L’última fotografia de l’occità a la Vall d’Aran?

Ara fa vint-i-cinc anys, quan encara era un estudiant de filologia catalana, Aitor Carrera va començar la immensa feina de recerca que l’ha acabat convertint en un dels experts més importants de l’occità de la Vall d’Aran i que ha culminat, entre més publicacions, en el Petit atles lingüístic de la Vall d’Aran, que ara publica Edicions Sidillà i que aplega i analitza els diversos parlars aranesos mitjançant tres-cents mapes.

Aitor Carrera i Baiget (Lleida, 1976) és filòleg i professor de la Universitat de Lleida, en què dirigeix la càtedra d’estudis occitans. És expert en els parlars gascons de la Vall d’Aran i autor d’un bon grapat d’articles i contribucions sobre dialectologia, sociolingüística, toponímia i gramàtica occitanes. De fet, és membre del Congrés Permanent de la Lenga Occitana i l’any 2007 va publicar la primera Gramàtica aranesa, i també ha publicat la Gramàtica i diccionari bàsics de l’occità.

Després d’haver estudiat l’aranès durant anys, i haver-ne publicat un centenar d’articles en què apareixien totes aquestes qüestions de manera esparsa, ara ho ha aplegat tot en un sol volum a fi de donar una visió general de la diversitat lingüística aranesa: “L’objectiu és descriure les diferents variacions que hi ha en aranès dins la mateixa comarca. Una comarca petita, però de muntanya, i, per tant, on la diversitat és bastant important. I també posar la Vall d’Aran al mateix nivell que moltes altres comarques, en aquest cas, catalanoparlants.”

Fins ara, la Vall d’Aran havia estat tractada de manera parcial en l’Atles lingüístic del domini català, de Joan Veny i Lídia Pons, atès que la comarca no pertany al domini lingüístic català pròpiament dit, i a l’Atlas linguistique de la Gascogne (‘Atles lingüístic de la Gascunya’), dirigit per Jean Séguy, una obra magna de la geolingüística occitana, però que també tractava de manera parcial l’Aran per ser una obra molt més àmplia i per la situació administrativa particular de la vall. També n’havia parlat Antoni Griera, a l’Atles lingüístic de la Vall d’Aran, una obra que Carrera considera “gairebé catastròfica”. Per això, Carrera agafa les aportacions de tots dos atles, i també les de Joan Coromines sobre el gascó de l’Aran, i va més enllà per donar una visió general de què és l’aranès i quines particularitats té en cada població, seguint la metodologia de la dialectologia clàssica.

Per poder confegir-lo, Carrera s’ha passat un quart de segle aplegant dades i fent entrevistes a parlants de tot de pobles de la Vall d’Aran. Concretament, han estat disset punts d’enquesta en els sis terçons, tal com es veu al mapa. Explica que la tasca d’aplegar i sistematitzar les dades ha estat tota una odissea, en bona part per la dificultat de trobar els informants, que havien de respondre a un perfil concret –de certa edat, naturals d’aquell poble, amb no gaires estudis i que no s’haguessin mogut gaire–, i, per tant, era gent molt gran. I també, durant les entrevistes, per fer sortir termes determinats: “A vegades no és fàcil obtenir una resposta perquè són referents antics de coses que ja no s’usen. Imaginem-nos la manteguera. Avui dia, la gent compra la mantega al supermercat o a la botiga del poble. Aleshores havies de preguntar: ‘I com ho fèieu, això? I què utilitzàveu?’”

El resultat final és una obra que es pot consultar de maneres diverses. És adreçada tant al públic general, lletraferits que tinguin curiositat per la varietat lingüística aranesa, com a lingüistes. Hi ha uns quants nivells de lectura, i, fins i tot, amb els índexs de formes en diferents idiomes (occità, català, francès i francoprovençal, i llatí i més ètims i formes de llengües antigues), Carrera vol que l’atles pugui ser usat, segons com, com un diccionari etimològic, atès que les qüestions etimològiques són un aspecte d’estudi regular als comentaris dels mapes. A més, permet de fer un estudi lingüístic de l’occità en català, cosa poc habitual, atès que la major part de la bibliografia lingüística occitana és escrita en francès.

Sobre els mots i formes que hi apareixen, en general hi són agrupats per categories semàntiques, que van del cos humà i el vestit a la casa i les ocupacions domèstiques, passant pel temps i l’oratge, les festes religioses, els animals domèstics i el cultiu i els vegetals, una de les seccions més llargues de l’atles. Però també hi recull qüestions purament lingüístiques, com ara fonètica i morfosintaxi i morfologia verbal.

La Vall d’Aran, una gran cruïlla lingüística

La Vall d’Aran és una comarca d’intersecció, tant administrativament com lingüísticament, i això ha fet que hagi estat una mica arraconada pels estudis occitans i pels catalans. Lingüísticament, pertany al domini lingüístic del gascó, però és a tocar d’on comença el llenguadocià. Però, administrativament, a diferència de la immensa majoria del domini occità, la Vall d’Aran no pertany a l’estat francès, cosa que implica que sovint els parlants aranesos no coincideixin amb més parlants occitans. “Des del punt de vista meridional, com que no forma part del domini lingüístic català, sempre s’ha deixat una mica de banda. Des del punt de vista septentrional, és una vall més, un punt d’enquesta o dos a tot estirar. És a dir, des del sud no és prioritari i des del nord queda diluït en un territori molt més gran.”

Tanmateix, tot plegat també fa que, lingüísticament, sigui ben interessant: “Al costat té el benasquès i, per tant, ja entrem en el domini aragonès i, per l’altre costat, és una zona perifèrica de Gascunya que fa transició cap al llenguadocià. Per tant, és una cruïlla important d’un punt de vista lingüístic.”

L’aranès no és pròpiament una llengua, ni un dialecte, ni tan sols un subdialecte: “Són un conjunt de parlars de la llengua occitana que pertanyen al dialecte gascó i, concretament, l’anomenem, d’ençà de Pèire Bec, gascó pirinenc oriental.” Allò que el fa específic és la situació administrativa, que propicia fets curiosos, tal com explica Carrera: “Segons les zones de la Vall d’Aran tens parlars locals que s’acosten a parlars de l’altre costat de la frontera més que no pas a uns altres parlars de la mateixa vall. Fins fa quatre dies, els aranesos havien continuat mantenint relacions amb els occitans de l’altre costat de la frontera, i hi parlaven en occità.”

Aquesta situació administrativa particular fa que, a diferència de la resta d’Occitània, on les interferències arriben pel francès, a la Vall d’Aran les interferències provenen del català, el castellà i fins i tot l’aragonès. “Hi ha iberismes de vegades salvatges. Per exemple, si vas a la part alta de la Vall d’Aran, diuen lharg. Això, en occità, és impossible, d’entrada, perquè no hi pot haver aquest so, una lateral palatal, al començament. La forma normal és long, que seria l’equivalent del català llong. O, per exemple, diuen granòta i a la resta de la comarca diuen gargolha o gragolha. De tant en tant ens trobem aquestes infiltracions catalanes en una part més o menys important de la comarca. Avui dia la influència catalana o castellana afecta d’una manera generalitzada. I això també és a conseqüència de la desconnexió amb la resta de l’occità.”

L’última fotografia de l’aranès?

A la introducció Carrera explica que, al capdavall, l’obra és una fotografia de l’estat del gascó de l’Aran en un moment concret –final del segle XX i principi del XXI–, però que potser serà l’última fotografia que es pugui fer de l’aranès, perquè els canvis demogràfics i socioeconòmics han interferit tant a la llengua, que com més va més es perd: “Sociolingüísticament, la situació és molt delicada i, per tant, ja no només és que determinades formes tinguin referents completament obsolets, sinó que fins i tot la continuïtat de la llengua és en una situació molt preocupant.”

Segons l’enquesta d’usos lingüístics del 2018, un 21,4% de la població aranesa té l’aranès de llengua inicial, un 24,7% la té com a llengua d’identificació i un 19,7%, de llengua habitual. Unes dades que milloren les del 2013, en què els percentatges eren del 20,8%, el 21,7% i el 17,6%, respectivament. Tanmateix, la llengua predominant en tots dos anys era la castellana, molt per sobre de l’occitana i la catalana.

En aquest sentit, quin paper han de tenir les institucions per millorar la situació de la llengua occitana a la Vall d’Aran i evitar que es vagi perdent? “Si ens fixem en el marc legal actual, l’occità té un reconeixement important. La pregunta és si realment qui ha de fer més coses per promocionar la llengua és el govern del Principat o directament el govern de la Vall d’Aran, perquè on es juga les garrofes l’aranès és al seu territori. A vegades ens distraiem amb debats, que són molt benintencionats o molt idealistes, però perdem l’objectiu prioritari. No té cap sentit que fem coses simbòliques en aranès a Barcelona si al seu territori la llengua recula. I la llengua, en certs casos, ja és en una situació relativament dramàtica. Els debats van una mica per aquí. Anem al congrés a parlar aranès. Em sembla molt bé. Però realment el que m’interessa és que qui parli aranès siguin els nens als patis de les escoles. Si tenim una cosa i no tenim l’altra, francament, és una batalla perduda”, rebla Carrera.