23.08.2020 - 21:50
La majoria de nens han somniat alguna vegada amb pirates, corsaris i aventures fantàstiques al mar. Una munió de llibres i films –des de l’imprescindible L’Illa del tresor, de Robert Louis Stevenson, fins a la sèrie de films de Pirates del Carib– han contribuït a alimentar aquest mite, però no cal anar tan lluny geogràficament per a trobar aventurers de primera fila que feien del mar la seva llar i dels atacs a vaixells la seva manera de viure. De fet, quan es desembarca al port d’Eivissa es pot veure el monument als corsaris, instal·lat el 1915 però projectat el 1906. Es tracta d’un dels dos únics monuments dedicats a aquests homes de mar del món. L’altre és a Plymouth, a Anglaterra, dedicat al bucaner sir Francis Drake. I és que el corsarisme va ser una professió important a Eivissa de a mitjan segle XVIII a mitjan segle XIX, una època en què la pobresa que es vivia a la Pitiüssa major va empènyer molts homes a guanyar-se la vida al mig del mar perseguint vaixells de diverses nacionalitats o bé vaixells pirates a compte de la corona espanyola i amb patent de cors.
Ara l’escriptora Iolanda Bonet (Eivissa, 1955) acaba de publicar l’àlbum il·lustrat L’espasa del corsari, una història basada en la figura del corsari Antoni Riquer (Eivissa 1773-1846), amb il·lustracions de Gabriel Lisowski. L’ha publicat l’editorial Finis Africae i repassa alguns dels principals fets de la vida d’aquest personatge, fill de corsari i un dels homes més respectats i famosos de l’Eivissa del seu temps. Cal recordar que Bonet ja ha tractat alguns dels temes i personatges importants de les Balears, com per exemple la família Cresques, autors de l’Atles Català.
El text parteix d’una protagonista femenina, na Riquereta, la filla del corsari, que un bon dia amaga l’espasa de son pare que ha emprat per jugar amb els seus amics. Com que tem que la renyin i castiguin fort si saben que l’ha feta servir, la deixa en un amagatall, però llavors son pare ha d’entrar en combat i a ella li entren els remordiments per haver-lo privat de l’arma. Tot i això, les coses acaben bé per als interessos eivissencs i per a Riquer. El volum que ha escrit Bonet és també un al·legat a favor de la pau, una de les aspiracions que té el corsari, que clama per un acord entre les nacions per a poder comerciar per la Mediterrània de manera lliure i que afavoreixi tots els països i, sobretot, els ciutadans i la gent menuda.
Antoni Riquer Arabí
Però, qui era Antoni Riquer Arabí? Doncs aquest corsari nascut a Eivissa el 1773 i mort el 1846 va ser el millor en aquest ofici durant el temps que li va tocar viure, i es calcula que va arribar a assaltar més de cent vaixells diferents quan servia la corona espanyola. A Eivissa és considerat un dels grans herois per haver defensat l’illa i Formentera en nombroses ocasions dels atacs forans.
Sense cap mena de dubte, hi ha tres o quatre fets fonamentals en la seva trajectòria que Bonet relata en el llibre, tot i que ella, per afavorir la narració, els posa consecutivament. Un dels que li va donar més anomenada va ocórrer el 1806. Un dels corsaris més importants de l’època era un tal Michael Novelli, àlies Il Papa. Era italià, però vivia a Gibraltar i tenia patent de cors britànica. El seu vaixell era el Felicity, un bergantí molt ràpid el qual sovint anomenaven també Il Papa. El dia 1 de juny, el vaixell de Novelli es va atansar a l’illa de Formentera i ja encarava cap a Eivissa quan el xabec de Riquel el va interceptar. Després d’un combat intens, el corsari anglès va haver de lliurar-se ell, el que quedava de la tripulació, i el vaixell, a l’eivissenc. Va ser en el centenari d’aquesta acció quan es va començar a projectar el monument als corsaris que ara ja fa cent cinc anys que és erigit al Port d’Eivissa.
Un altre dels fets interessants que va protagonitzar Riquel va ser l’anomenada ‘nit de les camises blanques’, el 1821, a Cambrils, quan en una nit sense lluna va aconseguir de capturar un vaixell molt més gran que el seu sense gairebé cap ferit. Aquell mateix any li van concedir el grau de tinent de fragata, perquè prop de Benidorm va capturar un vaixell que s’havia escapat d’una dotació de guardacostes.
Així mateix, el 1823 va protagonitzar un altre fet d’armes insòlit. Fins a Eivissa va arribar la notícia que la ciutat de Cartagena era fortament assetjada i que començava a passar gana. I així va ser com Riquer va noliejar el seu xabec carregat de menjar que havien cedit els pagesos i les placeres eivissenques i va aconseguir d’infiltrar-se entre els vaixells francesos i socórrer la ciutat. El 1829 va dirigir la construcció d’una goleta guardacostes, la Intrèpida, la presència de la qual a les costes eivissenques garantí una certa seguretat a la població.
Lògicament, Riquer també va patir alguns revessos. El 1806 va calar-se foc al seu vaixell, el Sant Antoni i Santa Isabel, i el 1799 el va capturar una fragata britànica, però es va afavorir d’un bescanvi de presoners i va poder tornar a Eivissa. En la seva vida familiar no va tenir tanta sort, va tenir sis fills, però els nois es varen morir molt joves. Això sí, a una de les seves hereves encara és coneguda a Eivissa com na Riquereta, un diminutiu del cognom, segons explica Bonet al llibre, que és qui serveix d’inspiració per al seu personatge.
I es podria pensar que algú capaç de capturar més de cent vaixells podia tenir una considerable fortuna; però el cas és que Antoni Riquer no es va fer especialment ric. I és que el corsarisme era un ofici complicat, perquè el botí que es capturava era repartit a parts. La meitat solia ser per al rei i la resta per a tots els qui participaven en l’acció, però les despeses de manteniment de la nau i les reparacions anaven a càrrec de l’armador i, a més a més, no sempre s’aconseguien grans botins en les accions militars. A més, el cap dels corsaris sovint pagava indemnitzacions a les vídues i als orfes dels companys que queien en combat, amb la qual cosa es podia viure folgadament, però era complicat de tenir una gran fortuna.
Sigui com sigui, el cas és que Antoni Riquer ja té el seu monument i ara, a més a més, una història perquè els més menuts –i també els grans– recordin que no cal anar fins al Carib per viure grans aventures, que a tocar de casa nostra hi havia gent de mar disposada a arriscar-ho tot per viure amb passió un ofici perillós.
