascut el 1888, tindria 135 anys. Més que Buñuel encara, al capdavall, d’obra no gaire coneguda, i per la seva condició bastant inalterable de colós de l’art modern arreu, planetària, i pels seus matrimonis i emparellaments tan publicitats gairebé des del primer moment, Picasso és més i més fiscalitzat per masclista. Les exposicions que són a punt de caure o que ja s’han fet –com la del Museu Picasso de Barcelona sobre el marxant Kahnweiler, que ha estat un èxit, vista per 120.000 persones– són 50, organitzades conjuntament pels estats espanyol i francès. Aquí les podeu consultar gairebé totes. Un dels enfocaments són les seves dones i els retrats que en va fer.

Tres de les expos, dues ja tancades, aborden la qüestió masclista: el Musée de Montmartre ha explorat la relació amb la seva primera parella, l’escriptora i model d’artistes Fernande Olivier, dona decisiva en la invenció del cubisme que durien a terme Picasso i Braque; el Kunstmuseum de Münster s’ha centrat en les dues parelles seves que han escrit llibres sobre ell, la mateixa Olivier i la pintora Françoise Gilot; la més esperada, sota el signe feminista, del Brooklyn Museum, s’obrirà al juny, però a hores d’ara no ha dit quin títol tindrà ni tampoc hi fa referència en la web, vagi vostè a saber per què.

Convinc que espero el veredicte. Una de les coses més empipadores de la publicitat institucional d’exposicions, i més quan són recopilatòries revisadores d’una trajectòria canònica d’artistes fonamentals, és que no donen compte després del resultat de la revisió. Ja t’espavilaràs, amant de l’art, o, en aquest cas, picassià tafaner. Veurem si la cosa depassa el batibull mediàtic que s’albira i en traiem perspectives fonamentades sòlides.

Picasso va encetar moltes coses, com ara que l’artista modern no havia de ser necessàriament un bohemi ni un sense-sostre, sinó que podia ser ric, fins ultraric, com multimilionari ja era ell de jove, fa més d’un segle, en acabada la Primera Guerra Mundial. L’altra cosa que va veure engegar, i va acceptar ser-ne protagonista, i aquí vaig, és que la vida privada de l’artista modern triomfant, com en el cas de la de les estrelles de cine, hauria d’estar exposada sense remei i de manera constant a la publicitat mediàtica i el filó que hi veien els biògrafs, la qual contribuiria decisivament a ampliar el seu mercat, en vida i després.

La pregunta, l’acusació, que fa dies que va i ara pren la paraula en aquesta celebració estesa i desplegada fins al novembre, resta oberta: és l’obra de Picasso masclista?