La lluita de Claudia Gómez per trencar el tabú del dol gestacional

“A les disset setmanes d’embaràs, al nostre nadó Hugo se li va parar el cor.” Claudia Gómez i la seva parella havien passat per un camí llarg i dur cap a la maternitat, que havia implicat un avortament anterior el 2016, operacions d’úter i un procés de reproducció assistida. Aquell segon embaràs era una mica complicat, però res feia pensar que perdrien la criatura, cosa que va significar un gran impacte psicològic.

Arran d’aquesta experiència, marcada també per un tracte inadequat per part del personal mèdic, va decidir de fer divulgació a internet sobre dol gestacional, reproducció assistida i infertilitat. Considera que el fet que sigui un tema tabú, afegit a altres problemes com la manca de protocols específics als hospitals, causa un gran desemparament. Explica que hi ha casos de tota mena, però que en el seu –que no és excepcional– l’atenció mèdica que va rebre la va fer sentir desemparada. Un mal punt de partida per a començar a afrontar el dol.

“Com que ja era a la dissetena setmana d’embaràs, no em va quedar més remei que parir el nadó. Va ser duríssim i molt llarg, i un despropòsit pel que fa a l’atenció”, explica. “Em van atendre de manera paternalista i jerarquitzada. No van comptar amb mi per prendre cap mena de decisió. Cada vegada venia una ginecòloga diferent i em feien maniobres i tactes molt dolorosos que no em comunicaven. Van fer fora tothom de l’habitació i no van deixar que la meva parella es quedés amb mi, i jo estava aterrida… Em van recomanar amb molta vehemència que no veiés el nadó. Feia dos dies que ni dormia ni menjava perquè només em deixaven beure líquid i estava sola, no vaig poder meditar la decisió ni amb la família ni amb la parella. Els vaig fer cas, i tota la vida me’n penediré… És de les coses que més em van marcar.”

Una vegada ja havia parit, i plenament conscient, diu que recorda que les sanitàries que la van atendre feien comentaris entre elles com ara “porta’m aquell pot que hi posarem el nadó dins”. “No vaig rebre cap mena d’empatia, atenció psicològica ni acompanyament i tampoc no em van donar l’opció d’estar amb una llevadora, tot i que allò era un part. Tampoc no em van informar de les opcions que tenia per a tallar la llet. L’endemà, em van donar unes pastilles per a tallar-la i vaig haver de preguntar per a què eren. Després he sabut que no cal tallar la llet, perquè la pots donar o, fins i tot, fer una joia per quedar-te-la de record.”

Per combatre la violència obstètrica també en aquests casos, Gómez demana que s’apliqui la mateixa lògica del part respectat, en què la mare té capacitat de decisió. Reivindica també la necessitat d’una atenció psicològica intensa per a acompanyar aquest dol des de la sanitat pública, atès que en el seu cas va haver de recórrer a un psicòleg privat i moltes dones només són ateses amb sessions molt espaiades en el temps. De fet, considera que aquesta atenció és imprescindible per a recuperar-se d’una pèrdua que influeix en molts àmbits de la vida, i que també pot influir en els futurs embarassos. Remarca que sigui una atenció especialitzada, feta per psicòlegs perinatals, i que també és útil buscar suport en grups o xarxes de dones que hagin passat per la mateixa situació.

Permís per dol gestacional

Arran de la seva experiència, ha decidit d’impulsar una campanya per reivindicar el reconeixement del dol gestacional en l’àmbit laboral. Ha impulsat una recollida de signatures a Change.org per a demanar que s’implementi un permís laboral per dol gestacional, també en el primer trimestre de l’embaràs i en el segon. Vol recollir 35.000 signatures i de moment n’ha aconseguides unes 33.000.

“La idea va sorgir quan vaig veure que a Nova Zelanda s’havia implantat una baixa pagada per l’estat per dol gestacional”, explica, i contrasta aquest permís de tres dies amb la legislació actual a l’estat espanyol: “Si tens una pèrdua gestacional de menys de sis mesos, no tens dret a res, depens de l’arbitrarietat d’un metge de capçalera. No els culpo, perquè el problema és que no hi ha protocol, ni baixa específica, ni prestació.”

La iniciativa vol reivindicar allò que passa amb totes les parelles que pateixen una pèrdua gestacional en el primer trimestre de l’embaràs o en el segon, etapes en què es registren la majoria d’aquestes pèrdues. Igualment, si succeeixen en el tercer trimestre, la mare té dret a la baixa per maternitat, però l’altre progenitor no té dret a res, i aquesta iniciativa també vol lluitar contra això. “Sembla que el pare no hi pinti res”, lamenta Gómez, que recorda que a Nova Zelanda sí que es té en compte l’altre progenitor, si n’hi ha, a l’hora d’atorgar el permís.

Explica que aquest permís és important perquè la tendència social és la d’empènyer les dones a oblidar-se del dol aviat i reincorporar-se de seguida al dia a dia. En els casos en què es comunica a un metge malestar psicològic o físic, les úniques opcions són les baixes per malaltia comuna, com li van donar en el seu cas, o fins i tot per depressió. Ella reivindica que això no és una solució i que s’hauria de dissenyar un permís específic per a visibilitzar aquest dol, reconèixer el dolor físic i mental i la necessitat de recuperar-se’n i respondre a les necessitats concretes que demanda.

Un dol silenciat

Claudia Gómez té molt clar que encara avui el dol gestacional és un dol invisibilitzat i silenciat, i que és d’aquest tabú que sorgeixen les mancances del sistema. “La mort normalment és un tema tabú, més quan són situacions antinaturals, com la mort d’un fill o d’un nen. Però no pel fet de mirar cap a una altra banda es torna menys important, al revés”, reflexiona. “Tot allò que tingui a veure amb el patiment de la dona encara és força tabú. Un altre exemple és l’endometriosi, que fins fa ben poc no era considerada ni tan sols una malaltia. En el paper de la dona sembla que vingui intrínsec el fet d’haver-ho de passar malament. Són moments terribles, però et vénen a dir que ho aguantis.” Per combatre-ho, proposa mirar als ulls aquest procés dolorós des de tots els àmbits, i el reconeixement laboral podria ser un primer pas.