01.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.08.2024 - 09:51
La decisió que prendran els militants d’ERC avui té un rerefons important. Com explica bé Josep Costa en el capítol especial de La tertúlia proscrita dedicat a la investidura, al final es tracta d’esborrar, i ho intenten, el període que va del 2006 al 2024. Esborrar el trajecte fet per la població, però sobretot esborrar aquest període des del punt de vista de les institucions i de la classe política.
El 2006 es va aprovar l’estatut, un estatut que intentava de corregir els enormes defectes de la transició, sobretot l’espoliació fiscal i el maltractament econòmic de Catalunya, però també el seu reconeixement com a nació. Pasqual Maragall, l’impulsor principal, era l’últim espanyolista en el sentit tradicional i positiu del terme, en el sentit austriacista, si ho puc dir d’aquesta manera. Creia fermament en la nació catalana i al mateix temps estava convençut que per a Catalunya era bo i convenient d’entendre’s amb una Espanya federal i progressista que en un moment o un altre pensava que havia d’aparèixer.
Tots sabem què va passar. No va aparèixer cap Espanya federal ni progressista per enlloc i, en canvi, va renàixer l’Espanya més fosca de totes, també de bracet del seu propi partit. La incomprensió i la intransigència espanyoles van propulsar el moviment per la independència que a Madrid tan sols van poder alentir –momentàniament– amb l’ús descarnat de la violència contra la població i molt especialment contra els dirigents polítics catalanistes.
I ara resulta que, després d’haver passat per l’octubre del 2017 i per l’octubre del 2019, i amb una part substancial de la població catalana instal·lada definitivament en el separatisme, la cúpula d’ERC intenta de convèncer-nos que hi ha un camí allà on els fets han demostrat de sobres que no n’hi ha cap.
És possible que després de comprovar la persistència de la crisi monumental que representa per a Espanya el procés d’independència de Catalunya, algú a Madrid haja entès que els espanyols es van equivocar molt menystenint Maragall, fotent-se del concert econòmic que volia Artur Mas, negant-se a negociar el referèndum acordat amb Puigdemont, ridiculitzant Quim Torra o embolicant la troca amb Aragonès. No dic que no. Sembla que Zapatero –que no deixa de tenir el valor d’haver enganyat alhora el president Maragall i Artur Mas– va predicant ara a qui vol escoltar-lo que cal fer alguna cosa i que això no pot continuar així, que és massa perillós per a ells mantenir obert el conflicte.
Però la veritat és que un país no canvia així com així. I encara menys quan ningú no fa res perquè canvie. L’Espanya d’avui és encara pitjor i més intransigent que la del 2006 perquè, del procés català, tan sols n’han entès que tenen permís i llicència per a pegar-nos, posar-nos a la presó, enviar-nos a l’exili, perseguir-nos judicialment, espiar-nos, infiltrar-se’ns, insultar-nos, amenaçar-nos i tot plegat. I com és possible que, en aquestes circumstàncies, algú puga creure que, miraculosament, ara de sobte apareixerà una Espanya comprensible amb Catalunya, sensible amb els catalans, atenta a les nostres necessitats?
De fet, les proves ja són sobre la taula. El pacte de què ens parla la cúpula d’ERC, i sobre el qual calla com un mort el PSC, és una ensarronada, ho sabem tots. Però és que fins i tot contra aquesta poca cosa que tots sabem que és irrealitzable ja han saltat no sé quants presidents autonòmics del PP, han saltat les federacions socialistes de l’Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura i Astúries reclamant de convocar un consell federal per oposar-s’hi i han saltat Compromís i el BNG i la Chunta, membres imprescindibles de la “majoria de la investidura”, dient que hi estaven en contra –i quina vergonya, per cert, el paperot lamentable de Compromís de fer, en l’afortunada definició de Ricard Chulià, “anticatalanisme soft”.
Per això la maniobra que ens proposen ERC i el PSC és cridada a la irrellevància històrica i al fracàs més estrepitós. Això que en diuen el problema català només té dues solucions finals, estables, possibles: o la independència de Catalunya, o l’aparició d’una Espanya nova, diferent, completament canviada, que trenque amb el seu passat de segles i que puga relacionar-se amb Catalunya des de la llibertat i no des de la imposició, des del respecte i no des de la humiliació, des de la igualtat i no des del supremacisme. Però això darrer, simplement, no passarà. Mai.
PS1. Efectivament, ahir vam trencar el període de vacances de La tertúlia proscrita per fer-ne una d’especial sobre l’acord d’investidura, que podeu veure en vídeo ací.
PS2. Assumpció Maresma entrevista avui Elisenda Paluzie, ex-presidenta de l’ANC i catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona, per parlar de l’acord entre ERC i el PSC. Paluzie és contundent en les seues respostes: “La clau de la caixa només l’obtindrem amb la independència.”
