“Perpinyà és una de les fosses més grans de la guerra del 1936-1939”

Més de vuitanta anys després de la guerra del 1936-1939, encara hi ha milers de vides i de morts esborrades de la memòria històrica. De mica en mica, van apareixent documents i estudis que ajuden a reconstruir el passat. En seguint la pista d’una carta d’amor entre dos exiliats catalans, els historiadors Jordi Oliva, Martí Picas i Noemí Riudor van topar amb una troballa extraordinària: una llista del Boletín Oficial del Estado que recollia 1.685 morts als camps d’internament francesos entre el 1939 i el 1940.

Durant aquests darrers mesos, els investigadors han anat picant pedra i han pogut registrar un total de 2.800 exiliats morts, en el marc de la seva investigació “El Cost humà de la guerra civil” encarregada per la Direcció General de Memòria Democràtica. Tots tres es van conèixer anys enrere en aquesta mateixa recerca. Oliva n’és el coordinador; Riudor treballa a les comarques del Pallars Sobirà i Pallars Jussà; i Picas s’ocupa del Berguedà. Aquest estiu s’han desplaçat fins a Perpinyà per cercar més informació sobre els exiliats que van morir als camps de Catalunya Nord i l’estat francès.

—Vau trobar una llista inèdita de morts a l’exili gairebé per atzar. Com va succeïr?
—Martí Picas [M. P.]:  Una senyora que s’havia mort en una residència durant la pandèmia havia deixat una carta d’un parent, Ramon Fígols, dirigida a la seva parella en què li explicava l’estada al camp de Bram. Fígols no figurava al llistat de morts a l’exili que feia anys que confeccionàvem al Berguedà. Vam començar a cercar-lo per internet i vam acabar topant amb un llistat del BOE del març del 1940 de la nòmina de “Españoles fallecidos en el extranjero”, fet a petició de cònsol de Perpinyà. Allà figurava Fígols. Llavors, per desconeixement del tema, li vaig passar a en Jordi. 

—Jordi Oliva [J. O.]: Aquell llistat va ser una sorpresa majúscula. Com podia ser que  hagués passat desapercebut per a tothom? Fins i tot per als estudiosos de l’exili. Vaig decidir de fer unes quantes consultes a experts. La primera va ser la Noemí, que ja havia fet coses d’exili al Pallars. També va ser una sorpresa gran per a ella. Vaig preguntar a uns altres experts si tenien constància del llistat, però ningú no el coneixia. Ens va semblar una cosa importantíssima i inèdita, desconeguda per al gran públic i per al públic especialitzat en el camp de la història.

—Noemí Riudor [N. R.]: Llavors vam començar a tractar el llistat. Vam anotar els noms, els cognoms i les dates de defunció. Un dels noms que va aparèixer va ser Hortènsia Cortina, que era una nena d’un any que jo ja tenia localitzada perquè va néixer a l’exili en una família del Pallars Sobirà i l’havia registrada en una recerca anterior. Això ens va fer adonar que teníem a les mans una cosa inèdita.

—Per quins motius creieu que han hagut de passar vuitanta-dos anys perquè algú descobreixi aquest llistat?
—[J. O.]: És per la falta d’interès, o per creure que n’hi ha prou amb reivindicar la memòria. Les institucions han cregut allò que han cregut. A Catalunya, crec que no n’hem d’estar del tot descontents, però sí que és cert que el nostre projecte ha viscut en una mena de muntanya russa. Hi ha hagut moments amb molts recursos per a treballar i moments en què no n’hi ha hagut gens. A la universitat, per exemple, no li ha interessat aquesta mena de recerca nominal, o li ha interessat molt poc. 

—[N. R.]: Cal tenir en compte que aquestes recerques porten moltíssima feina. Hem tractat diverses fonts: el BOE, una publicació de La Vanguardia, unes taules de defuncions, el registre civil, les fitxes dels hospitals… Quan jo estudiava, si presentaves una recerca nominal com aquesta, acabaves essent titllada de voler recollir ximpleries. Si ens aturem a pensar què és el mètode científic, és la recollida d’informació a escala molt micro per establir, a escala macro, lleis generals. Això fem nosaltres. Una recollida a petita escala per a entendre el fenomen en tota l’amplitud. Quanta gent trobes disposada a fer aquesta mena de feina? Ben poca. En definitiva, no hi ha memòria si prèviament no hi ha recerca. 

—Creieu que l’estat espanyol i l’estat francès han intentat d’amagar, conscientment o inconscient, aquestes dades?
—[J. O.]: Els camps d’exiliats formen part de la història negra de l’estat francès. Tan sols cal passejar per Perpinyà per a adonar-se’n. A l’estat espanyol hi ha una desídia absoluta. Des del punt de vista institucional hi ha hagut poquíssimes iniciatives, per no dir cap. Segons qui mana hi ha una certa sensibilitat, o no n’hi ha gens, però, en qualsevol cas, han hagut de ser els experts de la matèria qui han fet algun pas. 

—[M. P.]: A l’aparell d’estat francès i espanyol no li ha interessat mai l’exili. Però la diferència és que l’estat francès no té tants problemes a facilitar les dades, és molt més accessible. L’estat espanyol té a les xarxes menys material d’estudi i, de fet, no ha reconegut gairebé mai aquest camp de recerca. Si haguessin volgut, això es podria haver treballat fa anys. És una qüestió d’opacitat i de ganes.

—Creieu que la base de dades que heu fet s’aproxima a la realitat o que hi ha molts més casos amagats?
—[M. P.]: La Noemí és l’especialista en la base de dades…

—[N. R.]: Avui dia tenim dos mil vuit-cents registres. Ni dos mil vuit-cents u ni dos mil vuit-cents dos i la cerca és en revisió constant. Fem servir la mateixa metodologia i treballem sobre el mateix segment de gent, tothom que va morir a l’exili en aquell període. Però això no vol dir que a hores d’ara no tinguem una visió una mica clara de què hi ha. Agafant el fil del principi, que anem al micro per tenir la projecció, podem dir que la base de dades s’adequa a la realitat. 

—Heu pogut esbrinar quin era l’origen d’aquests dos mil vuit-cents exiliats?
—[N. R.]: Hem aconseguit de saber l’origen de gairebé la meitat dels caos. Hem pogut observar que el 50% són originaris de Catalunya, un 10% ho són d’Andalusia i prop d’un 5% del País Valencià. Ens apareix un 4% d’originaris de l’estat francès, percentatge que correspon a infants nascuts i morts a l’exili. Per comarques, a Catalunya observem que un de cada quatre exiliats era originari del Barcelonès. Cal tenir en compte que aquestes dades aniran variant segons que avancem en la recerca i puguem saber l’origen de més gent. Per exemple, hi ha hagut un canvi força significatiu a la comarca de la Ribera d’Ebre, que amb la publicació inicial representava el 6%. Amb la informació de què disposem ara ha passat a representar el 3%.

—Aquest estiu heu anat a Perpinyà a recopilar més informació per a la investigació. Què hi heu trobat?
—[N. R.]: Ens hem adonat que és una de les fosses més grans de la guerra del 1936-1939. La importància de l’exili es veu també des d’aquesta perspectiva. Crèiem que tan sols hi havia fosses a casa nostra, però hem vist que fora les fronteres pot haver-hi una de les més significatives. Amb aquesta estada hem deixat força tancada la ciutat de Perpinyà i ara tenim una mostra que ens permet d’entendre quina projecció tindríem més enllà. Cal tenir present que a la resta de departaments també s’hi van produir morts.

—[J. O.]: A Perpinyà teníem una manera clara de saber quin era el destí final d’aquestes persones. De moment, tan sols hem pogut estudiar bé la nòmina d’enterrats al cementiri de l’Oest. Sobretot hi ha persones enterrades de més de catorze anys, tot i que ens consta que hi ha molts infants que no surten al registre. Tampoc no hem pogut accedir als cementiris de Sant Martí i Vernet, encara que ens ensumem que hi ha enterraments de la llista.

—També heu investigat la mort d’una vintena de nens a Elna, on el 1939 Elisabeth Eidenbenz va fundar la maternitat. Per què hi havia tanta mortalitat infantil?
—[N. R.]: La maternitat d’Elna és una història d’èxit, però tendim a posar el punt final a la felicitat de la dona que infanta i del nen que sobreviu. Probablement, a la mateixa maternitat hi va haver mortalitat. Avui dia, la majoria de parts i embarassos arriben a terme. En aquella època, la mortalitat era molt superior i hi havia condicions molt precàries. Aquest oasi de la maternitat d’Elna desapareix en el moment en què la mare i l’infant surten d’allà i tornen als camps. No és igual donar el pit a l’infant en unes condicions òptimes, amb una cadira còmoda, una casa més o menys confortable, que no fer-ho a la sorra, amb fred i exposada a qualsevol malaltia. 

—[M. P.]: Les condicions dels camps eren molt dolentes i intentar de mantenir una criatura era una situació molt precària i insalubre per a la mare. Als camps n’eren conscients i d’aquí van sorgir les diferents maternitats. La mortalitat s’explica pel fet que les criatures estaven molt més exposades. Moltes mares podien parir en alguna d’aquestes maternitats, però sovint les mateixes limitacions i l’escassetat d’espai feia que les tornessin als camps. Allà era on aquests nens acabaven morint.

—Sobre els infants morts, sorprenen sobretot els casos d’Hortènsia Cortina i Roser Guàrdia, que van morir a un any i dos anys, respectivament. Què se’n sap, d’elles?
—[J. O.]: La Roser Guàrdia és un cas que ens fa ballar el cap. La seva família es va posar en contacte amb nosaltres ja fa molt de temps i crèiem que l’estada a Perpinyà la podríem comprovar al llistat. No ha estat així. Tenim una fotografia d’allà on la van enterrar, però no ens aporta prou informació per a identificar-la. Hauria de ser casual que, un dia, tot entrant en un cementiri de Catalunya Nord, anéssim a parar just on la van enterrar, perquè tenim el testimoni de la fotografia. A més, darrere la fotografia s’esmenta Angulema, que queda força més cap al nord i l’oest. Potser caldrà tenir en compte la possibilitat que hagués anat a parar a un altre departament. Una cosa molt típica de l’època era el moviment de refugiats d’una banda a una altra. Molts d’aquells qui van pujar a França, en van baixar amb la invasió nazi i vés a saber on pot haver acabat la vida d’aquestes persones.

—[N. R.]: En tot cas, en el cas de la Roser, l’acabarem trobant. Sóc optimista. No sabem on, però en tinc la certesa perquè va ser enterrada. Ha d’haver-hi alguna inscripció. En el cas de l’Hortènsia, com hem dit abans, és un dels noms que ens serveix per a tenir constància que aquell llistat del cònsol era molt afinat. Va ser un punt d’inflexió a l’hora de tirar endavant la recerca. Les circumstàncies de la seva mort no provenen de l’exili del 1939, sinó del 1938 al Pallars Sobirà. Els seus pares eren d’un poble del Pallars anomenat Alós d’Isil i es van exiliar al sud de França. Quan van arribar a Clermont-Ferrand, va néixer l’Hortènsia. El desembre del 1939, van traslladar la família als camps de la platja. Allà, la nena va perdre la salut i va morir.

—S’entén llavors que la vostra recerca encara roman oberta…
—[N. R.]: La recerca no és tancada perquè no s’ha pogut completar. El departament dels Pirineus Orientals és on hi ha més gent. Però més enllà de Perpinyà també hi ha mortalitat. Les fonts franceses en línia ens han permès de fer petits sondatges en uns altres departaments i hem pogut identificar unes quantes víctimes. 

—[M. P.]: És complicat que aquesta recerca s’acabi. La nòmina és gran i encara poden sorgir noves fonts. Tan sols ho podem aconseguir amb la difusió que anem fent, amb les campanyes a Twitter que porten el Jordi i la Noemí… 

—Quin ha estat el tracte amb les famílies afectades?
—[N. R.]: Moltes vegades ens arriba la sorpresa i l’agraïment de gent que no sabia què havia passat amb el seu oncle o amb el seu padrí i el troben en un dels nostres llistats. Això demostra la importància de la memòria històrica, d’accedir a la societat i retornar-li aquesta feina. Una família que cerca un parent ens ajuda a omplir la base de dades i això no deixa de ser una eina per a tothom. Com més ampliada i exacta sigui, millor.

—[J. O.]: Un apunt a títol d’anècdota. Quan érem a Perpinyà va venir a veure’ns una besnéta d’un dels morts, que va saber de la nostra investigació. En veure un dels nostres piulets, ella i el seu company van agafar el cotxe i van pujar a Perpinyà per visitar la fossa comuna on hi havia el besavi i els vuit-cents quaranta que hi van enterrar.

—Hi ha res més que voldríeu afegir?
—[J. O.]: Jo apuntaria que nosaltres hi posem molt de la nostra part, moltes hores, molta voluntat, moltes ganes, molta feina, gratia et amore… Va essent hora que les institucions comencin a mirar de resoldre aquesta qüestió, si realment els interessa, i que això es pugui enllestir en un temps raonablement breu. 

—[N. R.]: Em sumo a la insistència, sense recerca no hi ha memòria, i crec que és una cosa que ens hauríem de gravar tots a foc. No és gratuït el fet que nosaltres expliquem una història d’una determinada manera. Hi ha una inversió de temps i expertesa.

—[M. P.]: Tots tres reivindiquem els objectius del projecte. Em quedo sorprès que a vegades la gent ens digui: “Ostres, treballes els morts de la guerra”, que queda una mica antipàtic i trist, però hi ha molta gent que realment hi està interessada perquè és una etapa que no es va tancar. És una tasca que no sabem si l’hem de fer nosaltres, l’administració o qui, però és important. Tota la gent que va morir ha de quedar registrada, tothom té dret de saber-ho.