Persones que vénen en forma de llibre

Fa temps que em faig un tip de rumiar com dir-ne de la mena de lectures que més m’interessen darrerament, les d’escriptors parlant de llibres, les d’escriptors llegint. Fins ara havia manllevat la idea a Joan Todó i en deia escriure llegint o llegir escrivint, però m’hi faltava alguna cosa. I fa uns dies, immersa en la lectura de l’Inventari d’afinitats de Ramon Mas, que és ben bé la mena de llibre que m’interessa ara mateix, vaig fer una pausa per consultar no sé ben bé què –segurament vaig mirar quins llibres dels que comentava Mas podria trobar a les biblioteques de la ciutat– i vaig topar amb una frase de Luis Chitarroni que m’hi va encaixar: “M’agraden les persones quan vénen en forma de llibre.” Per mi, Inventari d’afinitats és una persona en forma de llibre. I ara ve quan ho he d’explicar, això, perquè imagino que fins i tot el mateix Ramon Mas deurà arrufar el nas, si em llegeix, que el seu llibre a la contracoberta es presenta, encertadíssimament, com una “celebració de la felicitat lectora”.

M’agrada llegir escriptors parlant dels llibres que han llegit, però m’adono que el que me n’atrau especialment és poder extreure’n, d’aquestes lectures, la manera com llegeixen aquests escriptors. I per manera ho entenc tot. Des d’on seuen, com agafen el llibre, a quines hores llegeixen, si són de subratllar o de prendre notes, fins a com trien els llibres, com els troben o els busquen… “D’entre totes les accions que conformen l’experiència lectora, no n’hi ha cap que et defineixi millor que el moment d’escollir el següent llibre que llegiràs. Ja durant l’últim tram de l’anterior, mentre estaves immers en un clímax absorbent, en una traca final que relliga tot el que fins llavors semblaven idees disperses, o descomptant pàgines amb l’única motivació d’acabar allò que havies començat, comences a pensar què vindrà després. T’interrogues a tu mateix, et preguntes si et ve de gust continuar pel camí que t’assenyala la lectura actual, o si necessites alguna cosa completament diferent.” Així arrenca l’Inventari de Mas.

Els llibres que llegim ens defineixen i els que no llegim, també. “Les obres que no llegiràs són un termòmetre infal·lible per mesurar la teva relació amb la cultura on estàs immers.” Encara som a la introducció i ja faig cops de cap i dic que sí en silenci, dono la raó al llibre, com si el llibre fos Ramon Mas. El llibre és Ramon Mas: “Soc de l’opinió que totes aquelles novel·les, assajos i poemaris de què ningú no ens ha parlat, ni hem vist mai a la taula de cap llibreria, descriuen amb precisió feridora de quin peu coixeja una literatura. Tot allò que durant dècades no es va considerar prou valuós (o prou rendible) per ser reeditat, tot allò que es va deixar morir d’una manera entre superba i utilitària, però essencialment negligent, va soterrar una part importantíssima de la literatura catalana dels dos primers terços del segle XX. Aquesta situació, que a poc a poc s’ha anat revertint (bona part dels llibres que comento s’han tornat a publicar al llarg de l’última dècada), va provocar que durant molt temps, si es volia llegir literatura catalana més enllà del cànon hegemònic, calgués una certa vocació d’arqueòleg.”

Literatura catalana més enllà del cànon hegemònic, diu. Així es podria titular el llibre, també. Mas descriu l’itinerari que va fer des de jove com a lector, com va passar de llegir només traduccions, perquè la versió de la literatura catalana que li van vendre no el convencia, a regirar llibreries de vell per trobar els llibres que formen ara aquest Inventari de tres potes. Ell adverteix d’entrada que ha sigut autodidacte, que no vol ser exhaustiu, que només ens explica les seves lectures i descobriments perquè “entre els divuit i els vint-i-dos anys, vaig arribar a la conclusió que si volia escriure narrativa en català, era imprescindible tenir referents en la meva pròpia llengua”. Si això no el defineix! No puc deixar passar la temptació de parafrasejar-lo: els referents ens defineixen, però els no referents també: llegir en la teva llengua de creació la mena de literatura que vols escriure hauria de ser imprescindible.

Si una cosa demostra aquest llibre de Mas és precisament aquesta: que en català tenim (o ja teníem) de tot. Ell traça tres rutes, les tres que ell ha seguit i ha intentat dibuixar: la de les catacumbes morals, la de les divagacions espaterrants i la de mons a part. Us dic un nom conegut de cada ruta perquè vegeu per on va, la resta us l’ha de descobrir ell, al seu ritme i amb les seves paraules: Prudenci Bertrana, Antoni Munné-Jordà i Salvador Espriu. Jo m’he apuntat uns quants noms mentre el llegia, tinc llibres reservats a la biblioteca i ganes de llegir més títols d’aquesta altra literatura catalana (alguns ja els havia llegit).

Llegir Mas és com seure a escoltar-lo i anar prenent nota del que et recomana amb un entusiasme genuí, perquè t’explica el que ha llegit i per què ho ha llegit, com hi ha arribat, com hi va arribar quan buscava referents, de jove, com ho hem fet tots, que ens anem guiant entre prestatgeries de llibreries i biblioteques i anem definint no solament el nostre gust lector sinó també els nostres interessos i ambicions com a escriptors. Després, amb els anys, aquesta recerca caòtica s’endreça, si tot va bé tens gent amb qui compartir-la i comentar-la, i aquest joc d’arqueologia i atzar s’esvaeix i dóna pas a uns itineraris lectors més rumiats, menys impulsius, tot i que de vegades tornen aquelles ràfegues de “vint anys enrere, quan em creia sol al món, desenterrant tresors oblidats i llegint llibres dels quals no havia sentit a parlar mai”.

Vull recuperar la imatge de Chitarroni: Inventari d’afinitats és una persona que ve en forma de llibre, és Ramon Mas obrint el seu fons d’armari i explicant-nos-el com si fóssim amics i estiguéssim tots asseguts en una terrassa a la fresca, amb beguda i sense pressa. “Se m’havia dit sense paraules ‘la literatura catalana és això’, i com molts lectors de la meva generació, vaig saltar directament a les traduccions”, sort que després Mas va iniciar aquest pelegrinatge per trobar tots aquests noms que també són literatura catalana: Ventura Ametller, Margarida Aritzeta, Avel·lí Artís-Gener, Miquel Bauçà, Aurora Bertrana, Prudenci Bertrana, Artur Bladé Desumvila, Pere Calders, Ferran Canyameres, Raimon Casellas, Miquel Creus, Agustí Esclasans, Salvador Espriu… M’aturo a la e. Hi ha molts noms, i són noms que ens duran a altres noms, a altres itineraris i ramificacions.

Mas, amb el seu Inventari, trobo que ens diu dues coses molt importants, una sobre la literatura catalana, que ja l’hem dita, que és que hi ha més literatura a banda de la que ens arriba sense bellugar ni un dit, i l’altra, molt més important, sobre com llegir, sobre l’actitud lectora: llegir també és buscar el que vols llegir, buscar fins que trobes, no aturar-te fins que no trobis el que busques, més enllà de cànons, acadèmies i hegemonies (deu ser una mena de sacrilegi posar-les en plural).

Arran de Mas, se m’ha despertat un cuquet nou, un d’aquells que t’empenyen a fer recerca caòtica, sense itinerari establert i sense pressa: hi ha poques dones al seu Inventari (no és un retret, només ho constato) i encomanant-me de la seva actitud entusiasta, de cercador amb una fe incansable, intentaré trobar els noms “que falten”, els femenins, a banda de les tres que hi surten, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda i Margarida Aritzeta. Un llibre ho pot fer, això, et pot empènyer a buscar més llibres que abans de llegir-lo ni sabies que voldries buscar, i que ara encara no saps del cert si existeixen i vols no tenir pressa per esbrinar-ho, perquè la recerca forma part del camí de la lectura per ser persona que ve en forma de llibre.