09.03.2019 - 21:50
Peter Pawlicki treballa a l’ONG Electronics Watch, que es dedica a fer el seguiment de la indústria tecnològica. La setmana passada va estar a Barcelona per a presentar un estudi sobre la relació entre les condicions de treball a les fàbriques de telèfons mòbils i els intents de suïcidi dels treballadors durant el Mobile Social Congress 2019. VilaWeb el va entrevistar al centre de la ciutat. Palwlicki té un màster en ciències polítiques i és doctor en Sociologia a la Universitat de Frankfurt.
—Teniu mòbil?
—Sí.
—De quina marca?
—Xiaomi. L’he triat perquè com a empresa són curiosos i el preu és barat. Sóc bastant bo trencant mòbils i encara no he aconseguit que em durin més d’un any, any i mig.
—L’empresa Xiaomi tracta bé els treballadors.
—No és possible al 100% de comprar un mòbil just. No en pots estar mai segur. És el drama d’aquesta indústria.
—Treballeu a l’ONG Electronic Watch. A què us dediqueu?
—Fem un seguiment independent en nom dels compradors públics en el mercat de l’electrònica. Compradors públics com universitats, ajuntaments, governs regionals, governs federals… i ara estem en contacte amb la UE. Tots compren coses: menjar, roba, electrònica. I la compra pública –si més no a la UE– és molt regulada. Tens normes de la manera com has de comprar. Per exemple, del 2016 ençà hi ha una directriu europea segons la qual a l’hora de fer compres públiques es poden fer servir criteris socials, ecològics i socials per a decidir a qui compres i a qui no. Abans no existia aquest criteri. Mira, la ciutat de Barcelona és un dels clients que tenim i ara es troba que ha de seguir la directriu del 2016. Per això, quan compra ordinadors o mòbils demana a les empreses si poden complir els criteris de la directriu. Si l’empresa diu que sí, l’ajuntament ha de fer-ne un seguiment. Han de mirar-se el procés de fabricació i veure què hi passa. Ho han d’investigar. Però l’ajuntament per si sol no pot, perquè no en són especialistes ni tenen la gent ni els recursos per a fer aquest seguiment. Per això acudeixen a nosaltres i nosaltres els fem la feina. Mirem si les empreses són justes o no.
—Abans dèiem que era impossible de comprar un telèfon just. Comprin el que comprin, no complirà la directriu.
—Molt bona. Cert. Bàsicament no pots comprar cap mòbil o aparell electrònic fabricat al 100% sota mesures justes: sense treball infantil i forçat i amb llibertat sindical. Però sí que pots provar de millorar-ne les condicions. Passar d’una situació pèssima a una situació millor. La idea és de crear incentius per a les empreses per tal que produeixin de manera més sostenible. Per tal de continuar tenint contractes.
—Realment depriment: tots els fabricants de mòbil fan servir treball infantil, sense sindicats, o forçat?
—Les condicions dels grans fabricants són molt depriments.
—Qui són els grans fabricants?
—Les marques que dominen el mercat (Apple, HP, Huawei, Xaomin, etc.) no fabriquen els productes. Subcontracten empreses. Per exemple, Foxconn a la Xina. Però també té moltes fàbriques a l’Europa Central i de l’Est (Polònia, Txèquia, Romania) on la situació dels treballadors no és bona. Potser no és tan dolenta com a Indonèsia, Malàisia o la Xina. Però no és pas bona.
—Qui és l’amo de Foxconn?
—Terry Gou. Un senyor de Taiwan. És una empresa taiwanesa que fabrica a la Xina i arreu del món.
—Em pensava que la Xina era un país comunista.
—[Riu] La Xina és un país interessant, diria. Capitalisme d’estat, en diria.
—I l’estudi que heu fet sobre Foxconn què us diu?
—Que fins al 2010 ningú no en sabia res, de Foxconn, Flextronics i la resta de grans fabricants. Però de sobte salta l’alarma. A la fàbrica de Foxconn a Shenzhen molta gent va intentar suïcidar-se i alguns van aconseguir-ho. Va arribar als diaris. I aleshores molta gent va descobrir de quina manera funciona la indústria electrònica. Foxconn és enorme, un dels monstres de la indústria. Perquè te’n facis una idea, la fàbrica de Shenzhen té més de 400.000 treballadors.
—Perdó?
—Té entre 400.000 i 600.000 treballadors. És una ciutat. Increïble. En total l’empresa té més d’un milió de treballadors. La majoria a la Xina.
—Hi heu estat, a la fàbrica de més de 400.000 treballadors?
—No, és impossible. No hem aconseguit d’entrar-hi. Ho hem intentat durant quatre anys. Per això vam contactar amb el nostre soci a Hong Kong, l’Institut de Drets Electrònics, amb Dimitri Kessler. Vam començar a fer l’estudi plegats. Dimitri és un investigador molt seriós. Un sociòleg que fa més de deu anys que fa seguiment a peu de carrer a la Xina. És un blanc que parla xinès amb fluïdesa. I el seu estudi és complex, tant com el suïcidi.
—Quines conclusions en treu?
—Primer, ell va mirar les xarxes socials. Les xarxes socials són com són, i a la Xina hi ha censura. Siguem cauts, doncs. Però vam descobrir que allà els treballadors fan servir els intents de suïcidi com a mesures de pressió, de protesta. I per això en veiem dalt dels terrats de les fàbriques, amenaçant de suïcidar-se, i companys seus secundant-los, com a mesures de pressió. En diem ‘suïcidis de protesta’. Després Dimitri va fer un pas més. Va fer una enquesta en una regió de la Xina. No demanava sobre suïcidis, sinó sobre condicions de treballs, hores, tracte, salari, etcètera. I va lligar caps: situacions laborals i casos vists de suïcidis. Hi havia més intents de suïcidis on les condicions eren pitjors. I finalment va visitar quatre fàbriques i va entrevistar a fons uns quants treballadors. I d’aquestes entrevistes en va treure la relació entre males condicions laborals i els intents de suïcidi.
—Quins patrons hi vau veure?
—Els dos cercles d’influència. El primer, fàbriques que fan servir estratègies coercitives pensant en la producció: de crits en amunt. Hi ha fàbriques en què hi ha tanta pressió que et pot portar a intentar suïcidar-te. Sempre cal tenir present que el suïcidi és un factor complex i individual i que pot tenir moltes raons. Però una, certament, és com et tracten a la feina. El segon cercle d’influència és la flexibilitat: treballadors temporals o treballadors fixos. Alguns dels temporals, de fet, els contracten per dies. Aquí també hi ha una relació entre suïcidis i tipus de treballadors. Com més flexibilitat, més intents.
—El vostre estudi és una crida a l’acció. Què hi pot fer un consumidor?
—Demanar a les autoritats públiques que en siguin conscients en el moment de fer la compra pública. Que treballin amb la indústria per tal de millorar les situacions de la gent.
—Per què no doneu cap nom de marca de mòbil, a l’estudi?
—Bona pregunta. Perquè nosaltres treballem plegats, treballem amb la indústria. Treballem amb unes quantes marques i també amb l’Aliança del Negoci Responsable (RBA en anglès). Nosaltres treballem durant mig any, els donem el nostre informe i temps per a reaccionar-hi i millorar les condicions. I els diem això: si dieu que sí a aquest programa, nosaltres no farem públics els noms de les marques a l’informe. Van dir que sí. I nosaltres hem complert la paraula, però ara veiem que ells no han complert la seva. I no veiem cap millora per la seva banda. Hi ha estancament.
—I en fareu públics els noms, doncs?
—El nostre objectiu com a organització no és d’assenyalar amb el dit. Alguns altres ho fan. I ho fan molt bé. El nostre paper és un altre. Al cap i a la fi nosaltres representem els interessos dels compradors públics.
—Parleu en nom de l’ajuntament de Barcelona, per exemple.
—Per exemple. És un dels nostres socis. En tenim tres-cents arreu d’Europa.
—I l’ajuntament i els altres no volen entrar en aquest joc d’assenyalar públicament, suposo.
—És política, al capdavall. Hem de ser molt cauts a l’hora de comunicar. No juguem a curt termini, sinó a llarg termini. Òbviament ens dóna l’oportunitat de pressionar la indústria. I això fem. Però parlem d’empreses multimilionàries. I nosaltres som una petita ONG.
—Què opineu del Congrés de Mòbils?
—És l’espectacle del negoci. És com funciona el capitalisme. No diria que és bo ni dolent. Mostra una cosa, això segur: la idea que hem de tenir un mòbil cada any, que es presenta aquí. És de bojos. No el necessitem. I és un dels factors que pressionen als treballadors a les fàbriques d’arreu del món. Aquesta és la cara lletja del Mobile.
—Vós heu vingut pel congrés de mòbil alternatiu.
—Potser és el més gran del món. A fora la gent no hi pensa. I aquí l’han fet. Barcelona i Catalunya són mot progressistes en molts aspectes. Vinc d’Alemanya. Esteu deu anys davant nostre en la compra pública. Tant l’Ajuntament de Barcelona com l’Associació Catalana de Municipis (AMI) tenen més consciència que no pas a Alemanya.
—En canvi en justícia potser aneu millor vosaltres.
—Entenc què vols dir. I potser sí que de vegades uns van per davant en unes coses i per darrere en unes altres.
—Voldríeu afegir-hi res?
—Pensant en el consumidor, si jo compro un Xaomin, un Samsung o un Apple, no és tan important per a les empreses. Però, en canvi, els compradors públics, aquests tenen molt més poder. Compren milers i milers de telèfons, portàtils, ordinadors, de cop, i per any. En aquest cas la gent hauria de demanar als seus representants què fan. Perquè són els nostres diners, que es gasten. I crec que la gent pot ser més conscient sobre els treballadors, perquè ells també són treballadors.
