17.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 18.09.2018 - 08:02
Valtònyc és lliure. Un tribunal belga ha tornat a fer miques la credibilitat de la justícia espanyol quan ahir refusà de cursar l’euroordre que l’acusava de terrorisme, ni més ni menys. Perquè fa cançons. Però ahir la justícia belga deixà clar allò que és evident. Que en els seus texts no hi ha cap delicte i que dur-lo davant els tribunals és un atac a la llibertat d’expressió. Bravo, doncs, pels tribunals belgues. Bravo pels advocats. I bravo per Valtònyc, que amb la seua valentia ha obert un camí que esperem que arribe a Estrasburg i cree precedents cabdals.
La lluita en l’espai lliure europeu es va demostrant d’una eficàcia indiscutible. Un encert monumental. I ha de continuar així. Ha d’arribar al final i empènyer contra les cordes la justícia espanyola, l’estat espanyol. Però, dit això, nosaltres no hauríem d’oblidar ni un segon que la justícia espanyola, aquesta justícia espanyola, és un perill concret per a les nostres vides. No és solament una qüestió de debat polític.
Ho és evidentment per als presos polítics. Per als Jordis, tancats de manera infame. Ho és per al govern, començant pel vice-president, per la presidenta del parlament, per tots els consellers que són en una presó provisional completament irregular i injusta. Demencial. Però ho és també per a Tamara, que no pot eixir del seu poble. I per a la vice-presidenta de la CCMA, a qui amenacen perquè TV3 i Catalunya Ràdio van emetre els anuncis publicitaris oficials del primer d’octubre! I ho és per a Paco Gas, el batlle de Roquetes i una de les millors persones que he conegut mai, que dijous haurà d’anar a declarar, acusat perquè durant les eleccions del 21-D al seu poble hi havia llaços grocs pel carrer.
Més de mil persones, només al Principat, tenen la vida penjada d’un fil per culpa d’aquest sistema judicial copat per l’extrema dreta, autàrquic, excèntric a Europa, empeltat fins a l’arrel de l’autoritarisme franquista. Ara, per tot això que passa, ho veiem més, amb més claredat, tot plegat. Però recordeu que aquests polítics que van vestits amb una toga són els qui van convertir el judici per l’assassinat de Guillem Agulló en gairebé una acusació contra ell. Els qui han ordenat de tornar als nazis les armes que varen fer servir. Els qui acluquen els ulls quan un policia agredeix Jordi Borràs. Els qui permeten als salvatges de la Manada de continuar al carrer mentre tanquen els xiquets d’Altsasu. Els qui van fer possible que dissabte un grup de nazis anàs a Bétera a intentar fer sabotatge a l’Aplec del Camp de Túria, dirigits per gent que ha capitanejat totes les agressions imaginables i no n’ha hagut de respondre mai.
No és cap broma això. És clar que hi ha jutges, sobretot entre els jutges naturals, que fan bé la feina. Però la cúpula del poder judicial a Espanya és un niu de rancúnia, ple de personatges autoritaris, un cau de la dreta més extrema, que no solament és una amenaça contra la democràcia sinó que representa una amenaça real i concreta contra cadascú de nosaltres, contra cada ciutadà d’aquest estat, contra vós i contra mi.
Per tant, que la celebració de la victòria de Valtònyc, com abans les de dels consellers a l’exili i el president Puigdemont, les de Marta Rovira o Anna Gabriel, no ens faça oblidar res ni ens aparte del nostre objectiu fonamental. Que és eixir d’aquest estat, no únicament per assegurar així la llibertat col·lectiva, sinó sobretot per assegurar-nos la llibertat personal. Aquella llibertat, per entendre’ns, que tens a Bèlgica, a Alemanya, a Suïssa o a Escòcia, però que no tindràs mai a Espanya.
