30.04.2022 - 21:40
|
Actualització: 30.04.2022 - 21:56
A Petros Màrkaris (Istambul, 1937) el confinament per la pandèmia de covid li va respectar les ganes de continuar escrivint, no li va retallar la inspiració com sí que va fer amb alguns dels seus col·legues, segons que conta. Però sí que li va tallar les ales. Li ha impedit de viatjar durant dos anys i ara s’hi torna. Aprofita la ronda de promoció de Quarantena (Tusquets Editors), el llibre de relats que va escriure durant aquell 2020 que tot ho va capgirar, per anar amunt i avall.
Ara fa una setmana va experimentar les inclemències de la diada de Sant Jordi a Barcelona i ha fet parada a la Fira del Llibre de València. Després del contacte amb els lectors valencians, tenia previst de tornar a volar. En aquest cas, cap a Grècia. Volar i viatjar, anar d’un lloc a un altre, és com demostrar-se que ha pogut eixir de la crisi pandèmica.
Fem l’entrevista a la fira, als jardins dels Vivers. Fa una vesprada molt calorosa. Ell arriba de dinar amb l’editora en català i alguns membres de la fira. Ens asseiem a la terrassa de la cafeteria, i hi ha un soroll infernal perquè la fira bull de gent i d’activitats. Es pren un cafè sense sucre, servit en un got de cartó, i se sotmet a les preguntes sobre aquest llibre de relats, alguns dels quals amb Costas Kharitos, comissari de la policia d’Atenes, confinat a casa, com a protagonista. En unes altres narracions no hi ha Kharitos, però hi ha històries d’esperança i de solidaritat. Una mena de taula de salvació en aquests temps tan convulsos. Fan somriure, alguns dels contes d’aquesta Quarantena, el final de la qual Màrkaris celebra viatjant tot sol d’ací cap allà cercant el contacte amb els lectors.
—Com us trobeu?
—Em trobe bé i molt feliç de poder viatjar pel món després d’haver estat dos anys tancat a Grècia per la pandèmia. Estic molt content i és un plaer addicional de poder fer aquesta ronda. El tancament m’ha permès d’escriure el llibre i tornar a Espanya per a presentar-lo. Fer un viatge!
—Heu passat la covid?
—No. No l’he passada, estic vaccinat quatre voltes.
—Vàreu participar en la diada de Sant Jordi. Com va ser l’experiència de la retrobada amb els lectors?
—Era la quarta volta que participava en la diada de Sant Jordi, i aquesta va ser la més aventurera i la més complicada per les condicions meteorològiques i per la pluja tan forta que ens va caure. A estones va ser complicat perquè en alguns llocs ni tan sols tenia una cadira o una taula per a poder recolzar-me i signar els llibres. Va ser molt complicat.
—El llibre que veniu a presentar es titula Quarantena i tots els relats tenen a veure amb els dies més durs de la pandèmia. Com els vau passar, tancat a casa?
—La meua salvació va ser que vaig tenir idees per a continuar escrivint. Em va salvar. Encara que era tancat a casa, vaig mantenir el ritme de feina, continuava escrivint les mateixes hores de sempre. Com si tot fos normal. Però de vesprada, la cosa es complicava, perquè normalment és el moment que vaig a prendre una cervesa o una copa de vi amb els amics. Ens veiem i xerrem. Eixia cada vesprada, i això no ho podia fer durant la pandèmia. De manera obligada, havia de llegir o mirar sèries de Netflix.
—Us agraden les sèries de televisió?
—No és una qüestió de si m’agraden o no, és que no podia fer res més. No tenia més opció quan deixava de treballar, sense poder eixir.
—Enteníeu les mesures restrictives que els governs imposaven per evitar les infeccions de covid?
—A mesura que anaven creixent els casos de covid, entenia que els governs havien de prendre mesures per tallar la transmissió. La quarantena tenia sentit i era normal. Però no podia entendre que cada dia eixissen metges per la televisió terroritzant la gent sense arguments i sense justificació. Únicament feien créixer la por. I això és el que vull mostrar en el segon relat del llibre. Els metges no parlaven de fets, sinó que deien allò que es pensaven que passava o què passaria. No eren fets. Eren suposicions.
—A l’estat espanyol, la quarantena es va viure amb una sensació de molta repressió perquè cada dia el govern apareixia per televisió acompanyat d’un cap de l’exèrcit i un cap de la policia. A Grècia teníeu aquesta mateixa imatge?
—Al meu país compareixien el govern i els doctors. En algun moment sí que eixien també els caps de la policia, però únicament per a demanar a la gent que complís les mesures, no era per dir més coses.
—Seguiu les imatges i les informacions que arriben de la Xina, de Xangai, on ara hi ha aquest confinament molt i molt estricte?
—Sí. He vist les imatges, encara que actualment no veig tantes notícies com solia fer abans perquè ja no puc suportar aquestes condicions i aquestes informacions cada dia. Però sí que he vist què passa a la Xina i no entenc per què el govern xinès fa això ara. Probablement és perquè en la primera onada els van acusar de no posar prou mesures per a evitar que la pandèmia s’escampàs. Ara, en aquesta onada, exageren per donar la imatge que imposen moltes mesures. No entenc per què exageren tant i no ho van fer quan podien aturar l’extensió dels contagis. Potser és per a satisfer un cert públic. No sé si hi ha una altra raó.
—A Quarantena el comissari Kharitos també roman tancat a casa i notem una evolució de la relació que manté amb Adrianí, la seua dona. Més irònica i tendra, potser.
—Sí. Hi ha dues raons perquè el personatge es comporta d’aquesta manera. La primera és que els lectors ja coneixen Kharitos com una persona molt capaç de moltes coses. Ja saben que és molt bon investigador, i ara descobreixen que és un complet ignorant tecnològicament. I veuen també que la seua dona Adrianí és millor que ell. És irònic, però està fet amb tota la intenció perquè vaig voler dir als meus lectors que encara que passem uns moments molt durs no hem de perdre el sentit de l’humor, encara hem de tenir-ne!
—Sense desvelar gaire cosa, un dels relats del llibre té uns indigents com a protagonistes i és una mena de faula que és un cant a la solidaritat.
—He volgut expressar la solidaritat en una experiència comuna. Els indigents reben la solidaritat d’una persona que ha viscut una experiència similar. Són refugiats. Han viscut situacions semblants. La memòria de l’experiència difícil d’anar a un país com a refugiat fa que la solidaritat i els llaços entre tots dos siguen molt forts.
—Hi ha una altra història entre un cuiner turc i un cuiner grec que a través del menjar aconsegueixen de trencar fronteres i acostar-se.
—Cada dia veig a les notícies l’evolució de la política entre Grècia i Turquia, però no veig mai què expliquen, què pensen els grecs i els turcs. No veig que conten el que pensa realment la gent. Vull demostrar que els turcs i els grecs tenim la mateixa manera de criar els xiquets, mengem el mateix, tenim la mateixa cultura, també som emigrants. Tenim moltes coses en comú. Moltes més de les que ens separen. I això és el que volia demostrar en aquesta història. Per això, al final del relat apareix un grec que és d’Istambul. Tot és el mateix. Dos mons enllaçats per les arrels.
—Heu escrit quatre novel·les del comissari Kharitos sobre la gran crisi financera al vostre país. Ara ha vingut aquesta crisi de la covid. Són comparables, totes dues crisis?
—No són comparables perquè l’origen i les raons són diferents, però sí que ho són per les seues conseqüències. El 2018, després de superar la crisi econòmica, els grecs van dir “ara podem respirar tranquils i gaudir de les nostres vides!”, però dos anys després ha vingut la covid. I les conseqüències econòmiques han estat les mateixes. Els grecs han anat d’una crisi a una altra.
—La Unió Europea es va comportar de manera molt implacable amb Grècia arran de la crisi financera. Veieu diferències amb com s’ha comportat ara amb la crisi de la covid?
—En la crisi econòmica passada tan sols hi va haver dos països que patissen molt: Grècia i Portugal. La crisi de la pandèmia ha estat comuna per a tots els europeus, ha estat una crisi mundial. I, per tant, la Unió Europea ha pres decisions per a tots els països. Decisions comunes.
—Hem vist com la gestió sanitària de la covid ha donat casos de corrupció, de tràfic d’influències.
—A totes les crisis sempre hi ha empreses i societats que hi troben una oportunitat per a fer negoci. Això no passa tan sols a Grècia, sinó que també en uns altres països. Les empreses no pensen en el patiment de les persones durant les crisis, no s’ho plantegen, únicament pensen en el negoci.
—Esteu al cas dels esdeveniments de la guerra d’Ucraïna?
—És inevitable. És a les notícies, a tot arreu.
—Què en penseu, d’aquesta guerra?
—Rússia és un país que es pensa que una part del continent europeu ha d’estar sota el seu domini. A l’altra banda hi ha Ucraïna, que és on la gent innocent paga un preu molt alt. Sense ser culpables de res, pateixen les conseqüències de la guerra. Rússia vol demostrar a Europa i al món que encara té la força per a dir als països que són a la seua àrea d’influència que han d’estar lluny de qui considera els enemics. I aquesta invasió, Rússia l’ha feta per demostrar que té aquesta força.
—Us imaginàveu que al segle XXI hi hauria una guerra d’aquestes característiques a Europa?
—A Europa hem viscut setanta-set anys sense guerra. Tots aquests anys ens han fet pensar als europeus que no en veuríem mai cap més. La guerra de Iugoslàvia va ser un conflicte intern a Iugoslàvia, no va ser vist com un conflicte europeu. Ara ens despertem i passem d’un somni bonic a un malson. És un malson que ens demostra que encara és possible una guerra i que les guerres són una part del món.
—Ha estat correcte el comportament d’Europa i dels Estats Units?
—Què vol dir correcte?
—Us demanava si penseu, d’una banda, si s’hauria pogut fer alguna cosa més per evitar la guerra i, d’una altra, si hi ha prou ajuda a Ucraïna.
—Hi ha dues coses que es fan bé, que és ajudar amb armes el govern ucraïnès i ajudar la gent. Però per mi s’ha comès un error molt greu que és no pensar en el cercle rus. No tenir en compte la seua força. No solament és una opinió meua. És una opinió de diplomàtics de molt de prestigi. Henry Kissinger, per exemple, va dir després de la desaparició de la Unió Soviètica que era un error blocar i aïllar Rússia. Molts ho pensaven.
—Tornant al llibre que presenteu, com feu el pas de canviar el format, d’escriure històries llargues amb casos complexos, a fer Kharitos protagonista de relats breus?
—Vaig decidir de fer les històries breus perquè va ser el primer que vaig escriure en la pandèmia. No estava segur del tot de si tenia les ganes i l’energia de fer una novel·la més extensa o, fins i tot, si podria continuar fent el llibre. Si no tenia la força per acabar-lo, les històries que havia escrit, ja hi serien, i el llibre estaria complet. Si hagués triat una novel·la i no hagués tingut les forces per a acabar-la, hauria deixat un llibre incomplet.
—Hem vist l’evolució Kharitos com a policia. Quin és el futur que li prepareu?
—Kharitos continuarà, però per a saber-ne el futur, haureu de llegir la pròxima novel·la.
