Les persones sordes i l’educació, a les Illes Balears: carpetes pendents

En anglès s’usa l’expressió “elephant in the room” (elefant a la sala) per a fer referència a un fet que és evident però que tothom (o gairebé tothom) ignora (o vol ignorar). A continuació parlaré d’un elefant que campa des de fa dècades per les Illes Balears.

Si demanau sobre les llengües de signes a les Illes Balears, veureu que, en general, hi ha un gran desconeixement. Ràpidament apareixeran els mites sobre les llengües de signes (per exemple, que “no són llengües”; que “és mímica”; que “només n’hi ha una”, que “tots saben llegir els llavis”, etc.).

Si demanau com és l’educació de les persones sordes a les Illes Balears, o quines llengües coneixen, aleshores tot esdevé confús, i els missatges comencen a ser contradictoris. N’hi ha que us diran que no saben parlar; n’hi ha que us diran que no saben llegir ni escriure; n’hi ha que us diran que no saben català, i d’altres que tampoc castellà. N’hi ha que diuen que només signen i d’altres us diran que només parlen (una llengua oral, s’entén) i que totes les persones sordes llegeixen els llavis.

A fi i efecte de tenir una mica més clar aquest tema, vàrem pensar de fer una enquesta dirigida a les persones sordes que viuen a les Illes Balears. Amb la col·laboració de la Federació de Persones Sordes de les Illes Balears (FSIB) hem pogut arribar a moltes de persones, les quals ens han respost i ens han contat de manera directa i sense intermediaris quin és el tipus d’educació que han rebut (si en reberen) i quines són les llengües que coneixen, i en quines llengües saben llegir i escriure.

Els resultats són alhora interessants i preocupants. D’una banda, mostren clarament com s’ha arraconat socialment el col·lectiu de persones sordes i com d’urgent i necessari és prendre mesures que capgirin el model educatiu que moltes persones sordes han tengut (i tenen) fins ara. Aquí just en destacaré unes quantes, de coses, donat que l’estudi és prou llarg (el lector en trobarà la referència al final de l’article).

Cal recordar que “ser sord” no vol dir tenir sordesa profunda. Hi ha diferents graus de dèficit d’audició i a l’enquesta han participat persones amb diferents graus de sordesa. Tots ells asseguren conèixer una llengua de signes (recordam al lector que no totes les persones sordes saben signar en llengua de signes).

De les 101 persones (48 homes i 53 dones) que hi participaren, la majoria tenien un grau de sordesa profund. La majoria ha anat a centres d’educació especial o preferent (un 56%) i un bon grup ha anat a centres d’educació ordinaris (41%) –dues persones no foren escolaritzades i d’altres no han respost.

Vegem ara dades que, avui dia, ja en ple segle XXI, ens haurien de preocupar:

• Dins del grup de persones de més de 30 anys, la majoria només ha fet els estudis primaris.
• Del grup d’enquestats, 89 persones afirmen que mai no han tengut cap intèrpret de llengua de signes a l’aula.
• D’un grup de 101, només 8 persones han assolit els estudis universitaris.
• L’ocupació majoritària és de tipus “ofici” (sabater, paleta, jardiner, reposador, mestressa de casa, dona de neteja –inclosa com a feina no remunerada–, ajudant de cuina, operari de parc, ajudant de magatzem, venedor de cupons, etc.), amb independència del nivell d’estudis assolit (primària, secundària o universitari). De fet, només una persona amb estudis universitaris té una feina relacionada amb aquests estudis.
• Poc més de la meitat de les persones enquestades eren dones. Si tenim en compte “l’atur encobert” que afecta les mestresses de casa (no són “a l’atur” oficialment, però tampoc no tenen una feina remunerada, malgrat encarregar-se de les feines de la llar), resulta que la majoria (39,3%) de les dones sordes enquestades sembla que només tenen dues opcions: atur (16,3%) o neteja (23%). I això és així, malgrat que les dones sordes amb estudis secundaris superen en nombre els homes que han assolit aquest mateix nivell educatiu.
• Devers el 90% dels enquestats afirma que hauria volgut continuar els estudis.

Pel que fa al coneixement de llengües orals (català, llengua del territori, i castellà, llengua oficial de l’estat), les dades són prou evidents:

• Mentre que 77 persones començaren a aprendre castellà entre els 0-5, només 19 aprengueren català en aquesta franja d’edat.
• Mentre que només 3 persones no han après el castellà, només 29 han aconseguit aprendre el català.
• La majoria (86%) afirma haver fet classes de gramàtica del castellà (coneixements formals de la llengua), però només prop del 20% ha fet el mateix respecte de la llengua catalana. Segons l’enquesta, això és així, amb independència d’haver tengut una “adaptació curricular significativa”. Però és especialment evident en el grup de persones de 30 anys o més. Pràcticament ningú no ha estudiat català. I en el grup dels més joves aquest aprenentatge es reparteix en un 50% per a cada opció.
• En el grup d’edat de 30-40 una gran majoria voldria aprendre català.

L’estudi mostra que una minoria (6%) de les persones amb només estudis primaris afirma saber llegir català, mentre que el percentatge puja a un 10% entre aquells amb estudis secundaris. El mateix es pot dir de la capacitat d’escriure.

Les dades són tan esfereïdores que això, més que un elefant a la sala, comença a ser tota una guarda de paquiderms. Fan falta clucales molt grans i gruixades per a no voler reconèixer que tenim un gran problema.

Tot això, em sembla a mi, fa clar i evident que necessitam un projecte educatiu bilingüe per a les persones sordes de les Illes Balears, el qual inclogui de manera clara la llengua de signes i les llengües orals.

No es pot posar l’excusa que no se sap per on començar, donat que, d’exemples, en tenim uns quants: l’escola Tres Pins (a Montjuïc), Gaudem (a Madrid), el Centre Ponce de León (a Madrid).

Malgrat que les lleis diuen que les persones sordes han de poder comptar amb recursos com ara els intèrprets de llengües de signes, és evident que això no és així en la majoria de casos. Enguany s’ha aconseguit que vuit centres de les Illes comptin amb la presència d’un intèrpret de llengua de signes.

Comença a ser hora que qualcú amb responsabilitats en l’àrea d’educació capgiri la situació que pateix aquest col·lectiu. Una situació que afecta la seva educació i les seves possibilitats de fer feina en allò que han volgut estudiar, sobretot si la persona és una dona. Una situació que, en molts de casos, impossibilita que la persona sorda aprengui la llengua oral de la seva llar, o la llengua oral autòctona de la terra on viu.

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).