Picasso de Barcelona

El quadre, La família Soler, té una història engrescadora i mal coneguda, potser tot just pels fanàtics de Picasso. Servidora, que només arribo a ser-ne fan (un matís que compta), la desconeixia. Ni hauria dit, veient-lo fora de context, que fos de Picasso. Hauria pensat, després de mirar-lo i fixar-me en cada detall, si és que no m’ho hagués impedit el vici de pensar l’obra sense això, sense fixar-m’hi en tot abans, que potser era una obra jove d’Olga Sacharoff o d’un Joaquim Sunyer una mica torrat per exemple, sense saber-ne res de res. Però l’he trobat en un llibre sobre el Picasso de Barcelona i no n’hi podia haver dubte, l’havia pintat ell, el 1903. Tenia 22 anys. Potser el blau dominant en la tela pot donar una pista picassiana però, en canvi, el seu estil, dibuix i composició no m’hi fan pensar, en ell. Quan ho saps, interpretes més aviat que el jove pintor no sols coneixia i practicava l’estil modernista del moment, el dels Quatre Gats, sinó que ja era prou eclèctic i afamat d’estils com després seria a París: el caníbal de l’art que s’ho menja tot i ho paeix i degluteix com si ell s’ho hagués inventat tot, cosa que potser no és forassenyada. En aquest cas, fixem-nos en la mirada desconfiada de la senyora Soler, ell sabia que hi havia d’anar amb compte, que la senyora Soler no estava contenta amb l’encàrrec. L’admirador de Picasso era el senyor Soler, no pas ella.

I qui era la família Soler? Més ben dit, qui era Benet Soler Vidal? Aquí va la història, una de les moltes que recull l’erudita emèrita Claustre Rafart, que ha dedicat des del Museu Picasso barceloní ben bé quaranta anys a documentar el Picasso de Barcelona, les seves petges a la ciutat i les obres que hi va fer, guanyant-se pas a pas la consideració dels seus col·legues –cosa gens fàcil en el món investigador d’aquells que es creuen amos de Picasso, i n’hi ha molts. El llibre, acabat de sortir del forn, és Picasso Barcelona. Una cartografia, editat també en espanyol i en anglès. Anem doncs a la història del quadre i a la del senyor Soler, el sastre que tenia el taller-botiga al costat dels Quatre Gats. Dit en Retalls, bona part de la seva clientela eren els artistes de la cerveseria. A aquella bohèmia li agradava de vestir bé. Picasso també, quan va veure com vestien els modernistes, penya que aviat va freqüentar com és ben sabut. El sastre canviava vestits per obres, i tots contents. Però no la senyora Soler, com veurem.

Palau i Fabre, gran intèrpret de Picasso i el seu biògraf més compromès amb les etapes catalanes de l’artista, conta que el pintor de vegades sopava i dinava al domicili dels Soler, al Portal de l’Àngel, on després hi hauria els magatzems Jorba i ara n’hi ha uns altres. Una filla del sastre, Montserrat Soler Feher, el recordava dibuixant o intervenint amb una agulla en els guixos que feia servir el sastre Soler per al seu treball. Els va dedicar un tríptic: el retrat del sastre, el de la seva esposa Corina i aquest retrat de família. Soler va esdevenir un gran col·leccionista de Picasso. Tenia bon ull, no sols per als vestits…

“Malauradament”, explica Claustre Rafart, “la col·lecció es va malvendre i es va dispersar, en gran part perquè a la seva dona no li feia gràcia que bescanviés els vestits que confeccionava per obres d’art i, en particular, no li agradaven els retrats de Picasso”. El galerista Dalmau va escriure al marxant Kahnweiler, decisiu a París per a Picasso, informant-lo que el sastre Soler es volia despendre de les obres del pintor que encara li quedaven. Això era el 1912. El marxant es va interessar pel retrat de la família que aquí reprodueixo i per una petita obra obscena ben diferent, a canvi de 500 francs. Així va ser.

Com va arribar a Lieja? Aquesta és una altra història, que escapa del nostre llibre i que de segur Claustre Rafart coneix però ella s’ocupa aquí del Picasso barceloní. L’avui considerada una de les obres més originals del període blau picassià va sortir de París, on el marxant Kahnweiler, jueu, seria expropiat pels nazis. Va arribar a Colònia. Els nazis la van declarar dins del conjunt “d’obres d’art menor i degenerat” i es va subhastar a Lucerna el 1939, on la va comprar l’Ajuntament de Lieja. Té encara més història, La família Soler, com ara que el mateix ajuntament se la volia vendre el 1990 per afrontar els dèficits d’aquesta ciutat, considerada llavors la més endeutada del món arran de la desaparició industrial i minera que tan rica l’havia fet. Els veïns s’hi van oposar de totes totes i així és com La família Soler continua al Museu d’Art Modern i Contemporani de Lieja.

La història dels Soler i tantes més d’interessants i significatives hi ha a Picasso Barcelona. Una cartografia (editorial Tenov), estructurat i ben dissenyat com una guia de Barcelona per seguir els passos de Picasso a la ciutat, carrer per carrer, personatge per personatge, barri per barri. Una ciutat que, convé no oblidar, aquests passos se’ls ha carregat pràcticament tots, any rere any. Fins que Claustre Rafart ens els ha retornat, sense descans, per a la felicitat de tants de nosaltres. “Això va passar aquí”, que diu Betevé.