07.01.2023 - 21:40
Els PFAS, productes químics tòxics, són el motiu de l’escàndol a Virgínia Occidental representat al film Dark Waters. També van ser objecte del premiat documentari The Devil We Know. Què va passar? Una planta de producció de PFAS va causar una contaminació generalitzada de la zona, que va perjudicar els treballadors i la gent que bevia l’aigua contaminada. D’aquest escàndol ençà, el coneixement de la toxicologia dels PFAS, o l’estudi dels efectes nocius que tenen sobre la salut, ha anat evolucionant constantment.
Aquests contaminants són associats amb un augment dels nivells de colesterol en sang, un creixement fetal reduït, una disminució de la resposta immunitària als vaccins i un augment del risc de càncer de ronyó. La llista de problemes de salut causats per PFAS continua creixent a mesura que se’n van fent estudis epidemiològics. Com a experts en química del medi i salut, proposem que s’aclareixi la problemàtica dels PFAS.
Les múltiples aplicacions dels PFAS
El nom és força desagradable i prové de l’anglès “Per and polyfluoroalkyl substances”. Els PFAS són molècules químiques sintetitzades al laboratori. Són formats, d’una banda, per una cadena d’àtoms que té les mateixes propietats que el petroli. Aquests àtoms fan que els PFAS siguin especialment estables i difícils de degradar (d’ací ve el seu sobrenom, “contaminants eterns”, forever chemicals). D’una altra banda, els PFAS també són constituïts per una part que atrau l’aigua i que fuig de l’oli.
Aquesta dualitat de tenir un costat que atrau més l’oli que l’aigua i un altre que atrau l’aigua i evita l’oli els converteix en tensioactius, és a dir, molècules que fan l’enllaç entre dues interfícies (oli i aigua, en aquest cas) i que resisteixen tant l’aigua com l’oli. D’una altra banda, la seva composició química els confereix propietats cercades per a tota mena d’aplicacions modernes.
L’ús més conegut de PFAS, tractat àmpliament al documentari The Devil We Know, és d’antiadherent per als estris de cuina: les famoses paelles de tefló. També serveixen per a protegir els mobles, catifes i teixits contra les taques (productes com ara Scotchguard).
Els PFAS es poden fer servir per impermeabilitzar un munt de peces. També són presents en certs cosmètics anomenats “resistents a l’aigua”, com ara la base de maquillatge. També es tracten amb PFAS uns quants papers i cartons resistents a l’aigua o als greixos, i molts plàstics en contenen.
Una bona manera d’augmentar l’exposició a PFAS és menjar crispetes de blat de moro escalfades al microones –la bossa és tractada amb PFAS per ser resistent el greix que produeixen les crispetes. Evidentment, tots aquests productes corren el risc d’acabar a les escombraries. En conseqüència, els abocadors són fonts potencialment preocupants de PFAS.
Finalment, l’escuma antiicendis dels extintors, que forma una pel·lícula aquosa (Aqueous film-forming foam-AFFF), és una font important de PFAS. Els llocs on s’han usat aquestes escumes tenen problemes de contaminació amb PFAS; parlem de la major part de llocs d’entrenament de bombers i molts aeroports i bases militars.
Eludir les normes
Els dos PFAS originals, PFOS i PFOA, són considerats contaminants orgànics persistents i han estat prohibits pel Conveni d’Estocolm. Malauradament, la indústria és enginyosa a l’hora d’esquivar les regles i ha canviat una part de l’estructura química de PFAS. Amb quina finalitat? La de generar un compost amb propietats industrials i comercials molt semblants, però que esquiva la regulació. A mesura que els investigadors i les agències ambientals governamentals acumulen dades en un intent de regular PFAS específics, la indústria té l’oportunitat de canviar molècules i fer-ne servir versions alternatives.
Així, dels milers de composts PFAS disponibles, la normativa tan sols n’afecta un nombre molt reduït, sovint menys de deu segons el país. En el millor dels casos, són detectades pels mètodes d’anàlisi actuals. Parlem d’una gran discrepància. A més, unes quantes de les noves formulacions de PFAS s’anomenen “precursors”, atès que poden degradar-se a l’entorn i transformar-se en uns altres PFAS, com ara PFOA i PFOS, les dues molècules prohibides.
La complexitat del nombre de molècules i les seves propietats úniques fan que l’anàlisi de PFAS sigui complexa i desafiant. A més, la seva ubiqüitat en l’entorn redueix la fiabilitat dels resultats de laboratori, que es poden contaminar si la preparació de la mostra i els procediments no són adequats (especialment per a l’anàlisi d’aigua potable). També és important d’incloure el màxim de PFAS possible en la vigilància ambiental, per evitar que els composts especialment contaminants s’escapin de la vigilància.
Contaminants que s’acumulen als teixits
La seva persistència i capacitat d’acumulació en els teixits dels organismes vius (bioacumulació) fa que siguin a la part superior de les cadenes alimentàries. Són detectats sobretot en mamífers marins àrtics, cosa que principalment altera les poblacions autòctones que en depenen per a l’alimentació. Així, som testimonis d’una injustícia ambiental, atès que aquestes comunitats pateixen els efectes de la contaminació a la qual no han contribuït de cap manera.
A més de la seva persistència en el medi, diversos PFAS també són persistents al cos humà. Fins i tot amb una exposició reduïda, els PFAS poden trigar anys a ser eliminats del cos. A causa de l’exposició i la persistència omnipresents, es van detectar uns quants PFAS en gairebé totes les mostres de sang recollides com a part de l’enquesta de mesures de salut canadenca feta a escala federal.
Un estudi canadenc també ha demostrat que aquests contaminants es troben en mostres de sang de cordó umbilical i en la llet materna; per tant, portem rastres de PFAS al cos d’ençà que som concebuts.
La qüestió delicada del tractament d’aigües residuals
Les propietats químiques dels PFAS també els fan especialment difícils d’eliminar quan acaben a l’aigua potable o a les aigües residuals. Els tractaments habituals d’aigua potable eliminen molt pocs PFAS. Per tant, calen inversions importants per a modificar els processos de tractament per a eliminar-los.
A més, el tractament d’aigües residuals pot augmentar molt significativament les concentracions de PFAS en els llots de depuració, el residu principal del procés d’aigües residuals. Aquests llots, també anomenats biosòlids, sovint contenen concentracions de PFAS comparables als nivells ambientals detectats en uns altres llocs. Però si les aigües residuals contenen emissions d’un procés industrial o comercial que usa PFAS, els biosòlids resultants en poden estar molt contaminats.
L’estat de Maine fins i tot ha legislat per prohibir qualsevol mena de recuperació dels llots de tractament d’aigües residuals municipals. En aquesta era d’escalfament global en què hem de fer tot allò possible per reduir les emissions, aquesta prohibició sembla poc aconsellable i vol dir que s’han d’incinerar els llots, probablement cremant hidrocarburs; aleshores parlem d’una petjada de carboni enorme.
La solució per a poder recuperar els biosòlids requereix una regulació més adient de l’ús de PFAS per evitar que apareguin en les aigües residuals i els llots de depuració municipals. També són molt fàcils de comprovar les concentracions en els biosòlids abans de recuperar-los i evitar així els riscs de contaminació dels sòls si establim uns llindars de PFAS a no superar. Ara com ara treballem per aconseguir aquest objectiu en col·laboració amb el Ministeri de Medi Ambient del Quebec.
L’expedient dels PFAS és especialment complex, atès que els experts i les diverses agències de protecció del medi del món encara no són capaços d’assolir un consens per a definir què és segur.
Hem de vigilar molt i aplicar el principi de precaució, que estableix: “Una substància s’ha de considerar potencialment nociva per a la salut humana i el medi fins que no es demostri el contrari.” També és important de regular més bé aquesta família de contaminants preocupants, que són absolutament a tot arreu.
