17.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.10.2023 - 18:18
The Washington Post · Laura Wagner
Gaza. De fa molts anys, l’NPR, és a dir, l’organització de ràdios públiques dels Estats Units, ha confiat en la figura d’Anas Baba perquè fos els seus ulls i les seves orelles a Gaza. Aquesta setmana passada no va ser una excepció.
El productor palestí va entrevistar civils que cercaven refugi dels atacs aeris israelians a l’hospital principal de la ciutat de Gaza, on els passadissos eren plens de ferits i moribunds. Més tard, va explicar el cas d’un grup nens petits que viatjaven a peu desenes de quilòmetres, en un intent d’evacuar la ciutat. El reportatge va significar “molt esforç i molta sort”, deia Aya Batrawy, corresponsal de l’NPR que es coordina amb Baba de Jerusalem estant, en un reportatge que es va emetre divendres sobre les condicions horribles a la zona atacada.
Però, mentrestant, Baba lluitava contra amb uns desafiaments que alguns periodistes de Gaza descriuen com els pitjors que es recorden.
“Em vaig veure obligat a deixar la feina… per anar a evacuar la meva família”, va dir a l’NPR per línia telefònica la setmana passada. “On els amagaré? Hi ha cap lloc segur a Gaza?”, es demanava en veu alta.
El flux d’informació a les zones de guerra és sovint impredictible, però atesa la magnitud de l’assalt d’Israel, que els experts de l’ONU han advertit que equival a un “càstig col·lectiu” perquè viola el dret internacional, els periodistes s’enfronten a dificultats sense precedents per a obtenir i compartir informació.
Mentre les principals cadenes nord-americanes s’han afanyat a enviar els presentadors estrella a Israel, zona relativament segura, els periodistes de la franja de Gaza lluiten contra una campanya de bombardaments en massa, talls elèctrics i d’internet, escassetat d’aliments i aigua i la càrrega psicològica d’informar de la crisi humanitària mentre la viuen ells mateixos.
En un reportatge a l’hospital al-Shifa de Gaza, el reporter àrab de la BBC Adnan Elbursh i el seu equip van descobrir que els seus veïns, familiars i amics es trobaven entre els ferits i assassinats.
“Aquest és el meu hospital local. Dins hi ha els meus amics, els meus veïns. Aquesta és la meva comunitat”, va dir Elbursh durant l’emissió. “Avui ha estat un dels dies més difícils de la meva carrera. He vist coses que no podré deixar de veure mai.”
D’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel el 7 d’octubre, que va matar més de 1.400 persones, l’assalt de represàlia d’Israel ha matat més de 2.700 persones a Gaza. Onze periodistes palestins i tres israelians han estat assassinats, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). Divendres, els bombardaments israelians prop de la frontera amb el Líban van matar Issam Abdallah, un periodista de Reuters, i van ferir-ne sis més, en un incident que va ser condemnat pels observadors internacionals de la llibertat de premsa.
“Els periodistes són civils que fan una feina important en temps de crisi”, va dir Sherif Mansour, coordinador del programa del CPJ per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, en un comunicat, “i no han de ser el blanc de les parts en conflicte”.
En una entrevista, Mansour assenyala que la nova tendència d’atacar periodistes ha agreujat l’actual crisi d’informació a Gaza. El maig del 2021, Israel va bombardar un edifici a Gaza que allotjava les oficines d’Associated Press i Aljazeera. El maig del 2022, la periodista palestina-nord-americana Shireen Abu Akleh va rebre un tret al cap mentre informava a Cisjordània. L’exèrcit israelià va dir, inicialment, que Abu Akleh havia estat assassinada en un foc creuat amb combatents palestins, però nombroses investigacions independents, inclosa la de The Washington Post, van concloure que, probablement, les forces israelianes en van ser les responsables.
Mansour explica que aquests casos han fet canviar la concepció del risc dels periodistes internacionals, i deixen que els periodistes de fotografia locals i autònoms facin la feina de cobrir el conflicte a Gaza i Cisjordània.
“Són els més necessaris, i també són els qui viuen en el terreny”, diu Mansour. “La naturalesa del seu treball requereix que siguin a la primera línia, sovint sense un bon equipament, sense cap recurs de seguretat ni una redacció darrere.”
Alguns d’aquests periodistes han estat compartint informacions sobre l’assalt israelià a les xarxes socials tant en anglès com en àrab, amb l’objectiu d’arribar al món occidental.
La periodista Plestia Alaqad n’és una. Amb més de mig milió de seguidors a Instagram, ha compartit múltiples actualitzacions sobre evacuacions, talls de llum i nens separats de les seves famílies en el caos. Divendres, va publicar una fotografia del seu casc blau clar, amb l’etiqueta “premsa”, i va escriure que no havia pogut anar-se’n de la ciutat de Gaza perquè no tenia transport ni energia per a caminar. Va dir que no tenia servei de telefonia mòbil i que confiava en l’internet d’un hospital.
“Sempre m’ha agradat el periodisme i Palestina, i m’alegro d’haver pogut compartir part de la veritat o part del que passa al món”, va escriure, i va afegir: “Encara hi ha temps abans no arribi la nit. Veurem si tinc cap opció i us mantindré informats si puc.”>
Aleshores, el seu compte es va quedar sense activitat durant tres dies.
Quan va tornar a publicar dilluns al matí, va explicar en un vídeo que no havia tingut accés a internet, i que aquesta tan sols era una part de les condicions com més va més greus en què treballen els informadors.
“La situació és cada vegada més difícil… quant a l’electricitat, la situació de l’aigua, els aliments, la situació mèdica”, va explicar. A la llegenda, hi va escriure: “Faig tot el possible per mantenir-me a terra i cobrir el que passa.”
Els periodistes palestins també s’enfronten a un altre obstacle: els dubtes sobre la seva credibilitat. “Hi ha un esforç sistemàtic per a desacreditar la idea que existeix un periodista palestí independent”, diu Thanassis Cambanis, un antic periodista al Llevant i director del grup de reflexió de política exterior Century International.
Els periodistes palestins s’enfronten cada dia a crítics que s’afanyen a titllar els seus relats de mort i destrucció d’esbiaixats, partidistes o, fins i tot, inventats.
Fins i tot, a Gaza, moltes persones tenen dificultats per a accedir a notícies sobre què passa al seu voltant. Nihal al-Alami, traductora del Centre Palestí de Drets Humans, va fugir divendres de la ciutat amb la seva família i va acabar a casa d’un desconegut a la part sud de Gaza. Ha estat preocupada per rebre alleujament, per sentir notícies sobre la pau. El seu fill de nou anys, que l’any passat va rebre un trasplantament de medul·la òssia, necessita atenció mèdica, “perquè entenguis fins a quin punt estic preocupada per ell”.
Al-Alami ha relatat que tenia una petita ràdio alimentada amb piles per a seguir les notícies, a més d’una xarxa d’amics i familiars que viuen a l’estranger i que la posen al dia quan pot carregar el telèfon i accedir a internet. Però ella no sap quant de temps durarà el blocatge. “Vam agafar combustible del nostre cotxe per fer funcionar el generador per bombar aigua al dipòsit”, explicava al Washington Post diumenge en un missatge de WhatsApp.
Batrawy, de l’NPR, també fa servir WhatsApp per connectar-se amb gent de Gaza, tot i que aquesta línia de comunicació és com més va menys fiable.
“La connectivitat sol ser força bona i pots posar-te en contacte amb la gent de Gaza”, diu al Post. “Ara, de sobte, no tens ni idea de si els teus missatges arriben o si intenten d’enviar-te’n.” Diu que l’NPR va poder parlar amb Baba, el periodista a Gaza, per una línia telefònica, però el contacte és intermitent.
D’ençà del començament de la guerra, Batrawy ha intercanviat notes de veu amb gent de Gaza, inclosa una estudiant de medicina anomenada Tasnim Ahad, la veu del qual se sent en alguns dels informes de ràdio.
La casa d’Ahad va ser bombardada. I la seva família està desplaçada. Ell va provar d’anar-se’n, però no hi ha manera de sortir de Gaza. S’està quedant sense aigua. Aquesta és la cinquena guerra que veu a Gaza. “Ha passat per moltes coses”, diu Batrawy. “Diu que enviar notes de veu és gairebé terapèutic, perquè sent que importa a algú. Que algú l’escolta.”
