Del “perreo” al “gosseig”

Sabíeu que “la música catalana, ara mateix, viu un dels moments més esplendorosos de la història”? Sabíeu que “ara, fer música en català, juga molt a favor”? O que “ara mateix hi ha gent que no parla català en el seu dia a dia i decideix fer cançons en català perquè saben que ho petaran més que en castellà”? Doncs jo tampoc. Són tres extractes del Sense ficció titulat “La banda del pati”, afirmacions rotundes d’artistes, productors i comunicadors de la cosa que per edat podrien ser fills meus, i que, com a periboomer que sóc, em van fer pessigar. No passa cada dia que una nova que t’arriba sobre el català no faci flaire de catàstrofe.

Ara faré una mica de marrada per compartir amb valtros un record sonor d’aquest estiu que no em puc treure del cap. És d’una parella que era d’excursió amb els fills, d’uns sis i nou anys. La gran els parlava en català, i el petit, espontàniament, se’ls adreçava en castellà. M’hi vaig fixar més: els pares, entre ells, parlaven català; als fills, també s’hi adreçaven en català; però els germans, l’un amb l’altre, conversaven en castellà. Era el compendi rodó d’un seguit de situacions similars que fa temps que ensopego en entorns variats, prou temps per a pensar que no són fets puntuals, des de la primera vegada que em va saltar l’antena quan vaig sentir canalla que responien als avis catalans en castellà.

Al País Valencià, que vénen del futur, em van dir que ja havien passat per aquesta pantalla. Tenir un estat, si bades, tampoc no és garantia de res: al pòdcast juvenil de l’Arrabassada, estructura d’estat sub-25, una famosa tiktokera andorrana explicava que, dels seus sis germans, el petit ja no parla català al pati. Jo no hi entenc, de sociolingüística, però sembla un fenomen amb un inici acotat a uns pocs anys. A Catalunya, les dades d’ús de la llengua entre els adolescents són alarmants. Casualment o no, la gran davallada coincideix amb una tempesta perfecta: l’apagada el 2012 del canal juvenil 3XL, més la consolidació de la desimmersió a les zones urbanes, que equival a la immersió en castellà per als fills de les últimes onades migratòries, més la irrupció aclaparadora de les xarxes socials, que han donat un impuls sense precedents a la força substituïdora de les llengües dominants.

Dels xiquets que han crescut a l’ull de la tempesta no en podíem esperar actes heroics. L’última dècada, el sentiment de catalanitat dels joves ha caigut vora vint punts. Si la història de cadascú comença l’any que vam néixer, la immensa majoria del jovent que ens envolta només ha conegut una Catalunya castellanitzada, i la del miratge de la normalització, per més que n’expliquem batalles, els sona a llegenda medieval. Tot va molt de pressa. Els pares que s’hi troben poden apreciar la diferència entre els fills més grans i els petits en edat escolar. I és que les generacions no duren gens, avui dia. Tres anys són una eternitat, per al pre-adolescent que comença a explorar qui serà demà. I aquí torno al Sense ficció que dèiem per demanar-me: i si els nous gèneres musicals en català, combinats amb el recuperat canal juvenil, obren una escletxa seriosa en aquesta tendència lingüística substitutòria?

L’adolescència és influència, i la música n’és un factor decisiu d’identitat social. A “La banda del pati”, els testimonis i protagonistes parlen de canvis radicals en els últims dos o tres anys: “Hi ha moltíssima gent que fa uns anys li demanaves ‘A tu t’agrada la música en català?’ i et deien: ‘No’; actualment preguntes a tothom o a la majoria de gent i et diu que sí.” Què ha canviat, d’allà a aquí? Doncs que més enllà dels mítics grups de pop i rock dels anys noranta, i de la trompeteria xaranguera que ha triomfat les últimes dècades, una nova fornada d’artistes s’ha llançat a fer música urbana en català, reguetó, trap, noves sonoritats passades per l’autotune que fins fa no res només arribaven als púbers en la llengua de Maluma. Es veu que hi havia demanda de certs gèneres i estils, entre els quals els urbans dits llatins, una fam de maneres de sonar que potser s’escapen del nostre enteniment, però és que tampoc no ens toca a naltros d’entendre-ho.

En síntesi, la indústria musical en català ha tapat els forats mainstream que li faltaven, cosa que vol dir que està arribant a un públic que altrament ni l’hauria ensumat: això, de totes passades, és una grandiosa notícia. I sí, de la mateixa manera que podem discutir en quin grau és música la música sense músics, també podríem debatre si el català embastardit que esquitxa moltes de les lletres és realment català –aquí recomano: “Català o castellà encobert? La ubiqüitat del ‘català ortopèdic’”–, però els qui ens escandalitzàvem per la llum “reflexada” del Boig per tu hem d’assumir que aquell temps nostre és molt lluny de tornar.

Gràcies a aquest fenomen, molts adolescents que se senten aliens a la llengua del país descobreixen que fora de classe també és viva, que és útil per als seus interessos, que és sexi. Nanos que no la sentien seua i que avui canten “Fem-nos un petó, morena, que duri déu-n’hi-do, forever”, del tema que fa un mes que figura al top 10 de Spotify a Barcelona, encara que el peatge sigui empassar-se un “esparcir” la crema o la tonada híbrida de “lo rompe, ho trenca”. Res que no tingui solució, tantes coses ens hem hagut d’esmenar naltros des que teníem vint anys. Ens plagui més o menys, és un començament. Perquè al final pot passar, com efectivament ha passat, que mentre el Termcat, l’Optimot o l’Ésadir de “la Corpo” han optat per mantenir el castellà dels mots reguetoners perreo i perrear, et surten uns Oques Grasses en col·laboració amb Al·lèrgiques al Pol·len i et planten el tema “Gossejar”, deixant-nos a tots amb un pam de nas.

Com a bona catalana, ara hauria de menystenir el fenomen i rondinar, però deixeu-me per un dia que vegi una ampolla mig plena. Perquè el paisatge sonor que hem transitat de joves és tan important, tant, en el camí de fer-nos qui som de grans, que el català no es pot permetre de deixar-se forats. I d’això no en volia parlar, però si els nous emissors i receptors mantenen l’afició, d’aquí que els arribin les preguntes hi ha un pas. També per als joves artistes que afirmen amb tanta seguretat que ells fan música i no política: els falta no re per a adonar-se’n, molt poquets anys. Mentrestant, que gaudeixin tant com puguin, és el mínim de bo que els podem desitjar.