Camí del saqueig: seguint el camió fins a Sixena

El monestir de Sixena és a pocs metres del poble que dóna nom a aquesta construcció del segle XII. És enclavat en un oasi de quarteres de terra des d’on es poden albirar sense esforç els terrenys àrids tan característics dels Monegres. La carretera que mena al monestir passa pel mig del poble, un poble d’aquells per on no corre mai ni una ànima. I encara menys un dia hivernal d’entre setmana. Però ahir els vorals eren un formigueig. Cap a dos quarts de quatre de la tarda, una furgoneta i un camió escortats per uns quants tot-terrenys de la Guàrdia Civil entraven al poble per agafar el desviament cap al monestir. A la cruïlla, una vintena de persones amb banderes aragoneses cridaven com si arribés Marshall. Celebraven el retorn de les obres de Sixena que només una hora abans havien sortit del Museu de Lleida.

Ahir va ser una jornada frenètica. Un ‘espoli’, la paraula més repetida entre els concentrats que van envoltar durant tot el dia el Museu de Lleida i que confiaven que l’inevitable no s’acabés esdevenint. Però era una esperança vana, sense base palpable. A mig matí, quan es va resoldre un recurs que hauria pogut evitar el trasllat, el del TSJC, ningú no en va fer cas. Ningú no es va maleir per la decisió en contra, perquè ningú ja no confiava en un tomb de guió de la justícia espanyola.

La jornada havia començat amb el dia, és a dir, a les dotze de la nit, quan els Mossos d’Esquadra, en una acció insòlita, van acordonar amb tanques el recinte del Museu de Lleida. Insòlit perquè la providència del jutge instava la Guàrdia Civil a endur-se les obres –fent ús de la força si calia–, però no els Mossos d’Esquadra. Sí que facultava la ‘benemèrita’ a exigir ajuda als Mossos, però la iniciativa la va tenir la policia catalana durant tot el dia. La tasca dels guàrdies civils es va limitar a fer de guaites des de la terrassa del museu i a custodiar la porta per on acabaren sortint les quaranta-quatre peces artístiques. Sempre de lluny, observant com els Mossos carregaven contra els ciutadans que van voler impedir la sortida de les obres.

Aquest va ser el moment més tens del dia. Unes tres-centes persones de totes les edats van tallar l’accés al museu per la rambla d’Aragó, l’accés que havia de permetre la sortida de la furgoneta i el camió que s’endurien les obres. Els Mossos van provar de desallotjar la gent i muntar un cordó policíac fent ús de la força i a cops de porra. Molts crits i molts xiscles. ‘Què feu? Som els vostres germans!’, cridava una noia amb un megàfon. Semblava que en qualsevol moment es podia precipitar una càrrega ferotge, però finalment no va esclatar.

‘Premsa espanyola, manipuladora’
Enmig d’una calma tensa, la gent va fer guàrdia entorn del museu amb resignació però bon humor. ‘Per on sortiran?’, demanaven molts. ‘Suposo que sortiran per la ronda. Si no, no entenc per què ens han escalfat’, raonava un noi que havia fet campana pel 155. Per a escalfar l’ambient –deu graus, clima tropical per vist que era Lleida–, de tot de punts de la concentració anaven sorgint càntics. ‘Premsa espanyola, manipuladora’, segurament va ser el hit de la matinal. ‘Els segadors’ i ‘L’estaca’ es van repetir més d’una vegada i les bromes als guàrdies civils foren incomptables.

Fins que va arribar el moment pel qual centenars de persones havien fet guàrdia. Els Mossos van col·locar una furgoneta estratègicament al costat del camió per a evitar que la gent pogués veure com es carregaven les obres –’col·laboracionistes’, cridava un– i al cap d’una hora tot ja s’havia embalat. Tan bon punt el camió va començar a circular, de dins el museu va sortir-ne el personal. Amb els ulls plorosos i aplaudint la gentada, un gest que els va ser retornat durant dos intensos minuts. Una escena trista, però d’absoluta comunió.

A vuitanta quilòmetres, una altra gent ja s’esperava impacient. Calia veure l’altra cara de la moneda. Era el moment d’agafar el cotxe, i carretera i manta a través del Baix Cinca i els Monegres. Al peatge de Fraga les furgonetes dels Mossos d’Esquadra que havien acompanyat la comitiva estaven aturades. L’estampa era la d’una frontera, i vaig imaginar-me una república. Calia continuar per atrapar el camió que transportava les obres i arribar a temps a la rebuda. Rectes inacabables en un paisatge marronós, entre camps de presseguers i pomeres, als quals encara els falta una eternitat per a tornar a florir.

Vaig posar benzina a la primera gasolinera. ‘Qui sap on en tornes a trobar una, en aquests mons de Déu’, vaig pensar. Em va atendre en Manuel, que va dir que no feia pas gaire que havia passat la comitiva. ‘Acaben de passar. Si corres una mica els atraparàs.’ Tal dit, tal fet. Poc abans d’entrar al poble de Sixena ja hi havia la llarga filera d’automòbils que anava darrere els tot-terrenys de la Guàrdia Civil. Anaven molt a poc a poc i l’asfalt rugós, ple de pedaços de quitrà, es notava més que mai a la suspensió del cotxe. ‘Espero que tinguin les obres ben embalades’, vaig pensar.

El desplegament policíac que hi havia preparat a l’entrada del monestir semblava el d’una final de Champions. Pel cap baix hi havia deu patrulles de Guàrdia Civil. Quan va entrar el camió a la placeta de davant el museu, el centenar de persones que hi feia guàrdia –qui sap des de quina hora– va aplaudir com si algú hagués marcat un gol.

‘Què més volem, ha arribat per Nadal’, deia un. Una dona donava les gràcies a un guàrdia civil i al seu costat quatre homes amb guitarres cantaven. L’ambient era de missa de dotze. Tothom anava ben mudat i empolainat. Era un dia que esperaven des de feia temps. Si les obres s’havien hagut d’empaquetar durant hores, amb poc més de deu minuts ja van ser descarregades. El periple s’havia acabat. O no. Els periples són circulars i el temps dirà on tancaran el cercle. Però això no ho sap ningú, tampoc els presents ahir a Sixena. La festa es va acabar en un tres i no res i tothom va començar a desfilar. Ja tenien allò que volien.

Ara cal saber com conservarà les peces nouvingudes, el museu aragonès. De moment, les instal·lacions ja acullen les obres que el MNAC va retornar el mes de juliol i, segons un article publicat a El Periódico –’Sixena exhibeix les seves mancances‘–, les condicions no són pas les millors: ‘Poder veure la magnífica porta prioral de fusta policromada del segle XIII val la pena. Sens dubte. Llàstima de la immensa torre d’aire condicionat que hi ha a no pas més d’un metre de distància. No solament l’enlletgeix, i molt, sinó que en fa perillar la integritat.’

Més informació:

• Crònica del matí al Museu de Lleida, deJosep Rexach: Matí d’indignació, càrregues i crits a Àngel Ros en la protecció dels béns de Sixena
• La Guàrdia Civil desembarca les obres de Sixena al monestir
• El document que acredita la propietat catalana de les obres de Sixena
• Àngel Ros surt escridassat del Museu de Lleida després de l’entrada de la Guàrdia Civil