Petit pressupòsit pressupostari

En un apartat dels seus escrits sobre el materialisme històric, Antonio Gramsci escriu sobre el concepte d’ideologia i la seva evolució. Al segle XVIII significava “ciència de les idees”, és a dir, recerca de l’origen de les idees, però després va agafar el sentit d’un “sistema d’idees” determinat. Més endavant, ha servit tant de revestiment d’una estructura econòmico-social determinada (“ideologia burgesa”, per exemple) com per a definir posicions individuals en polèmiques o discussions públiques. El cas és que el sentit desfavorable del mot s’ha difós i n’ha modificat i desnaturalitzat el punt de partida inicial. En primer lloc, s’identifica la ideologia diferenciant-la de l’estructura i afirmant que no és pas ella, que canvia les estructures, sinó a l’inrevés; seguidament, s’afirma que una determinada solució política és “ideològica” volent dir que, encara que es pretengui el contrari, és insuficient per a canviar l’estructura, amb què és considerada una cosa inútil, estúpida, etc.; i al final s’arriba a la conclusió que tota ideologia és pura aparença, és a dir, una cosa inútil, estúpida, etc. Però hi ha ideologies orgàniques, que, en un moment determinat, es corresponen bé amb una certa estructura històrica, i ideologies arbitràries, obedients a la raó abstracta, que només responen a “voluntarismes”. (Una mica com la propaganda d’ENDESA “col·laboradora” de La Marató de TV3…). Quan les ideologies són històricament necessàries tenen una validesa d’ordre psicològic, en el sentit que organitzen les masses humanes, marquen el territori on es mouen homes i dones, on adquireixen consciència de la seva posició, on lluiten, etc. (Aquí l’esport contemporani i el futbol, en particular, hi tenen un rol eminent.) En canvi, les ideologies voluntaristes només creen moviments individuals, polèmiques, etc., encara que serveixin per a distingir l’error de la veritat. (Els tertulians en proporcionen sucosos exemples dia rere dia.) Marx parlava de la solidesa de les creences populars com un element necessari en un moment determinat; i també afirmava que una convicció popular sovint té la mateixa energia que una força material. (Només cal recordar, en aquest sentit, les consultes per a la independència o el referèndum de l’1-O: tant de bo el Consell per la República aconseguís aquesta força material.) L’anàlisi d’aquestes afirmacions, conclou Gramsci, porta a reforçar la concepció de bloc històric, en el qual justament les forces materials són el contingut i les ideologies en són la forma.

És una distinció merament pedagògica del pensador sard, però útil, perquè les forces materials no serien concebibles històricament sense forma, i les ideologies serien petits desitjos individuals sense les forces materials. I és útil aquests dies a casa nostra per a entendre votacions com les de la setmana passada, en relació amb la posició aclaparadora contra la proposició de la CUP per a rebutjar inversions en macrostructures (Jocs d’Hivern, Hard Rock, ampliació de port i aeroport de Barcelona, Circuit de Catalunya…), que va fer palesa la formació d’un bloc (no sé pas si històric) entre govern i grups unionistes (llevat dels comuns, que diuen ser “sobiranistes”). O, igualment, com la votació al mateix parlament, dilluns passat, sobre la marxa del pressupost: després del debat que hi va haver, ja es pot dir ben alt i ben clar que són un mer voluntarisme ideològic per a tapar, a tall de pegot, estructures materials plenes de forats socials i gens disposades a deixar-se “transformar” mitjançant els diners de cap govern continuista.

Així, en diuen “expansius” d’uns comptes que són providències obligades i elementals per a no deixar caure avall avall una societat esqueixada, deprimida i sense expectatives de canvi real, car res no es diu d’una realitat material determinada pel capitalisme sobreexplotador, especulador i espoliador, ben dissimulat sota la retòrica comptable del conseller Giró, amb aquella hibridació de retòrica independentista i legislació neoautonomista que faria feliç un estrateg dels “bombardeigs necessaris” que alhora en lamentés sense pudor els “danys col·laterals”. Penseu en tanta primavera mirífica com ens volen encolomar, sota la “ideologia” dels “pressupostos verds”, mentre es defensa la realitat material d’uns Jocs d’Hivern només beneficiosos per als especuladors; o l’ampliació “indispensable” del port i de l’aeroport per portar “turisme de qualitat”, mentre s’omple la boca de “canvi climàtic”; o en les “necessitats comarcals” i la defensa del Hard Rock, o sigui de les inversions d’una Caixa tant de temps autoexiliada. Ens diuen, potser, que els propietaris i constructors usurers, els fons voltors i l’entrellat hoteler i restaurador que expulsa veïns joves i anorrea gent gran a la capital del país, no hi tenen res a veure, amb la irresolució constant de problemes estructurals endèmics i la creació contínua de tanta desigualtat sagnant?

També en diuen, del pressupost, “transformador”: és clar, com que es deixa de banda la força material de l’1-O, tota la capacitat interventora sobre les estructures s’ha traspassat a la política convencional per dalt, als governs continuistes pel mig i als tractes per baix entre la crua realitat i el sedàs d’una ideologia de tapadora i pegat. De “transformador”, el pressupost, no en té re: és una mera eina de la burocràcia pressupostària, que li serveix i se’n serveix com a mecanisme d’autoreproducció: 23.000 llocs de treball, afirmen, mentre el 30% d’atur juvenil resta sense expectatives i es difon la idea de crear elits jovenívoles amb “sous europeus” (l'”economia del coneixement”, en diuen, en un altre exercici d’ideologia creativa…). És clar que diran que sanitat i educació s’emporten la part del lleó –al cap i a la fi, afecten la majoria social, oi?–, sempre que ignorem el pegot que representen. Les estructures sanitàries no es “transformaran” per la senzilla raó que ens hem menjat amb patates la ideologia de la “pandèmia”, una qüestió sanitària, òbviament, però amb uns antecedents ambientals i unes conseqüències econòmiques i socials presents i futures que no són pas “sanitàries”, sinó sistèmiques, o sigui, capitalistes –els corifeus en diuen “humanitàries”. Però, és clar, com que també ens hem menjat amb patates la ideologia de la “crisi”, que fa com si ignorés la naturalesa intrínseca d’un ordre que atempta sense màscares contra la vida de la gent, tots els governs voluntaristes i continuistes n’han de ser tributaris, i se separen cada cop més de la gent, que, pel camí, va perdent els bous econòmics i les esquelles socials, mentre cau la seva confiança transformadora. Fet i fet, no cal ser gaire espavilat per a entendre que les transformacions no arriben mai de governs encotillats per les seves limitacions de classe, per les limitacions que els imposen uns altres governs (Espanya) o unes altres superstructures governamentals (UE), o per una combinació de totes dues limitacions. O ens voldran fer creure que els fons europeus són per a “transformar”, si només serveixen per a apuntalar la realitat material existent –capitalista– i tornar a girar amb la roda ideològica de l'”expansió” i la “crisi”? (Deixarem per a un altre dia el sistema escolar i l’absència clamorosa, vergonyosa, patètica, de la qüestió de la llengua: quan hi haurà un comissariat amb plens poders per ficar-hi mà, en el desgavell creat per al sabotatge sistemàtic de l’ús del català per l’espanyolisme rampant a l’escola?)

Pel que fa a “democràtic”, com també ha estat anomenat, aquest pressupost haurà tingut una tramitació de caràcter oligàrquic, mai debatuda en l’àgora popular, sinó feta en termes de negociació entre cúpules de partits –president de la Generalitat inclòs– i enllestida amb una mena de joc de mans per canviar els cromos entre Parlament de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i govern d’Espanya per fer pressupostos a tres bandes (això és un tripartit i la resta, collonades!), com si no fossin decididament una “força material” d’ús restringit per als socis polítics d’aquí i d’allà. Amb més traça de cara a la galeria, el PSC hauria pogut esdevenir soci del pacte parlamentari, però Illa i Aragonès s’han estimat més el fariseisme de fer veure que mantenen les distàncies i posant-hi entremig uns comuns-de-tots-els-llits. La CUP, certament, hi va col·laborar temps enrere (volent desdenyar, a la pràctica, la distància palesa entre el desastre material existent i el vel ideològic –o sigui, les promeses fàcils– rere el qual s’amagaria Pere Aragonès per a obtenir la investidura). Si no vol ser satel·litzada com els comuns, amb peixet de la mena de “fiscalitat verda” sobre els creuers (les Constitucions de 1706 ja obligaven a pagar dret d’ancoratge a les embarcacions que “donan fondo en lo Port o la Platja de Barcelona”), o amb promeses d’una “agència nacional de l’energia” (sense capacitat geostratègica alhora que negocien amb els que ens la neguen), cal que la CUP decideixi si hi ha de tornar per apedaçar-ne llençols o si s’aplicarà a resoldre el conflicte manifest entre la catàstrofe material on naufraga el 25% de la gent en risc de pobresa i la ideologia pressupostària que no podrà, ni voldrà, ni sabrà resoldre. Una disputa entre consciència i voluntat –no pas entre conviccions i responsabilitat, com li agradaria al conseller Giró–, que sol confondre, i a vegades espantar, els més pintats de la tribu, perquè, enfront dels desnonaments i els sous de misèria, la llengua bescantada i l’escola muda, la “crisi” sanitària i la malaltia de l’escepticisme social, la pobresa energètica i els beneficis de les elèctriques, la banca pública i el diner usurari, caldrà aixecar molt més el sostre polític per a superar la llinda parlamentària que ens fa entrar capcots on de debò es viu la dura realitat de la catàstrofe quotidiana.

Com és de rigor, en qualsevol discurs al servei de la ideologia –o si ho voleu, de la revelació pressupostària anunciada als simples mortals pel conseller Giró–, no hi podia faltar el “feminisme”. Eulàlia Reguant ja va recordar els treballs i els dies de les dones que volen avortar a la sanitat pública. Però la cosa important és que només separant el “feminisme” de la realitat material de les dones –és a dir, convertint la seva lluita per l’alliberament personal, col·lectiu, material i moral en ideologia manegada per la burocràcia pressupostària que ens governa–, es poden defensar des de dalt uns comptes que, de “feministes”, només en porten l’etiqueta, mentre tantes dones concretes han de sortir cada dia a la lluita contra els desnonaments, a les desigualtats laborals que cap amo no està en disposició de voler resoldre, a la violència que cap patriarca no té voluntat d’abandonar com a eina de poder, o a la cura de malalts, gent gran i desvalguts en general. La “transformació” s’ha de produir a (i des de) les estructures, no pas amb (i des de) governs continuistes, tan reivindicats per Giró, que, envalentit pel seu protagonisme de novençà, no s’adona de la contradicció flagrant entre l’anhel de “sobirania” que invoca i la incapacitat d’assolir-la quan ell mateix es titlla de “continuista”: que no veu que el fangar d’ara ve d’aquella pols?

I, és clar, l’allioli d’un pressupost com un trèvol de quatre fulles (“transformador”, “verd”, “democràtic” i “feminista”) ha de lligar-se al morter d’una votació-frontissa entre l’oli de la burocràcia del pretès 52% independentista i l’all dels comuns que garanteix l’estabilitat de la burocràcia espanyola i el miratge –mera “ideologia”, sostinguda per la propaganda– de la “taula de diàleg”. (Amb un govern que envia tanquetes contra els vaguistes de Cadis, en la millor tradició autoritària espanyola.)

En fi: ja que parlàvem del pressupost de Catalunya, del pressupost de Barcelona i del pressupost d’Espanya i atès que, de la llengua, només se’n piula a Twitter o dins la cleda de la llei-trampa de l’audiovisual, hi he trobat a faltar una partida per a musicals que ens permeti de rivalitzar amb Madrid: així podríem muntar El rey león en català i estalviar a tantes famílies nostrades el pelegrinatge amb la mainada a la capital mundial de l’espanyol…