El col·lectiu LGBTI també envelleix: la doble discriminació de la gent gran

“Moltes vegades m’adreço a algun servei amb la meva dona i donen per fet que és la meva amiga.” L’activista Paulina Blanco, de setanta-dos anys, denuncia que la societat encara no concep l’existència de la gent gran LGBTI. Tot sovint, quan pensem en el col·lectiu, tan sols ens vénen al cap imatges de gent jove, i passa igual quan el veiem representat. Allò que no es veu no existeix, i aquesta invisibilització forma part de la doble discriminació que viuen: la LGBTI-fòbia i l’edatisme.

De fet, segons que recull l’informe “Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans”, de Mèdia.cat, els més grans de cinquanta anys solament són visibles en les informacions vinculades a moments històrics i no s’hi aborda la seva especificitat. Un altre exemple és el lleure: “Els entorns de lleure són molt enfocats a un públic jove, normatiu, sense cap mena de diversitat funcional, amb diners i que pot consumir. Quan no pertanys a aquest perfil, ets marginat per part del col·lectiu mateix”, explica Josep Maria Mesquida, vice-president de la fundació Enllaç, una entitat que defensa la dignitat de les persones LGBTI, especialment les d’edat avançada o dependents.

Però aquesta doble discriminació va més enllà de la manca de representació i d’espais, i molt sovint acaba causant un aïllament i una soledat especialment marcats.

Les persones LGBTI a les residències

Un espai en què és més fàcil que la gent gran del col·lectiu no se senti segura són les residències, en què entra en contacte amb gent fora de l’entorn més pròxim de tota la vida i hi ha una pèrdua d’autonomia. La por del rebuig en aquest ambient fa que alguna gent decideixi d’amagar la seva orientació sexual o identitat de gènere.

“Parlem de casos en què hi ha unes altres persones que decideixen per nosaltres. Passa a les residències de gent gran, però també als hospitals, als centres sociosanitaris…”, diu Mesquida. “Hi ha casos de gent a qui, en una residència, companys de servei l’han insultada o no l’han tractada bé. Passa, però, per sort, no amb gaire freqüència. Ens anticipem a una situació que considerem que pot passar perquè en uns altres moments i en entorns d’aquesta mena no ens han respectat massa.” Mesquida explica que, quan ja has viscut una experiència homòfoba, tendeixes a anticipar-la: “Quan algú ha fet servir paraules ofensives contra nosaltres, com ara ‘marieta’ i ‘desviat’, preveiem que quan no tenim control sobre l’entorn, ens pot tornar a passar. Això rep el nom d’homofòbia anticipada.”

Tot i que no són casos que es detectin gaire freqüentment –en part, precisament, perquè molta gent no fa pública la seva orientació sexual o identitat de gènere– la fundació Enllaç n’ha detectat alguns. Paulina Blanco, que n’és patrona fundadora, recorda el cas d’un home amb VIH que va entrar en una residència i va dir que necessitava un medicament concret que s’havia de guardar a la nevera: “Dins la residència, es va córrer la veu que tenia VIH i que era millor no acostar-s’hi. Un senyor també em va comentar que no deia que era gai a la residència per no tenir problemes. Els companys són persones grans amb esquemes mentals construïts ara fa dècades, tot i que hi ha de tot, com també passa amb els joves.”

Per a evitar aquesta mena de situacions, consideren que és clau que l’administració actuï: “Poden fer activitats com ara xerrades de sensibilització, trobades amb els equips de professionals, intercanvis amb la gerència dels centres… Això ajuda que aquests llocs guanyin respecte cap a la diversitat sexual i de gènere”, diu Mesquida. “Cal que l’administració s’hi impliqui i faci que els serveis siguin inclusius. I això vol dir que ens han de permetre d’entrar-hi, explicar què fem i que puguem tenir relació amb persones LGBTI que potser estan soles”, conclou.

Blanco parla de la importància que les administracions hi destinin molts més recursos i personal ben format i remunerat, i estiguin molt més atentes. “Si algun dia vaig a una residència, vull estar segura que hi sóc benvinguda. Un simple arc de Sant Martí dibuixat ja m’avisaria que hi ha una sensibilitat. Hi ha qui diu que aquesta sensibilitat ja se sobreentén, però, per desgràcia, no és pas així.” El Grup de Treball Persones Grans del Consell Nacional de Persones LGBTI de Catalunya prepara un document, que es publicarà al setembre, amb unes quantes propostes per a protegir les persones del col·lectiu a les residències i centres sociosanitaris.

Més alternatives d’habitatge

Però les residències i centres sociosanitaris no són l’únic espai en què cal treballar. En uns altres països, hi destaquen alternatives, com ara la primera comunitat de jubilats LGBTI del Regne Unit, que es va obrir a Londres l’any passat. Són dinou pisos al centre de Londres que són disponibles en règim de propietat compartida. Els apartaments van ser comprats per l’associació Tonic Housing amb un préstec de 5,7 milions de lliures del batlle de la ciutat. S’ofereix assistència a la gent gran i hi ha un restaurant, jardí i terrassa. A Madrid també es va impulsar la primera residència pública per a gent gran LGBTI.

“Fa anys que reclamem edificis autogestionats, per a nosaltres seria com un somni”, explica Blanco. “No volem guetos, també ens obrim a conviure amb gent heterosexual, però sí que reclamem a l’ajuntament i la Generalitat alguna fórmula perquè sapiguem que allà on anem a viure serà un lloc segur. A Colònia també s’han fet complexos residencials intergeneracionals, perquè també hi ha casos de gent jove a qui fan fora de casa pel fet de ser LGTBI.”

Fer xarxa contra la soledat

Fer xarxa, sigui per mitjà d’activitats col·lectives, sigui amb la convivència, pot ser una manera d’afrontar la soledat, que afecta la gent gran en general, però encara més les persones del col·lectiu. “Hi ha estudis que diuen que vivim el doble de vegades que la resta de la societat en soledat. Tenim la meitat de parelles estables que la resta i una quarta part dels fills que té la població general de mitjana. No tenir descendència i no tenir parella són aspectes que han estat assenyalats com a factors que ens aboquen a situacions de soledat no desitjada”, diu Mesquida.

Blanco també recorda que sovint són experiències vitals marcades pel rebuig familiar, la vergonya i el silenci –molta gent no ha sortit de l’armari–, i fins i tot la negació de certs drets: “Moltes persones LGTBI hem hagut de tallar la relació amb la família, no ens han deixat tenir fills… Hi ha gent que surt, però hi ha gent que es queda a casa i té por de dir qui és en realitat. Una por que els acompanyarà fins al darrer dia.”

A tot plegat, cal afegir-hi les situacions de precarietat econòmica derivades de la LGBTI-fòbia, que es compliquen encara més a partir de certa edat si no es té accés a pensions de jubilació. “Ens hem trobat el cas d’una dona trans que s’havia dedicat a l’espectacle i ara no té prou recursos i ha de demanar”, explica Blanco. La fundació Enllaç li ha pogut oferir assessorament i recursos per a viure de lloguer, i també ofereixen espais de trobada per a comentar llibres i pel·lícules o organitzar conferències i xerrades.

Fer justícia a tota una generació

De moment, les polítiques públiques dirigides a revertir aquestes dificultats han estat insuficients. De fet, l’estudi de la Diputació de Barcelona “Envelliment i diversitat sexual i de gènere” diu que les polítiques i accions institucionals cap al col·lectiu se centren especialment en la gent jove i no tenen tant en compte els maldecaps de la gent gran.

Aquest biaix es viu com una gran injustícia: “La nostra generació té un recorregut de patiment. Hem passat molt de temps amagats i amagades per por.” De fet, trajectòries vitals com la de Paulina Blanco són exemples de resistència. Ella, originària d’un poble d’Extremadura, va traslladar-se a Barcelona quan era jove per poder viure en llibertat amb la seva dona. Després de dècades a l’armari, l’any 2005 es van poder casar. Al llarg de la seva vida ha patit tota mena de violència. Fins i tot un psiquiatre li va recomanar electroxocs per a revertir la seva orientació.

Però ara, després de molts anys de lluita, la gent com ella també s’ha convertit en la primera generació que obertament vol expressar qui és. “No m’hauria d’amagar de ser qui sóc. I per a fer-nos justícia i recuperar allò que no vam tenir, cal que ara ens tinguin en compte. No és admissible que hàgim de tornar a l’armari.” Per això demana molts més recursos per a la gent gran en general, i per a la gent gran LGTBI en concret. Un assumpte que té molt clar que, de moment, no interessa gens als poders públics.