Perquè te’n vas

M’afiguro que una massa enorme de joves i no tan joves, posem-hi de quaranta-cinc en avall, saben ben poca cosa del cine de Carlos Saura i, en particular, de l’ús extraordinari que fa de les cançons. Com ara la del 1974 de la cantant Jeannette, que aquests proppassats dies de premis han esmentat els uns i els altres i fins Juliette Binoche va taral·lejar: “Porque te vas”, del film Cría cuervos, realitzat per Saura l’any de la mort del dictador. No és cap interrogant, el títol. No és “¿Por qué te vas?”, que sovint pots llegir, és “Porque te vas”. Perquè te’n vas. Tot succeeix o començarà perquè algú se’n va. Un dictador. Un polític de nou encuny com Aldo Moro, desaparegut quan el segresten les Brigades Roges el 1978 i se’n va, de manera definitiva, quan el maten, mort que cap dels seus (la Democràcia Cristiana, el Vaticà, el PCI de Berlinguer a què Moro havia donat carta de govern) no va evitar ni pagant ni negociant. Cria corbs, que et trauran els ulls: ho diu la dita castellana i d’això advertia Saura el 1975.

Marco Bellocchio (1939), director de llarga i arriscada trajectòria, presenta en el primer capítol de la imprescindible sèrie (o film de 6 hores, com vulgueu) Esterno Notte, disponible a Filmin, l’Aldo Moro estadista, president del govern. Tota la música, notable com el mateix film, és de Fabio Massimo Capogrosso. Només inclou una cançó i no és pròpia ni italiana, la que tanca la reconstrucció del segrest d’Aldo Moro: la cançó de Jeannette. Una tonada que no et treus del cap un cop l’escoltes, que no se’n va.

Amb veu de criatura juganera innocent potser sí potser no, la cançó s’escola amb ironia pel drama, vodevil i tragèdia que està per arribar. El post-Franco en un film, el post-Moro en l’altre. Tots dos comparteixen data, el film saurià de realització i exhibició (va triomfar arreu el 1976), el de Bellocchio la de fets capitals del seu país, el 1978. Tant en un context com en l’altre. Deu anys més gran que Bellocchio, l’espanyol ha mort acompanyat de la cita inscrita en les imatges de l’italià, que dóna peu a un enèrgic i auster relat sobre el pes de la història en el decurs de les generacions i la violència que pot comportar i comporta. Temes tots ells de Saura, que al seu torn ha patit fins al final la violència simbòlica contra el seu cine i la seva figura.

Entre la seva mort –escaiguda el dia abans de la cerimònia dels tals premis de bombo, plateret i pandereta– i la faramalla posterior pels veredictes, un fet: autor d’una de les obres més decisives i internacionals del cine espanyol, tant en vida del dictador com després, Saura no havia estat encara considerat per al Goya de Honor. Encara. I tenia 91 anys. Com les gasten, la tropa i la penya del cine. Arreu, cert. Només que la cinematografia hispànica, que compta amb autors enormes, i un d’ell és Saura, no s’ho hauria de permetre. No és en el mateix horitzó de grandeses d’uns altres paisatges cinematogràfics, potser per això mateix. El “Desprecia cuanto ignora” machadià. Tant els fa. Un independent com Saura, que sempre ha posat dempeus el cine que ha volgut petés qui petés, tractat com una nosa.

Aquesta estratègia ha estat consolidada, en part o molt, durant dècades, per tants crítics de cine de la vella guàrdia que no van tolerar ni comprendre el cine de Saura del postfranquisme, la seva independència creativa, aconseguint així isolar-lo de les generacions posteriors de cineastes i de crítics. Cria corbs, sí.

“Porque te vas”, devien pensar els acadèmics en saber que l’any passat Saura havia caigut i estava força impedit. Ara que te’n vas, perquè te’n vas, et donarem el capgròs goiesc. Sort de Marco Bellocchio i el seu treball cinematogràfic i televisiu de llarga vida internacional. Com llarga vida té l’obra de Carlos Saura, que no se n’ha anat, ha existit, existeix.

Els joves directors hispànics que ara el lloen, que es vegi en el cine que han fet i faran, justament perquè se n’ha anat la persona, no l’obra. Ara s’acaba d’estrenar l’últim film (tret que no n’hagi deixat algun més a la sala de muntatge), Las paredes hablan, sobre l’art pintat a les parets des de les coves prehistòriques.  Salve, mestre.