02.03.2020 - 21:50
L’acte de Perpinyà de dissabte passat té elements polítics i emocionals de tal abast que no serà un esdeveniment més del procés independentista, ans al contrari, i per això continuarà viu en la memòria col·lectiva dels qui hi vàrem anar i dels qui ho varen seguir pels mitjans audiovisuals.
En primer lloc, hi ha una clarificació nítida i absoluta del programa i el pensament del Consell per la República i del president Carles Puigdemont, els consellers Clara Ponsatí, Toni Comín, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i Lluís Puig, els activistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a més de les dues intervencions audiovisuals de Marta Rovira, que em va semblar molt en línia amb el president, i la d’Oriol Junqueras, que de segur que és majoritària a ERC i que significa una paràlisi momentània, no definitiva, de la independència, i un retorn a la política autonomista.
D’ara fins a la convocatòria de les eleccions catalanes, caldrà veure com s’acabarà configurant el tauler polític i els seus serrells. Tanmateix, les línies mestres de la pròxima contesa electoral ja es van definir dissabte a Perpinyà. De si el bloc sobiranista arriba al 50% dels sufragis electorals i de la correlació de forces resultants, se’n decidirà el curs de la política catalana dels anys vinents.
Si l’espai Puigdemont guanya amb nitidesa, l’independentisme resultarà vigent, com a eix central de la política catalana del govern de la Generalitat. I si passem del 50% dels vots entre tots, la percepció internacional farà un gir importantíssim i decisiu. L’esperit del Primer d’Octubre es reafirmarà i la mobilització del procés continuarà vigent.
Si guanya l’espai Oriol Junqueras, i ho dic així perquè crec que és més ampli que ERC, anirem, si hi ha una diferència molt gran de vots, a una coalició amb els comuns i un suport extern del PSC, intercanviat entre Espanya i Catalunya amb una fórmula nova més aproximada a un tripartit. Obrint una nova fase autonomista.
Si del junquerisme resulta que es fa una aproximació de persones i vots que vénen cap a l’independentisme i superem el 50% dels sufragis, el servei que haurà fet a Catalunya serà importantíssim. Per arribar a la independència, hi ha d’haver el lideratge d’algú que vulgui la independència per la generació que hem protagonitzat el procés.
És per tot aquest raonament que molts, des de l’independentisme, demanem que el president Puigdemont encapçali una candidatura transversal que abasti al màxim la pluralitat de la nació catalana per a aconseguir una gran victòria electoral en les pròximes eleccions catalanes.
L’acte de Perpinyà de dissabte va esdevenir el Prats de Molló del segle XXI.
Avui la cosa no tracta d’escamots, ara i aquí, això és cosa de vots, de democràcia, de respecte pel dret d’autodeterminació, de respecte dels drets humans, socials, de lluita no violenta i de reconeixement internacional.
I el president Puigdemont, en el seu discurs de Perpinyà, envoltat del contingut emocional de tornar a terres catalanes i de retrobar-se amb una nodrida representació de catalans, en el record d’anteriors generacions d’exiliats i exiliades, es prosseguí a organitzar millor la lluita. I en les seves paraules finals rememorant Rovira i Virgili (‘Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut’), va convertir-se en el gran líder de la llibertat de Catalunya. Va assolir el lideratge del Francesc Macià del segle XXI.
Pep Andreu,
Independentistes d’esquerres
