Una persona educada més, un feixista menys

Dels molts i diversos mals que hi ha al món, només se m’acut un element que, en una mesura o altra, serveixi per a combatre’ls tots, com les aspirines: l’educació. Guerres? Educació. Feixisme? Educació. Pobresa? Educació. Fam? Aliments, sí, però indirectament també educació. Fins i tot si baixem a un nivell de problemes més mundans, més visibles en el nostre dia a dia, la fórmula també serveix. Tant si parlem de violència de gènere, com d’entrompades, com de brutícia al carrer o més mostres d’incivisme, més educació sempre forma part de la solució i mai del problema.

Educació, formació, ensenyament, coneixement, cultura, ja ens entenem. L’índex educatiu de les Nacions Unides és un dels factors que determinen l’índex de desenvolupament humà, una classificació estatística dels països del món que confirma que qui neix a Dinamarca té moltes més opcions de ser feliç (i arribar a vell!) que qui neix a l’Afganistan. Per això, invertir en tancs i míssils i no en escoles i mestres és un disbarat. O una manera de mantenir la fam i les guerres, que potser no tothom té realment interès que desapareguin.

Per això, també, una iniciativa com la que va presentar Òmnium Cultural dissabte és molt benvinguda. L’Escola de Formació Guillem Agulló, tal com es pot llegir a la web, serà un espai de formació teòrica i pràctica per a l’enfortiment democràtic, per a la defensa i l’exercici dels drets civils i polítics, per a l’apoderament de la societat civil, per a fer front a l’amenaça del discurs d’odi i el creixement de l’extrema dreta i el feixisme i per a generalitzar les eines de la lluita no violenta i de l’exercici de la desobediència civil. Amén.

El primer encert ja és la tria del nom: Guillem Agulló com a símbol i referent capaç de traspassar generacions. Com deia el seu pare en l’acte de presentació, l’escola serà una bona eina per a transmetre els valors d’Agulló, allò per què lluitava i allò per què el varen matar. L’odi és tan gran que no tenim més remei que continuar lluitant pels nostres drets, deia també. I, com comentàvem amb David Fernàndez en acabar l’acte, a Catalunya tenim lluites per a triar i remenar, perquè n’hi ha pocs, de drets que no siguin amenaçats: dels nacionals i lingüístics als de l’habitatge o l’opció sexual.

Un altre gran encert és tornar als carrers i les places que un dia vam somniar que eren nostres. Com a soci d’Òmnium, a vegades he tingut la sensació que l’entitat s’havia convertit en una maquinària més preocupada d’augmentar la xifra de socis i vendre productes de marxandatge que no de mantenir vives les flames de la llibertat i la llengua d’aquest país. Sé que no és veritat, que l’activitat no s’ha aturat mai malgrat la repressió directa i l’acarnissament contra Jordi Cuixart, i també sabem que sense gas no hi ha flama, però m’agrada molt que aquesta nova iniciativa s’aboqui clarament a fomentar l’activisme.

Anar a trobar els joves em sembla el tercer gran encert. Tot i que no és escrit enlloc que en siguin els únics destinataris, en l’acte de presentació va quedar clar que eren el públic preferent d’aquesta escola de formació. Una quinzena d’organitzacions juvenils, des d’Arran fins a la JNC, van ser a l’acte de dissabte i van pujar a l’escenari a mostrar-hi el suport. Crec que els joves són dels més decebuts amb la manera com han anat les coses després de l’1-O. Amb raó, és clar. I sí, van anar a l’aeroport i a Urquinaona després de la sentència, però ho tornarien a fer avui, per dir-ho en terminologia cuixartiana?

La primera activitat de l’Escola de Formació Guillem Agulló ja és programada i serà una jornada sobre no-violència i activisme polític, el 20 de novembre a Barcelona, que fa molt bona fila. La idea és que les que vinguin després surtin de la capital i es reparteixin pel Principat. Posats a somniar, potser fins i tot es pot fer alguna activitat conjunta amb ACPV i l’OCB al País Valencià i les Illes. L’únic perill, aquí o allà, és que l’escola només serveixi per a predicar als convençuts, com diuen els anglesos. Per anar bé, els alumnes haurien de ser persones que no fossin sòcies d’Òmnium. De fet, l’encert més gran d’aquest projecte seria que arribés a joves que ni saben què és, això d’Òmnium Cultural.