26.11.2018 - 22:00
|
Actualització: 27.11.2018 - 08:43
Deixeu-me insistir en el tema de l’editorial d’ahir, però desplegant un dubte que crec que és essencial per al futur del nostre país: què hem de fer els ciutadans si tenim la certesa que el judici contra el govern legítim de Catalunya és una farsa?
Ahir us explicava que l’informe del Real Instituto Elcano posa en evidència que Europa mira amb ulls molt crítics el comportament de l’estat espanyol respecte de Catalunya. L’acusació d’autoritarisme i de manca de diàleg és consistent i forta entre les societats europees, segons que es desprèn d’aquest estudi. Un estudi –ho recorde– fet per un institut clarament vinculat a l’estat espanyol i, per tant, gens sospitós d’anar a favor de l’independentisme. Tanmateix –us deia també al final de l’article–, l’enquesta demostra que els europeus no creuen que Catalunya acabe essent un estat independent.
Ahir us deia que crec que part d’aquesta reacció té a veure amb el fet que van passant els mesos i la conflictivitat del cas català, mediàticament de manera molt clara en l’àmbit europeu, o baixa o, si més no, no creix. Avui hi ha menys mobilització que fa mesos, el carrer està més aturat que fa mesos, no s’hi veuen tants llaços com fa mesos. La famosa tardor calenta resulta realment molt tranquil·la i els periodistes estrangers simplement tenen poques raons per a parlar de nosaltres, per a insistir davant la seua opinió pública en la situació d’injustícia evident que vivim. Això fa que hi haja menys impacte sobre aquestes societats que l’estudi d’Elcano demostra que són ja terreny adobat, un terreny sobre el qual l’independentisme podria fer créixer molt més encara la pressió sobre Espanya. Qui pot negar que passa això? I qui pot negar que aquesta situació només afavoreix l’estat espanyol?
L’arribada al poder de Pedro Sánchez, amb els vots regalats de l’independentisme, ha trencat la inèrcia d’aquesta imatge de l’Espanya autoritària i la manca de diàleg, construïda sobre la defensa al carrer de les urnes del primer d’octubre. En molts llocs hi ha la sensació que aquesta Espanya d’ara és diferent de la de Rajoy i això val més que ho sapiguem. Val més que sapiguem que nosaltres sabem que això no és així, però que costarà molt d’explicar-ho.
I aquest em sembla a mi que és el nus de tot plegat. L’estratègia de desmobilització que s’ha instal·lat en l’independentisme condueix a un mal pas. A un mal pas per al país però també, encara que ells ho discutesquen, a un mal pas per als presos. Esperar pacientment el judici és perdre el temps i sobretot és perdre la gran oportunitat de pressionar la societat espanyola i europea amb un afer escandalós que faria veure la independència com una causa justa, per a mantenir els drets civils i humans dels catalans.
D’això, en va parlar ahir l’advocat Aamer Anwar amb una extraordinària rotunditat en l’acte de presentació del llibre de Josep Casulleras La batalla de l’exili. Anwar va apel·lar de manera directa a la gent, més que no als polítics, recordant que és la gent que té el poder, com es va demostrar de sobres el primer d’octubre. I va avisar que si arribem així al judici serà massa tard. Perquè als presos els jutjaran i els condemnaran diguen què diguen, facen què facen i demostren què demostren. I després espera tu set o vuit anys que Estrasburg diga res…
Vídeo. Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard’
Nosaltres, i quan dic ‘nosaltres’ vull dir tots els qui volem la independència del país, hem de decidir, doncs, què cal fer i hem de poder parlar de tot, sense por ni tabús. Però ho hem de fer ara. Si els presos els duen a Madrid, sense més ni més, hem de saber que molt probablement no tornaran i que segurament el ressò d’aquest judici injust en les opinions públiques europees serà molt més limitat que no ho van ser els fets del primer d’octubre. I que no servirà per a fer efectiva la República, que al final és l’única possibilitat de viure sense por i amb llibertat. Tanmateix, tot podria ser diferent si sabem fer de la resistència a aquest judici il·legal l’equivalent d’aquell primer d’octubre que va alterar la percepció de la nostra situació arreu, però que, sobretot, va apoderar el nostre poble com no ho havia estat mai abans.
En conseqüència, hi ha preguntes urgents que ens hauríem de començar a respondre. Per exemple, i solament és una entre tantes, si permetrem sens més ni més que unes furgonetes de la Guàrdia Civil se’ls enduguen a Madrid?