18.04.2020 - 21:50
Entre l’extensa llista de danys que ha causat el coronavirus arreu del món, el filòsof australià Peter Singer destaca la ‘pèrdua d’aquesta sensació de seguretat que teníem’, però considera també que la situació ofereix també una oportunitat única d’assimilar l’efecte nociu que té al món l’explotació dels animals com a font d’aliment.
‘Hauríem de guanyar consciència del fet que aquest virus, com més virus recents com la SARS, la grip porcina o la grip aviària, han vingut del consum d’animals’, diu Singer de la seva Melbourne natal estant, dominat per un clar discurs pessimista al voltant de la capacitat dels humans de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.
Les respostes d’aquest professor de bioètica de la Universitat de Princeton, plenes de ‘no crec que passi’ o ‘no sóc particularment optimista en aquest sentit’, reflecteixen el seu escepticisme envers la capacitat de la societat per a aplicar les lliçons que deixa el coronavirus.
—Què hauríem de guanyar amb aquesta crisi?
—Espero que repensem l’ús d’animals com a aliment. De manera més òbvia encara el dels animals salvatges, la qual cosa és relativament fàcil, però també el dels mercats d’animals vius en general i el de les granges industrials, perquè són un perill seriós. Crec que potser ens repensarem els mercats d’animals vius, tot i que no sé com s’han de prohibir en molts països on és part de la seva cultura. Ara, no sóc particularment optimista respecte del fet que tingui l’impacte que hauria de tenir sobre les granges industrials. Una altra cosa que esperem que surti d’això és un sentit més gran que en això hi som junts, que només hi ha un món i que les coses que passen als altres països tenen efectes molt dràstics per a tot el planeta. Hem de tenir preocupacions més mundials, hem de tenir més solidaritat mundial per a poder enfrontar-nos a aquests problemes.
—I què hem perdut com a societat amb aquesta pandèmia?
—Suposo que hem perdut aquesta sensació de seguretat que ara sabem que en realitat era una sensació de seguretat falsa. No ens hem pres seriosament els perills d’una pandèmia. En general, crec que hauríem d’analitzar els perills seriosos per a la salut a escala mundial d’una manera molt més atenta que no hem fet. Perquè patim moltíssim i no sols penso en qui tràgicament ha mort, sinó també en tothom que ha perdut la feina i tots els sectors que estan en perill i que, depenent de quant s’allargui aquest tancament, pot ser que no sobrevisquin.
—Quin efecte creieu que tindrà el distanciament social per a la gent?
—Això que passa ara hauria de ser un període de reflexió. La gent té més temps per a si mateixa o per estar amb persones pròximes o les que volen, i per tant hauria de pensar en els seus objectius de vida i allò que realment vol aconseguir i que això la reorienti. La qual cosa podria ser important perquè n’hi ha massa que està orientada només cap al consum i cap a guanyar prou diners per a incrementar-lo. Però no ho tinc clar. Crec que tot dependrà de quant de temps s’allargarà el confinament.
—La solidaritat va guanyant enfront l’egoisme que pot sorgir en una situació extrema en què tots tendim a defensar els nostres interessos?
—Es veu una mica de totes dues actituds. Hem vist gent barallant-se al supermercat pels últims paquets de paper higiènic, un egoisme absurd, i hem vist més solidaritat entre qui està disposat a ajudar els altres i particularment la gent gran. Això que veiem ara tornarà a la normalitat una vegada s’hagi acabat el confinament? És molt possible que sigui així.
—El coronavirus es propagarà també als països en vies de desenvolupament, que no tenen la infrastructura de les regions més riques. Com reaccionarà el món contra les situacions potencialment catastròfiques a l’Àfrica o Llatinoamèrica?
—Crec que els països desenvolupats els prestaran una assistència important, o així és, naturalment, com haurien de fer. Tot i la crisi i malgrat les despeses que requereix, encara tenen molts mitjans i hi ha moltes coses que poden fer. Hi ha coses que fan algunes de les ONG a què jo dono suport que treballen en regions de baixos ingressos, que fan servir la seva experiència i els seus equips sobre el terreny per a donar assistència, i crec que el públic comença a donar suport a organitzacions caritatives com aquestes també. Els governs podrien fer molt. Però vaig veure que els Estats Units havien donat a l’Índia un préstec de 2,9 milions de dòlars per ajudar-la amb els seus problemes. Em sembla una quantitat bastant trivial per a un país tan ric com els Estats Units i un país tan gran com l’Índia.
—Amb la pandèmia, també es veu com s’apliquen mesures que, si es mantenen després, podrien atemptar contra la privacitat del ciutadà. Serà fàcil de revertir-les més endavant?
—Aquesta serà una prova de la fiabilitat dels governs perquè crec que aquestes restriccions són justificades en un estat d’emergència, però òbviament no són justificades en circumstàncies normals. Governs que han passat lleis sota un estat d’emergència en serien un exemple. Les rescindiran aquestes una vegada hagi passat o les deixaran com estan perquè aquest és el règim autoritari que han anat desenvolupant? Aquesta serà la prova de foc.
