12.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 13.01.2022 - 10:02
Les persones dependents i amb discapacitat intel·lectual van formar part dels col·lectius prioritaris a l’hora de rebre la primera i la segona dosis del vaccí contra la covid-19 a bona part del país. Però ara, en el moment que haurien de rebre la tercera, ja no són considerades un col·lectiu prioritari i han de vaccinar-se segons la seva franja d’edat. La federació Dincat i entitats com ara Som-Fundació denuncien els problemes que ha implicat aquest canvi de criteri i expliquen que representa un risc per a aquestes persones, a més de crear una situació de confusió i angoixa. En el cas del Principat, Dincat explica que s’han trobat maneres d’actuar diferents quant a la vaccinació, segons el lloc: “Quan preguntem, sempre ens arriben informacions contradictòries i situacions diferents segons el territori. Aquestes coses no poden dependre de la bona voluntat dels CAP; les famílies tenen sensació de caos”, explica Carles Campuzano, director de Dincat.
Les entitats demanen al Ministeri de Sanitat espanyol –que estableix l’ordre de la vaccinació– que els discapacitats siguin prioritaris en tots els casos, com la resta de col·lectius de risc, i que siguin vaccinats com més aviat millor perquè no hi hagi un espai tan gran entre les dues primeres dosis i la tercera. També ho ha demanat el Departament de Salut, que vol que l’estat espanyol obri la tercera dosi a més grups d’edat, a les persones amb dependència i els seus curadors.
Manca d’informació i dificultats afegides
“El meu fill va ser vacunat el mes de març, però ara ningú no ens ha convocat per a la tercera dosi”, explica Jordi Costa, president de Som-Fundació. El seu fill, l’Oleguer, té trenta-un anys i pateix discapacitat greu a causa de la síndrome de Pitt-Hopkins. “Si han convocat les persones de vuitanta i setanta anys perquè són població de risc i també van considerar-hi les persones amb discapacitat, seria lògic que els posessin ara la tercera dosi. No ens han donat explicacions sobre per què ha canviat el criteri i no hi ha interlocució possible.”
Costa denuncia també les dificultats afegides per a les famílies en casos com el seu: el seu fill ha hagut de confinar-se després d’un diagnòstic positiu en un test d’antígens. En casos com aquest, els qui assisteixen a centres ocupacionals o escoles d’educació especial on hi ha un brot que encara no s’ha controlat han de passar catorze dies sense assistir-hi, set dels quals formen part del confinament habitual per als contagiats. “És totalment incongruent. El meu fill ha de seguir l’aïllament d’una persona amb discapacitat, sense poder assistir a l’escola tants dies, però en canvi no el vacunen, com si no en tingués, de discapacitat!” Explica, a més, que tampoc no hi ha possibilitat que el curador agafi la baixa, cosa que implica grans dificultats per a tenir cura de persones dependents. És una reclamació en què les entitats insisteixen d’ençà de la primera onada, però no se n’han sortit.
Costa tem, a més, que quan el seu fill es pugui tornar a vaccinar hagi d’anar a un centre de vaccinació, i no pas a un CAP: “Al CAP hi ha més seguretat i aïllament, i ell no és una persona que pugui anar a un centre massiu, fer la cua i tot el que implica.”
Un col·lectiu de risc
La qüestió del risc no és pas menor. Si les persones amb discapacitat es van considerar un col·lectiu prioritari per a la vaccinació l’any passat és perquè l’OMS va assenyalar que tenen un risc més gran de contreure el virus perquè moltes tenen patologies associades que les fan més vulnerables a l’hora de desenvolupar casos greus, a més de les dificultats per a seguir les mesures de seguretat, com ara la distància física i l’ús de la màscara.
Tenint en compte tot això, Dincat també demana que es faci una reforma legal perquè la vaccinació sigui obligatòria per als professionals que atenen col·lectius de risc i que els qui en tenen cura i els familiars que conviuen amb discapacitats intel·lectuals també siguin prioritzats a l’hora de rebre la tercera dosi.
Nombroses dificultats durant la pandèmia
Aquesta no és pas l’única dificultat que ha tingut aquest col·lectiu durant la pandèmia. En molts casos, el trencament de les rutines ha passat factura. “El nostre fill és molt tranquil, però necessita rutines”, diu Jordi Costa. “A més, durant la pandèmia ha estat sobreprotegit per a evitar contagis, absolutament aïllat fins que han reobert els centres ocupacionals. Si hagués agafat la covid al principi i no ens haguessin deixat estar a l’hospital hauria estat un problema perquè no parla, has d’interpretar què diu.”
De fet, a Dincat expliquen que l’atenció a pacients amb discapacitat als hospitals ha dut problemes. “En els primers moments de la pandèmia ens vam trobar casos en què professionals de la salut, per a refusar un ingrés a l’UCI, van argumentar a la família la discapacitat de la persona. També hem conegut casos d’ingressats a l’UCI amb dificultats per a fer-se entendre que han viscut situacions que no són les que toquen, casos de persones que no han estat ateses per la seva discapacitat o pacients a qui no han sabut tractar a l’hospital”, explica Campuzano. “Necessitem que el sistema de salut tingui més coneixement, informació i sensibilitat sobre la discapacitat intel·lectual, una política específica que no té.”
Quant als aïllaments, com en alguns altres àmbits, ha estat difícil de mantenir l’equilibri entre la protecció de la salut dels residents i el respecte del seu dret de dur una vida com més normal millor. Dincat i Som-Fundació expliquen que hi ha hagut moments en què les restriccions en l’àmbit residencial continuaven essent força estrictes malgrat que s’haguessin relaxat a l’exterior, cosa que ja es va resoldre i que també va variar segons el criteri de la residència, però que va portar confusió i queixes dels usuaris.
