Divendres, que encara no havia escrit l’article setmanal d’aquesta columna, em vaig despertar, de bona hora, preguntant-me si ja m’havia oblidat dels germans valencians, les germanes valencianes, les terres i les cases devastades, les escoles, les portes obertes que són les botigues en els carrers de pobles i ciutats. És així de bèstia, em vaig dir a mi mateixa, ets periodista i saps com funcionen els titulars, i encara que no ho fossis, ho sap qualsevol lector de premsa, impresa o digital o de les dues maneres, qualsevol que segueixi la ràdio o la tele. Un titular tapa l’anterior a la velocitat de l’aigua d’aquells dies i, encara que més amable, de la ventada que em terroritza les plantes aquesta setmana. Miro el mòbil mentre prenc el cafè. Hi ha uns whatsapps que em desvetllen del tot. Els amics de Pianos Vius s’han proposat de fer arribar un piano nou a la Societat Musical d’Algemesí, ara del tot destrossada, i em demanen ajut, per a difondre la crida i per a fer alguna donació. Faig una cosa i l’altra. M’ho repenso durant tot el matí, si puc fer alguna cosa més, i ací em teniu amb aquest article.

La confiança en Pianos Vius és per part meva total. Comprenc que hi ha moltes iniciatives aquests dies de suport als afectats i que fins hi ha hagut, si no ho recordo malament, una crida de la Creu Roja a reunir els esforços en un compte conjunt o similar, que no es dispersin les donacions. I sobretot, imagino, en sordina, sense dir-ho així de clar, que els diners no vagin a parar a desaprofitats, a entitats o persones que se n’aprofitin. Els de Pianos Vius, que treballen en col·laboració amb Jonquera Pianos, són seriosos. Ho he comprovat personalment, amb el piano de casa, que ara viu una segona vida al vestíbul de l’hospital de Sant Boi, on el meu home estaria content que fos. Ho vaig explicar ací.

Necessiten 3.500 euros per a comprar un piano nou i fer-lo arribar a l’escola, i ho volen fer abans d’acabar l’any. Un piano nou. Ho remarco perquè no es proposen donar una nova vida a un piano privat que no es fa servir més, sinó un piano nou per a donar vida: per a fer reviure una escola de música.

Ho expliquen així: “Si els carrers estan arrasats, no hi ha paraules per a descriure com ha quedat la Societat Musical d’Algemesí (Ribera Alta) després de la DANA. Aquí és on es feien les classes de l’escola i els assajos dels cors i de la banda. La seu es troba en un soterrani, el total d’aigua acumulada superava els 5 metres (tota la planta del soterrani amb aigua fins al sostre i la planta baixa parcialment inundada). L’estructura de l’edifici s’ha vist greument afectada i és molt perillós accedir-hi. S’han perdut la major part dels instruments: percussió, corda… i tots els pianos.”

En aquest diari, Laura Escartí ho explicava així. No és una escola i prou, ens diu ara també Pianos Vius: “La tasca social de la Societat Musical d’Algemesí va molt més enllà del que es pot pensar: ofereix formació a nens i nenes amb pocs recursos i ajuda persones amb diversitat funcional. Tota aquesta gent necessita un piano per a tenir una primera pedra on agafar-se per reconstruir la seva vida i les seves il·lusions musicals.”

És l’objectiu d’aquest article, convidar-vos a fer possible que hi hagi aviat un piano nou a Algemesí. Ací tenim l’enllaç per a fer la donació, no és necessari fer-se’n soci.

Un piano és l’obertura a l’infinit, a l’univers, les seves tecles no acaben mai de sonar, poden ser combinades un cop i un altre, en totes les variacions, en totes les imaginacions del temps creat per la música, el piano és esperança. El que més cal ara. Que la música ens acompanyi. Aidem la Societat Musical d’Algemesí.