Personalitat per a rius i deltes

M’explicava fa temps un geòleg que ells mateixos, els geòlegs, són gent peculiar. Que tenen una relació especial amb rius i muntanyes. Deia, en relació amb els del gremi, que tenen vincles íntims amb formes o accidents “naturals”. Que no miren la natura com un recurs, sinó com una persona. Amb ulls i boca, i aquella arrugueta que la fa única i digna d’amor. De fet, m’explicava, i això em va semblar meravellós, que a ell li agrada contemplar-la. M’imagino que deu ser una experiència semblant a la parella de vulcanòlegs que acampaven i dormien sempre a peu de cràter per veure com respiraven els volcans, i tenien aquella relació, diguem-ne, quasi carnal amb les erupcions de la terra. El geòleg em contava que aquesta manera de parlar de la natura, com si fos algú que té ànima, també s’ensenyava per aquí, per exemple, a la Universitat de Girona. Que aquesta universitat organitza un postgrau que porta per títol “Significats i valors espirituals de la natura”. No és el grau d’ambientals que coneixem, sinó una disciplina nova, a tocar de les humanitats, de la teologia o de l’estudi de les cultures del món, que ja havia començat a obrir-se camí a casa nostra.

Un concepte que em va interessar va ser el de geoètica, perquè venia a dir que maltractar la natura és com, per als cristians, engegar un tret al veí o un cop de puny a ton pare o a ta mare. Deia que per a les cultures andines, aborígens australianes o algunes zones de l’Amazones, rius, deltes i muntanyes tenien entitat jurídica i drets reconeguts. I això volia dir que si algú els agredia, els maltractadors o els assassins podien ser jutjats i condemnats com si haguessin ferit un individu de carn i ossos. Aquí a Occident, marcats com estem per la tradició cristiana, m’explicava ell, potser això de l’ecocentrisme no ens acaba d’entrar, perquè ja ho sabem que som molt sobirans del Jo, però potser precisament per això, deia ell, podríem començar a parlar de personalisme ecològic. Començar a aplicar als nostres rius i als nostres deltes la lògica subjectiva, la humana, la sanitària, la memorialística, la de les cures o, fins i tot, la geriàtrica, si no tenim cap més remei.

Diu el geòleg que el nostre vincle amb la natura té relació amb el que tenim amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tractem la natura com ens han ensenyat a tractar-ho tot. I, així com som ambiciosos en la feina o amb els diners, continuem pensant que allò del futur es continuar creixent, de manera il·limitada. I si hem de fer embassaments i més depuradores, doncs, vinga, fem-les. Aquest és el valor principal: créixer. I n’hi ha un altre: controlar. Pensar que podrem teledirigir-ho tot o posar murs al mar. Deia el geòleg que un altre dels trets culturals més nostres era l’obsessió pel present. I per això fem mal sense saber-ho. Perquè aïllem el present del curs de la història, com si fos una entitat separada que no té ni passat ni futur. I si els nostres rius i els nostres deltes no tenen història, com podem dir que els coneixem i els estimem?

Fa poc que s’ha editat un llibre que parla sobre el delta de l’Ebre i la necessitat que recuperi sediments. Aquest llibre, editat per Josep Juan Segarra i il·lustrat per Agustí Sousa, La gran riuada, té una característica que ja va en aquesta línia. Riu, sediments, mar, animals o delta tenen nom propi. Són Riu, Sediments, Mar, Animals o Delta. Amb majúscula. Entitats psíquiques, jurídiques a què se’ls atorga l’animeta que no veiem, però que hi és, i si ens basem en la massa corporal d’aquests rius i muntanyes podríem fins i tot intuir-la gegant.

Ja ho sabem que el delta de l’Ebre hi és tot l’any. Viu durant dotze mesos allà baix, com aquell senyor gran que només rep visites a l’estiu o un diumenge de gener perquè s’escau amb el seu aniversari. Hi ha moments, com dijous, 9 de febrer a les 19.30, que la gent el recorda, es fa més visible. Apareix a la plaça de Sant Jaume com si fos un vell conegut, perquè hi ha convocada una mobilització. La gent el crida i li fa homenatges, i jura no tornar-lo a deixar sol, perquè radiografies i satèl·lits no deixen lloc al dubte: cada dia que passa és més dèbil. I els experts ho diuen clar: si no hi posem remei, s’acabarà morint.

De manera que si ell no t’ho demana, ho faré jo. I, si pots, arriba’t diumenge dia 12 de febrer a casa seva, encara que hagis de fer quilòmetres, perquè s’hi ha convocat una altra mobilització. Digues-li que te’n recordes, de l’embat del Glòria. Que, a tu també, t’agradaria protegir-lo.