Però pot guanyar Kamala Harris?

Els demòcrates han rebut amb alleujament i alegria la decisió del president Joe Biden de no optar a la reelecció. Encara hi pot haver un altre imprevist, però Kamala Harris ja té el suport de la majoria de figures prominents del partit per a ser la candidata. Els noms més populars que s’haurien pogut presentar per disputar-li la nominació, com la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o el de Califòrnia, Gavin Newsom, ja hi han renunciat. La totpoderosa congressista Nancy Pelosi, decisiva en la caiguda de Biden, ha trigat a fer el pas, però ahir finalment va consagrar Harris amb paraules altisonants: ho fa “amb un orgull immens i un optimisme il·limitat”, va dir, i amb “la confiança absoluta que ens portarà a la victòria al novembre”. Els mecenes, actors molt importants en la partida, ja li fan costat: en les primeres vint-i-quatre hores, Harris ha rebut més de cinquanta milions de dòlars en donacions, una xifra molt alta. Tot esperant la convenció demòcrata de final d’agost, que n’haurà de confirmar la candidatura, a hores d’ara ja és pràcticament segur que s’enfrontarà a Donald Trump a la tardor. Però, més enllà de l’optimisme, quines opcions reals té de guanyar, Kamala Harris?

El dubte no sorgeix tan sols dels votants, sinó també de l’interior del partit. La qüestió va ressonant més a mesura que la candidatura pren força, i aquestes últimes hores han emergit informacions que diuen que Biden tenia dubtes sobre les possibilitats de la seva vice-presidenta per a guanyar i que, en part, per això no es va retirar abans. Al marge de fins a quin punt això ha estat determinant, la relació entre Harris i Biden no sembla haver estat tan bona de portes endins com de portes enfora. Tot i que Biden es va presentar l’any 2020 amb la promesa de ser un president de transició i “un pont entre generacions”, i tot i que ja llavors semblava que la tria de Harris era pensada per a apuntalar-la com a relleu al cap de quatre anys, durant aquest mandat Biden no ha encomanat a la seva vice-presidenta cap tasca que li permetés de lluir-se, ni tampoc sobresortir en cap tema que la posés al focus. Harris, doncs, podria carregar ja a l’esquena tres anys i mig d’anar forjant un rostre públic que l’acostés a l’electorat, però en lloc d’això ha estat relegada a un segon pla fins que la urgència d’un relleu improvisat, després del debat desastrós de Biden contra Trump, no ho ha reclamat.

L’altra dificultat que arrossega Harris és que, a banda les eleccions de 2020, en què era la número 2 de Biden, no ha disputat mai com a candidata principal unes eleccions realment complicades. Abans de ser presidenta, Harris feia tot just tres anys que era senadora, i s’havia enfrontat a una altra candidata demòcrata en un estat que ja fa molts anys que és un feu del seu mateix partit. Va guanyar folgadament. Durant el temps al senat es va forjar un nom per la duresa dels seus interrogatoris a la Comissió de Justícia, i això la va esperonar a presentar-se a les primàries per a ser la candidata demòcrata l’any 2020. No va sortir bé. Les enquestes gairebé mai no la situaven per damunt del 10% d’intenció de vot, les seves propostes no acabaven d’agafar protagonisme i els seus equilibris entre l’ala més esquerranosa del partit i la més moderada suscitaven recel a banda i banda. La falta de donacions i de militants de base va fer que ho deixés estar fins i tot abans de començar les primàries, malgrat que ja hi havia invertit i que havia participat en els primers debats. “La meva campanya simplement no té els recursos financers per a continuar”, va dir.

Harris també haurà d’encarar un problema de legitimitat. Les bases del Partit Demòcrata estan avesades a triar el seu candidat a les eleccions amb unes llargues primàries en què les travesses i els rumors comencen a treure fum un any abans de les eleccions. El procés és ben conegut: hi ha pompa i debats interns, els candidats del partit van agombolant suports de congressistes, de senadors i de representants de la societat civil, i així, progressivament, el gran públic coneix els possibles contendents a la presidència. Va ser d’aquesta manera que l’empresari Donald Trump va derrotar un nombrós reguitzell de figures republicanes molt més prominents que no pas ell, que primer era tractat com un pallasso; va ser d’aquesta manera que el senador Barack Obama va derrotar prou sorprenentment l’aleshores també senadora Hillary Clinton, que havia estat durant molt de temps la candidata. Als Estats Units, les primàries s’han convertit en tota una institució de legitimació del circuit electoral. Havent hagut d’abandonar-les l’any 2020, l’única vegada que s’hi ha presentat, i havent estat ara ungida a dit, pel president i després pels mandarins del partit, la candidatura de Harris neix amb l’estigma d’una decisió presa verticalment.

Harris és filla d’una mare nascuda a l’Índia i d’un pare nascut a Jamaica, i, en un país encara fortament travessat pel racisme i per la misogínia, potser un dels obstacles principals que tindrà Harris com a candidata serà el fet de ser dona i de no ser blanca. El precedent de Hillary Clinton, aquí, reverbera sobre les pors dels demòcrates. La victòria de Trump no s’explica perquè Clinton fos una dona, o no tan sols, però molts demòcrates creuen que hi va tenir a veure. En les primàries de l’any 2020, la senadora Elizabeth Warren va denunciar que Bernie Sanders, l’estrella del progressisme, li havia demanat que no es presentés i que li donés suport perquè creia que els Estats Units no estaven preparats per a elegir una dona presidenta. Sanders ho va negar, però és una discussió recurrent. Llavors també el color de la pell va ser matèria de controvèrsia. Primer, perquè les enquestes van revelar que els votants negres no tenien una preferència específica per Harris ni per l’altre candidat negre, Cory Booker, a les primàries. Entre els afroamericans, Biden, Sanders i Warren eren més populars. I segon, perquè Harris ja rebé aleshores atacs racistes: Donald Trump Jr., el fill gran de l’ex-president, va dir-li que no era prou negra. Ara, novament, la campanya de Trump contra Harris té un fort component masclista, farcida de retrets per la seva manera de riure.

La impopularitat de la vice-presidenta durant aquests últims anys, amb xifres pitjors que les de Biden, s’hauran de capgirar en tan sols 105 dies. Les enquestes, també. Fins ara semblaven indicar que bona part del problema era Biden personalment, atropellat per la tenalla entre el rebuig a les seves polítiques i la por que la seva edat no li permetés d’exercir les funcions. Als estats que seran decisius al novembre, Biden hi anava perdent suport a marxes forçades, però, en canvi, en les eleccions per al senat en aquells mateixos estats –com ara Pennsilvània, Nevada, Wisconsin, Michigan i Arizona–, els candidats demòcrates hi tenen les de guanyar. Ara, que el problema fos sobretot Biden no vol dir que Harris deixi de ser-ho. L’enquesta més recent publicada pel New York Times sobre Pennsilvània, l’estat on Trump va sofrir l’intent d’assassinat i on la campanya republicana dedica més esforços, el 46% de votants veuen Trump favorablement, i Harris tan sols el 41%. Als sondatges que calculen els vots nets, Harris ha remuntat les perspectives de Biden i és a temps d’atrapar Trump, però poden ser un miratge: Clinton ja va guanyar el 2016 en vot popular, però la qüestió central és el vot electoral que representa cada estat.

Aquesta altra batalla, la del vot electoral, Harris pot mirar de compensar-la amb el seu candidat a vice-president. Els noms que hi ha ara com ara damunt la taula són homes blancs, de mitjana edat, oriünds d’estats que no sempre són demòcrates. Per exemple, el governador de Pennsilvània, Josh Shapiro, que té una obra de govern moderada i plena d’acords aïllats amb els republicans; o el de Kentucky, Andy Beshear, d’un estat normalment republicà; o el de Carolina del Nord, Roy Cooper, un estat en què Trump va guanyar tant l’any 2016 com l’any 2020. La maniobra pot pretendre de compensar certes mancances electorals de Harris, però aquesta mena de perfils poden tenir agreujat el problema que té la virtual candidata: no són gaire coneguts més enllà del seu estat i tenen poc temps per a fer-se coneguts i lliurar la batalla. Serà important el paper que facin contra la nova promesa del Partit Republicà, el candidat a vice-president designat per Trump, J. D. Vance. La premsa nord-americana ha explicat que la campanya de Trump ja comença a recelar de la selecció, perquè Vance, extraordinàriament conservador, que creu que l’avortament ha de ser prohibit fins i tot en cas d’incest o de violació, és una mala opció ara que Biden s’ha retirat.