04.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.10.2023 - 22:45
Louisa Loveluck i Claire Parker · The Washington Post
L’abril és un mes bonic a la riba mediterrània, amb flors que perfumen la brisa i ciutats costaneres que recuperen el pols després de l’hivern. Però per a Meron Stéfanos i més activistes que monitoren les rutes dels emigrants, la primavera també porta mals auguris.
“Quanta gent perdrem aquesta vegada?”, es demana sovint Stéfanos, activista d’origen eritreu establerta a Uganda. “Quantes mares em trucaran per demanar pel seu fill desaparegut?”
Aquesta última dècada, la immensa mar blava entre el nord de l’Àfrica, Turquia i Europa s’ha convertit en escenari de milers de morts. Dels més de dos milions de persones que han intentat la travessa –la majoria procedents de l’Àfrica subsahariana i l’Orient Pròxim–, almenys 28.000 consten com a desaparegudes i presumptament mortes, segons càlculs prudents.
El primer trimestre del 2023 va ser el més mortífer a la Mediterrània central del 2017 ençà, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). El director general de la institució, António Vitorino, tem que, al cap dels anys, aquestes morts “s’hagin normalitzat”.
Dels morts coneguts, tan sols un 13% dels cossos arriben a ser recuperats per les autoritats europees, segons estimacions del Comitè Internacional de la Creu Roja. D’aquests, la immensa majoria no arriben mai a ser identificats. Les possibilitats de rebre la confirmació de la mort d’un familiar desaparegut a la Mediterrània són “com les probabilitats de guanyar la loteria”, en paraules d’un funcionari encarregat de tasques humanitàries.
“Sens dubte, és més difícil que, per exemple, en el cas d’un accident aeri, però això no vol dir que no es pugui fer si hi ha voluntat”, afirma Cristina Cattaneo, professora de patologia forense de la Universitat de Milà. Al seu laboratori, Cattaneo treballa en la identificació dels cadàvers d’emigrants recuperats per les autoritats italianes.
Tanmateix, el centre no rep finançament de l’estat. Els governs europeus ofereixen pocs recursos per a recuperar –i ja no diguem conservar i identificar– les despulles que arriben a les seves costes.
L’estat espanyol té un banc de dades forense centralitzat, però tan sols permet de fer cerques per nom. A Itàlia i Grècia, la coordinació entre les oficines i regions que s’ocupen dels casos d’emigrants desapareguts és limitada. L’acord signat el 2018 entre Itàlia, Malta, Grècia i Xipre per a compartir informació forense amb la Comissió Europea encara no s’ha aplicat.
Enmig d’aquesta inoperància, persones com ara Cattaneo intenten de posar noms i rostres als desapareguts. “En fas la mostra de teixit, en reculls tota la informació que necessites i la introdueixes al teu banc de dades”, explica. “Trobar-ne familiars és la cosa més difícil, però no és impossible”.
Un salvavides
Stéfanos és un dels rostres més recognoscibles de la diàspora eritrea, cosa que la converteix en un salvavides per a aquells qui cerquen els desapareguts. Els familiars li donen els detalls més recents (quan va salpar el vaixell i a quin contrabandista va pagar) i els que sempre han sabut (com ara si es va trencar una dent jugant a futbol de petit).
L’activista comparteix les seves històries dels emigrants a Facebook i al seu programa de ràdio setmanal. En un cas fins i tot va arribar a viatjar per a obtenir nova informació, tot cercant en hospitals i presons, però els seus esforços van ser debades.
A vegades, un supervivent d’un naufragi s’hi posa en contacte, o un contrabandista hi comparteix la llista de passatgers d’una barcassa perduda a la mar.
Però passa més sovint que les barcasses són engolides per la mar sense deixar supervivents, i s’enfonsen tan profundament que no seran mai trobades. També de vegades els cadàvers acaben dispersats sense documents d’identificació per costes de països diferents, i les autoritats d’aquests països fan ben poc per investigar-ne les identitats.
Experts i activistes insisteixen que es pot fer més per a retornar la dignitat als morts i oferir un final més digne a aquells qui cerquen notícies dels seus familiars desapareguts.
Una mare eritrea, el fill de la qual va desaparèixer el 2005, fa divuit anys que truca a Stéfanos. “Tant de bo pogués donar-te una resposta, però no en tinc cap”, li diu l’activista. La dona sempre respon igual: “Aleshores, per què no em dius que és mort?”
La Unió Europea s’ha centrat a prevenir l’emigració, tot tancant acords amb governs de l’Orient Mitjà i del Nord d’Àfrica per a interceptar barcasses abans no arribin a aigües europees i finançant centres de detenció per a retenir-ne els tripulants.
Els governs europeus, generalment, es limiten a prendre mesures concertades per a identificar els morts tan sols després de grans naufragis que atreuen l’atenció dels mitjans de comunicació.
El 14 de juny, quan un pesquer blau es va enfonsar en aigües gregues amb 750 persones a bord, el país va fer un pas infreqüent: va activar el seu sistema d’identificació de víctimes de catàstrofes, emprat generalment durant els desastres naturals. Les autoritats es van posar en contacte amb els països d’origen dels emigrants per a ajudar-los a identificar els cadàvers i van crear una línia d’atenció telefònica per a les famílies.
Però cap resposta similar no ha acompanyat les dotzenes de naufragis que s’han produït des d’aleshores, ni a Grècia ni en cap més país. Durant aquest període, el projecte Migrants Desapareguts ha registrat gairebé 500 morts a la Mediterrània.
“La gent desvia voluntàriament i conscientment l’atenció del problema”, afirma Cattaneo.
El lloc de descans final
Tunísia ha superat enguany Líbia com a principal punt de partença de les embarcacions d’emigrants que travessen la Mediterrània. En les aigües del sud del país, els pescadors troben cadàvers entre les xarxes; els banyistes els descobreixen a la sorra.
El 2016, Aouatef Amade M’charek, professora d’antropologia de la Universitat d’Amsterdam especialitzada en medicina forense, va començar a sentir cada vegada més històries d’aquesta mena al seu poble natal de Zarzis, una comunitat costanera a uns 80 quilòmetres de la frontera amb Líbia.
Avui, M’charek és la investigadora principal d’un projecte, finançat pel Consell Europeu de Recerca, que gira entorn d’una pregunta clau: com és que aquest cos va acabar ací?
“A la primeria, la gent no es preocupava pas gaire pels morts”, explica. Els emigrants tunisians, explica, emprenen el viatge en embarcacions més resistents i travessen rutes més segures, i per tant no s’ofeguen tan sovint.
Això va canviar el juliol del 2019, quan van aparèixer 87 cadàvers a la riba de Zarzis. M’charek hi era en una estada de recerca. La policia, diu, estava aclaparada. Els escombriaires van haver de carregar els cadàvers en camions.
Els van dur a Gabes, una ciutat situada uns 145 quilòmetres al nord, on hi ha un hospital equipat per a fer anàlisis forenses. D’ençà d’aleshores, un metge de Gabes i un altre de Medenine es dediquen a examinar els cossos que arriben a les costes de Zarzis.
“El laboratori de Garbes ofereix la possibilitat d’identificar les persones pels seus efectes personals: la roba o bé les coses que portaven”, va dir M’charek.
És relativament senzill d’identificar un cos si és d’un ciutadà tunisià i la seva família el cerca activament. Però quan és un cos desconegut que apareix a l’atzar a la costa la identificació és més difícil.
Durant un període de quatre anys, del 2017 al 2021, tres quartes parts dels morts en un important hospital de la ciutat de Sfax no van ser identificats, segons un informe elaborat per especialistes forenses.
Comparar les mostres d’ADN amb les de familiars en uns altres països requeriria un banc de dades internacional que permetria als familiars d’enviar mostres localment, segons les autoritats.
“Per a tot això es necessiten sistemes i acords, i que la gent sàpiga realment que hi ha aquestes vies”, diu Florian von König, que dirigeix els esforços del CICR per a involucrar els governs en qüestions d’emigració.
L’obstacle més gran, coincideixen els experts, és la falta de voluntat política.
“Alguna cosa ha de canviar”, diu M’charek. “Tot això no es pot fer a escala nacional; a causa de la naturalesa del problema, ha de ser internacional. Un cadàver no saps on apareixerà.”
A Tunísia, molts d’aquests cadàvers són enterrats per Chamseddine Marzoug, activista i pescador de Zarzis, impulsor del Cementiri dels Desconeguts, que vol oferir un lloc final de descans a centenars d’emigrants. Petites làpides s’eleven sobre munts de terra vermella.
“Aquest estiu ha estat el més intens que hem tingut”, diu davant un cementiri visiblement ple.
Marzoug i més activistes demanen als grups de socors que ajudin els voluntaris locals a recuperar més cadàvers de la Mediterrània, i a les autoritats europees que ajudin a identificar-los.
“Hi ha famílies que esperen els seus éssers estimats”, diu.
Loveluck informa des de Londres i Parker des del Caire.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
