17.12.2024 - 20:50
|
Actualització: 17.12.2024 - 20:56
A Alaquàs (Horta Sud) la gota freda no va afectar tot el poble, però sí la part més acostada a Aldaia, per on passa el barranc de Torrent –o rambla del Poio. A la plaça del Santíssim vivia Alba Real, pianista professional. Hi vivia, en passat, perquè a la casa ja no hi queda res. Ni tan sols el terra. Té trenta anys, i feia només un any que s’havia comprat la casa. Era una planta baixa, amb la típica estructura de casa antiga de poble. Davant, l’habitatge; al mig, un pati; i al fons, una cambra on s’havia fet l’estudi.
Hi tenia el piano. També un clavecí, artesanal. I el teclat, que utilitza per als concerts. Allà componia, estudiava, creava, assajava, preparava les classes. És professora del Conservatori Superior de Castelló de la Plana i estudia un doctorat a la Universitat de València. Però també té projectes artístics propis. L’estudi era un punt de trobada i assaig amb més músics amb qui fa concerts.
El 29 d’octubre dues amigues havien de sopar amb ella a sa casa. Una era de Catarroja, i el pare li va trucar per dir-li que no hi anàs, que els barrancs es començaven a desbordar. “Jo li deia: ‘No et preocupes, ací a Alaquàs no tenim barranc, el més proper és el d’Aldaia, però no arribarà, no passarà res’”, recorda Alba. Els va sonar l’alarma que indicava perill per pluja, però estaven tranquil·les perquè allí no hi plovia. Però mentre sopaven van sentir l’aigua. Quan van eixir a la plaça, ja la van trobar inundada. Un veí va voler ajudar-les posant una taula de pícnic a la porta. “Però, quan intentàvem fer això, em vaig girar i l’aigua ja entrava pels lavabos. I en qüestió de molt pocs minuts, em va arribar fins al pit”, diu.
L’única opció que tenien per a refugiar-se era un entresolat que hi havia a l’estudi. Va tenir temps de salvar tan sols la motxilla amb l’ordinador, i el teclat. És a dir, les coses imprescindibles per a treballar. Tota la resta es va esfumar. Van passar la nit allà dalt, en blanc, vigilant que l’aigua no pujàs més, i pensant un pla alternatiu. Quan van poder baixar, passades les set del matí, va trobar el seu pare esperant-la a la porta de casa. Com que havien caigut les comunicacions, no sabien res els uns dels altres. “El meu pare va provar de venir a casa meua a les dotze de la nit. No el van deixar passar, però és que tampoc no podia. També ho va intentar a les quatre de la matinada. El meu pare va jugar-se la vida per veure si jo era a casa o no”, conta.
La solidaritat
Sort que la casa dels pares, a l’altra part del poble, no va tenir danys i s’hi pot quedar. Però ella necessitava un piano. “El piano per a mi ho és tot, perquè és la meua ferramenta de treball. Sense un piano no puc estudiar, no puc preparar les meues classes com a professora, ni tampoc puc mantenir la meua vida artística”, diu. Una cosa que no s’hauria imaginat mai és que algú fos capaç de donar-li un piano de manera totalment solidària i altruista.
La seua parella va emplenar el formulari de Terreta Conecta –un compte d’Instagram que gestiona voluntaris i donacions– i els va explicar la situació. “Pensàvem que seria impossible, però vam dir, qui sap? Intentem-ho, no hi perdem res”, diu Gemma Marín, una de les influenciadores que hi ha darrere de Terreta Conecta. Van compartir la història d’Alba i unes quantes persones es van oferir a donar un piano, però no tenien les característiques que Alba necessitava. Fins que finalment en va aparèixer un que sí.
Alba no s’ho creia quan li van dir que una família de Moixent (Costera) tenia un piano per a ella. Les filles n’havien estudiat quan eren menudes, però ho van deixar i el piano ja no es feia servir. “No s’ho van pensar dues vegades quan van veure que jo necessitava un piano per a treballar, perquè és la meua professió, i me’l van donar. Imagina’t… Un piano són molts diners”, diu.
A més, la família es va encarregar de portar personalment el piano fins a Alaquàs, a una planta baixa del pare d’Alba que ha fet el paper de centre logístic de donacions per als afectats per la gota freda. A més del pare i la filla de la família, també hi van anar quatre voluntaris bascs de Terreta Conecta, per a ajudar a descarregar-lo. El moment va ser molt emocionant, i Alba els ho va agrair tocant la cançó “Que tinguem sort”, de Lluís Llach. Tots els presents van acabar plorant. I també tots els voluntaris que eren a la nau de Terreta Conecta, quan van veure el vídeo del moment. “Va ser molt bonic, perquè pensàvem que era una cosa impossible. Va ser increïble que aquesta família decidira donar un piano, que val tants diners”, diu Gemma Marín.
View this post on Instagram
Quan la va veure, Alba va anar directament cap a la filla de la família a donar-li les gràcies. “Jo sentia, i sent, que he de justificar la meua necessitat. I ella em deia ‘Alba, que no em dones explicacions, que jo sé que el necessites,’ Però, no sé com explicar-ho, sent que he de donar explicacions, que de veritat ho necessite. Jo li deia: ‘Anem a casa meua i la veuràs, i també hi tinc els instruments i veuràs com estan, en quin estat.’ ‘Alba, que no, que no vull veure res, que em crec la història.’ Però jo sent que necessite donar-li les explicacions i justificar la meua necessitat en aquests moments”, diu Alba. La família de Moixent no ha volgut aparèixer a les xarxes ni fer declaracions. Ho van fer de manera altruista i prefereixen deixar el protagonisme a Alba.
El piano s’ha d’afinar i fer-li alguna reparació, però per a ella no és res en comparació amb la despesa que implicaria comprar-ne un, pel cap baix 7.500 euros. Valora la part positiva que han tingut les xarxes socials per a connectar la solidaritat entre voluntaris i afectats. “Estaré eternament agraïda a aquesta família”, diu.
Un disc a mig enregistrar
Entre els projectes personals d’Alba, hi ha Bèrnia, un grup de vuit xiques –totes de l’Horta Sud i afectades en un grau o un altre– que canten pop en català. Ja han llançat dos senzills, i havien començat a enregistrar el seu primer disc autofinançant-lo. Amb la gota freda, tot s’ha aturat. Ara han obert una campanya de micromecenatge per a poder-lo acabar. “No tenim una discogràfica que ens done suport, no tenim res, és autofinançat, i són molts diners. Aleshores, tota ajuda és benvinguda. Ara mateix, euro a euro és molt. I a nosaltres ens fa vergonya demanar diners, perquè això no ho volíem”, diu.
El disc anirà dedicat a la família de Moixent, que en rebran un exemplar i entrades per a un concert en directe. “Els recompensaré com puga amb la música”, diu. Ara toca pensar en la reconstrucció: “Jo, per on començaré a construir, quan vinguen les ajudes, és per l’estudi. Perquè en casa dels meus pares no puc fer res. Començaré a construir l’estudi abans que casa meua. Perquè un llit, el tinc a casa dels meus pares, però l’estudi no. Aleshores, eixe serà el primer pas.”
Una pèrdua irreparable
Perdre el piano i el clavecí han estat colps durs per a Alba, però allò que més mal li ha fet ha estat perdre el seu arxiu de partitures des que era menuda, amb totes les anotacions, seues i dels professors. “Això té un valor emocional que no es repararà mai. Tot és al contenidor. Jo m’he quedat sense eixe arxiu de partitures que vas construint de mica en mica. És com una llibreria. Si t’agrada molt llegir llibres, construir la teua biblioteca té un valor emocional. Doncs per a mi les partitures són això. A més, compre partitures a cada país on viatge. Les que es poden comprar ara mateix, bé, es poden comprar. Però aquelles que tenia totes subratllades, ratllades, des que era xicoteta, això té un valor emocional que no es recuperarà”, lamenta.
