Rufián: petons cap amunt, patacades cap avall 

Recordo molt bé una conversa que vaig tenir amb un filòsof català en un restaurant barceloní poc després de la famosa reunió entre Bush, Blair i Aznar a les illes Açores el març del 2003. Sorprès pel grau extrem de subordinació psicològica, i fins i tot corporal, mostrada pel president espanyol durant la trobada, vaig demanar-ne una explicació al meu amic. Sense pensar-hi ni dos segons, em va respondre: ‘Això és molt fàcil d’explicar. Les persones provinents d’una cultura autoritària són submises amb els més poderosos en la mateixa mesura que són cruels amb els qui consideren els seus inferiors naturals.’ 

Quan parlem de l’autoritarisme i les cultures autoritàries, hi ha una tendència molt comprensible a fixar la nostra mirada en la segona part del binomi dibuixat tan sintèticament pel meu company acadèmic: la crueltat dels poderosos amb les persones amb menys armes de defensa moral i de defensa física. Però si cedim a aquesta temptació tan natural, correm el risc d’amagar una realitat important: el bullying funciona molt millor com a tàctica de control social als espais on els menys poderosos ja han interioritzat una visió jeràrquica de les relacions humanes.

Amb aquesta última frase, segurament algú m’acusarà de ‘culpar la víctima’. Deixeu-m’ho aclarir. Qui ataca sempre té la responsabilitat dels danys causats a l’altre. No ens equivoquem.

Però això no vol dir que una persona, o si vols, una víctima potencial, no té cap capacitat de minimitzar el risc de convertir-se en caça major del bully. Quan sóc en un barri perillós d’una ciutat, calculo fins a quin punt em val la pena d’entrar als seus llocs més foscos o preclarament violents. Si hi entro i m’ataquen, en sóc una víctima, és clar, i el meu agressor, un criminal. Però això no vol dir que no hagi de reflexionar fins a quin punt les meves decisions facilitaran l’atac.

El motor principal de les societats capitalistes és l’ètica de la predació. I per aquesta raó vivim envoltats de persones convençudes que la intimidació anticipant– molt més neta que els atacs físics al pati de l’escola de la nostra joventut– és la millor manera d’aconseguir els fins materials i socials. Els practicants més experts i assidus saben que la clau del seu èxit resideix en la seva capacitat de fer que l’altre dubti de les pròpies conviccions, de la pròpia anàlisi instintiva de la realitat circumdant.

Com?

Apel·lant al nen insegur –definit mentalment com tots els nens del món per les estructures jeràrquiques i coercitives del seu voltant– que tots tenim, en un grau o un altre, dins el nostre cervell adult.

Una alteració comuna d’aquest tipus de discurs, utilitzat de manera molt efectiva pels dirigents dels EUA per vendre els múltiples atacs sobre nacions sobiranes és: ‘Qui ets tu per a qüestionar la realitat que exposo quan tot el món, incloent-hi els grans experts en la qüestió, saben que jo dic la veritat.’

Una altra és: ‘Qui ets tu per a demanar més del que t’han donat? Ets molt afortunat d’haver rebut això que tens. Porta’t bé o ho perdràs tot.’

Un element interessant en tot això és la freqüència amb què persones ostensiblement en contra de qualsevol cosificació de les jerarquies socials existents utilitzen aquests gambits coercitius en els seus tractes quotidians amb els altres. En el món acadèmic, per exemple, on gairebé tothom es presenta com a posseïdor de conviccions igualitàries, n’hi ha moltíssimes (i parlo de persones amb oposicions guanyades!) de disposades a acceptar tranquil·lament que uns altres les tractin de manera indigna i amenaçadora. I en la mesura que ho accepten sense immutar-se, podem dir que sofreixen –això sí, amb diferents símptomes i en un grau probablement menys feroç– la mateixa malaltia autoritària que porten els seus fustigadors.

Gabriel Rufián ha construït, a còpia de samarretes cridaneres i una retòrica anti-protocol·lària, una imatge pública d’home radicalment en contra de les jerarquies socials. Però en la seva intervenció en l’última jornada del debat d’investidura a Madrid es va dirigir a Pablo Iglesias amb aquestes paraules: 

‘Senyor Iglesias, és un error no acceptar dos, tres, quatre, cinc ministeris. És un error. Vostès tenen, i ho dic amb enorme respecte i afecte, quatre anys de vida. Quatre anys de vida per quatre ministeris. És extraordinari. Entrin al govern i demostrin durant quatre anys que són millors… I cobrin-s’ho en unes futures generals. Tenen la capacitat de fer-ho. D’aquesta intransigència, ens en penedirem tots.’

Pot haver-hi una mostra més clara de com una figura suposadament iconoclasta i disruptiva de l’esquerra és, de fet, un presoner de la mentalitat jeràrquica tradicional?

Allà ho tenim tot: la condescendència, el ‘porta’t bé o ho perdràs tot’ (veu dominant), i és clar, el vell ‘aconseguir poder polític és qüestió d’esperar pacientment el seu torn a la fila’ (veu submisa). En fi, una cosificació gairebé total del sistema polític actual.

A hores d’ara tots sabem, o hauríem de saber-ho, que el govern espanyol no acceptarà mai una separació pacíficament pactada de Catalunya de la resta de l’estat. Cal un trencament gairebé total del sistema actual perquè el somni de la independència tingui una mínima possibilitat de convertir-se en realitat.

Em pregunto: realment, els votants d’ERC creuen que un partit encapçalat per una persona de tendències psicològiques tan conservadores que, més a més, ha perseguit desesperadament durant vuitanta dies un pacte amb un partit espanyol i no ha fet absolutament res per a defensar la causa dels drets bàsics a Catalunya, té la capacitat –això és, el grau necessari de desdeny per l’ordre establert (que és molt diferent d’un desdeny per certes opcions polítiques de dins)– per a efectuar aquell trencament obligatori?