10.04.2020 - 22:00
|
Actualització: 11.04.2020 - 06:29
El Periódico ha publicat un article del periodista Michele Catanzaro en què afirma que el col·lapse hospitalari anunciat com a possible conseqüència del coronavirus i que ha servit de base a la demanda del confinament en realitat no ha existit.
A partir d’aquest article, i fins i tot manipulant-lo, s’ha organitzat tota una autèntica campanya política desencadenada a l’uníson pel PSC sector política i pel PSC sector periodisme. Bàsicament per continuar atacant els monstres del moment, Oriol Mitjà, el govern de la Generalitat i l’independentisme o, de manera més general, qualsevol que s’opose en el punt que siga a l’autoritat competent. Els apologetes de Pedro Sánchez han eixit tots en tromba a fer servir aquest text per a ‘demostrar’ que el govern espanyol tenia raó i que la Generalitat era una exagerada.
Aquesta onada d’atacs sense mesura ha indignat amb raó moltíssimes persones. Hi ha testimonis, sobretot de sanitaris que a alguns els haurien de fer caure la cara de vergonya. Per exemple aquest indignat enfilall del doctor i catedràtic Ramon Brugada. Per qualificar això d’ara Jordi Fontanals ha trobat una magnífica definició: ‘periodistes soldats’. Una definició molt encertada que jo compartesc i que segurament caldria ampliar també, coherentment, a ‘polítics soldats’. Perquè, al cap i a la fi, amb això que descrivim, el que se cerca i s’aconsegueix fins a un cert punt és la militarització del debat públic que pretén Sánchez desplegant tota la seua faramalla bèl·lica. Es tracta de no pensar, d’obeir als teus generals, de lluitar a mort per conquerir qualsevol cota que ordene l’alt comandament, si cal marginal i si cal al preu de la teua vida, de seguir les ordres a cegues…
Per això la utilització de l’article d’El Periódico pel batalló socialista ha passat per alt, amagat o manipulat, fets essencials, algun dels quals, el mateix Catanzaro ‒a tall d’exemple, quan omet, no sé si per desconeixement, que les dades oficials del govern espanyol certifiquen que el col·lapse del sistema es va produir de manera efectiva el 28 de març en nou comunitats autònomes, o quan no explica, malgrat criticar-los, que el manifest dels seixanta-nou científics va ser clau per a conscienciar la societat perquè s’adoptassen les mesures que efectivament han rebaixat el perill que ells mateixos advertien que podíem córrer.
Però tant hi fa, perquè el text ara ja serveix només per a executar la campanya política que importa als socialistes avui, que no és cap altra que justificar com siga i al preu del que siga l’absurda decisió del govern PSOE-Podem d’aixecar dimarts que ve el confinament total. I és en funció d’això, i de la forma matussera que inevitablement implica l’exercici bèl·lic, que els soldats ho arrasaran tot. Menystenint miserablement en alguns casos l’esforç immens de la població i d’una manera molt especial dels treballadors del sistema públic de salut, que han fet una adaptació intel·ligent i coordinada dels recursos, en canvi de concentrar tot l’esforç en una sola causa i de deixar de banda la resta. Quants càncers no s’han diagnosticat aquests dies? Quantes pròtesis s’han deixat de posar? Quantes hèrnies no s’han operat? Quants malalts han hagut d’ajornar mesos el seu tractament? No és això un col·lapse?
La cosa tanmateix té un punt de grotesc i incoherent que cal remarcar. El Periódico, el mateix diari que el 9 d’abril publica que el col·lapse no ha existit, el vint de març publicava que ‘Les UCI més saturades comencen a seleccionar els pacients’. Un article en què afirmava que ja ‘no pot prevaler el principi de “el primer a arribar, el primer a ingressar”, sinó que en una situació tan “excepcional” s’ha de manejar com si fos “medicina de catàstrofe”‘. I no és això un col·lapse?
En el cas dels soldats polítics, la incoherència (per no dir obertament el ridícul) encara és més molt gran. N’hi ha prou amb un exemple: mireu aquesta nota del PSC del 7 de maig de 2018. Assumpta Escarp hi afirma que ‘tot i que la grip no ha entrat encara en fase d’epidèmia, el col·lapse a les urgències evidencia que els pretesos plans de millora del passat govern no són efectius’. O aquesta altra de l’11 de gener de 2017, en què ella mateixa demana al conseller Comín que ‘abordi els problemes que ara i cada dia pateixen els nostres ciutadans i ciutadanes amb el col·lapse als serveis d’urgències’. O encara aquesta en què el diputat Òscar Ordeig diu que ‘el col·lapse a hospitals i CAP mostra la realitat d’un país que pateix de desgovern des de fa sis anys’. Podríem continuar durant hores perquè la paraula ‘col·lapse’ apareix massa sovint a les notes de premsa del PSC, però això només evidenciaria que segons els socialistes hi ha hagut un col·lapse sanitari ja fa anys que justament aquests darrers dies ha desaparegut.
De segur que en vista d’aquestes flagrants contradiccions us preguntareu com és possible que aquesta gent, els soldats, observen i visquen en una realitat tan diferent de la realitat en què els ciutadans vivim cada dia. Com poden creure que els serveis sanitaris s’han col·lapsat cada any excepte aquest? Bé, precisament això passa en tots els ‘moment Txornòbil‘, quan els règims trontollen de debò, fins al punt d’esdevenir un perill concret per a la seua població, per a cadascun dels seus ciutadans. Segons les dades d’ahir, actualitzades a les 18.55, a l’estat espanyol ja hi ha hagut 15.970 morts, el tercer en xifres totals i on més gent, en termes relatius, ha mort.
