Periodistes i correctors, a l’infern de dos en dos

Aquest títol, que estrafà la dita “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, és simplement un intent d’acostar-se irònicament a un estudi publicat aquesta setmana per Mèdia.cat: “El deure dels periodistes amb la llengua”, subtitulat “anàlisi sobre la responsabilitat lingüística i la competència en català dels comunicadors en el context actual”.

L’estudi, elaborat per Pol Cervera –que té la virtut d’ésser periodista i filòleg alhora–, es proposa un triple objectiu: determinar la responsabilitat que tenen els periodistes com a models de llengua, esbrinar quin nivell de competència lingüística han adquirit i analitzar com ha evolucionat aquesta competència entre els periodistes de generacions diverses.

El rigor de la recerca de Cervera es fa palès en els criteris metodològics emprats, en la quantitat d’experts consultats i en la presentació gràfica, entre més aspectes. Els entrevistats són molt majoritàriament filòlegs (una cinquantena), a més de dues periodistes i dos professors de periodisme. Aquesta desproporció és, si de cas, el punt flac de l’estudi, com veurem més endavant.

La formació i la responsabilitat lingüístiques dels periodistes

L’estudi demostra que la formació dels periodistes en l’àmbit lingüístic és deficient. Ho diu, sense embuts David Paloma, professor de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona: “Els plans d’estudi ofereixen un panorama pobre pel que fa a l’estudi de la llengua catalana. Jo detecto un discurs de façana de ‘la llengua és molt important i els estudiants n’haurien de saber més’, però alhora hi ha una política real de no fer res per la llengua per deixar lloc a altres disciplines que consideren que són fonamentals. La llengua és la parenta pobra.” Parlant de l’ús dels futurs comunicadors, Paloma afegeix que a la Facultat de Periodisme ja s’hi comença a observar el drama sociolingüístic que es va ensenyorint dels centres de primària i de secundària: el català a l’aula i l’espanyol al passadís.

Però el problema a les facultats de periodisme no és tan sols l’aprenentatge de la llengua, sinó el de la responsabilitat lingüística que tenen o hauran de tenir els qui es vulguin dedicar a aquest ofici. La professora Mila Segarra, membre de la Secció filològica del IEC, ho explica així: “Molts periodistes creuen que la qüestió lingüística és cosa dels filòlegs, dels lingüistes, i no pas seva, i aleshores no assumeixen la seva responsabilitat com a models lingüístics.”

La consciència d’aquesta manca de responsabilitat es palesa en aquest gràfic, inclòs en l’estudi i elaborat a partir d’una enquesta a filòlegs de mitjans o “experts en llengua”: la meitat creuen que si examinéssim els periodistes segons el grau de responsabilitat lingüística, suspendrien (i tinguem en compte que no són pas estudiants, sinó que tots van aprovar el grau de periodisme i treballen en un mitjà de comunicació).

Què pensen els periodistes sobre els correctors i què pensen els correctors que pensen els periodistes sobre els correctors?

L’estudi de Mèdia.cat dedica un apartat a la valoració sobre la feina dels correctors dels mitjans de comunicació. Sembla que hi ha una certa vacil·lació: per a alguns –o segons quan– la tasca dels filòlegs és vista com una nosa, com una feina que pot “malmetre” la creació del periodista; per a uns altres, és vista com un ajut (“un luxe” arriba a dir Marta Morros, de RAC1).

També en aquest apartat hi ha una enquesta. És una pena, tanmateix, que els entrevistats siguin els filòlegs, perquè el resum estatístic interessant seria el de l’opinió dels periodistes que, suposadament, han de “sofrir” el retolador vermell dels filòlegs. Per tant, el quadre següent és l’opinió que tenen els correctors de l’opinió dels periodistes sobre els correctors.

Potser en aquest punt, i per a entendre la diversitat d’opinions, cal tornar a parlar de responsabilitats. Si abans ens referíem a la de les facultats, ara hem de parlar de la que assumeixen o no els directius dels mitjans. Cadascú té la seva experiència. La meva és que un mitjà dirigit per gent que dóna valor a la llengua com a eina essencial de comunicació i de vertebració nacional sabrà transmetre aquesta responsabilitat als seus treballadors: no pas com una idea vaga ni filosòfica, sinó com un requisit, una exigència professional, com ho és el compliment d’un horari i un codi deontològic.

El nivell de competència lingüística dels periodistes

La conclusió de l’estudi, quan parla de la competència lingüística dels periodistes, és en certa manera paradoxal. Maria Sanchis, d’À Punt Mèdia, diu: “Per als periodistes, tenir un coneixement i un domini excel·lents de la llengua és un deure. Jo crec que la majoria tenen un català exemplar, però és cert que hi ha una minoria que no i que produeixen una impressió negativa de cara a l’audiència.” Aquesta opinió, compartida en general pels enquestats, segurament s’hauria de matisar amb una observació que fa Mila Segarra: “Tenint en compte la situació sociolingüística de la llengua, amb el nombre de parlants de català baixant cada dia, i que les facultats de comunicació no donen prou rellevància a la llengua, el nivell de competència lingüística dels periodistes és prou bo.” És a dir, podria ésser pitjor.

Però, certament, els pronòstics no són gaire satisfaents, com es pot observar en l’apartat dedicat al nivell de les noves promocions. Ho explica gràficament el filòleg Pau Vidal: “El nivell de català dels periodistes és decreixent; inferior al de la generació anterior, que ja era inferior en relació amb el precedent.”

I això es reflecteix també en l’enquesta feta als cinquanta professionals de la llengua: tan sols un 28% creu que el nivell es manté –de fet, no hi ha cap enquestat (0%!) que ho asseguri amb rotunditat. I recordem que parlem de joves que, en teoria, han rebut classes en català de P3 a 4t de grau de periodisme.

Cinc reflexions complementàries

D’aquesta recerca, Pol Cervera n’extreu unes conclusions que podeu consultar cap al final del document i que resumeixen tot això que hem anat explicant. Per completar aquesta visió, voldria afegir-hi solament cinc reflexions pròpies.

En primer lloc, quan es parla de la qualitat de la llengua dels mitjans audiovisuals –que són els que poden tenir una repercussió més directa en la població– no es pot limitar l’anàlisi als periodistes. Un gran cavall de batalla són els tertulians, entrevistats, convidats, etc. i, en general, tots els qui s’expressen espontàniament i sense un discurs preparat. Ací els professionals de la llengua no hi poden fer res, o ben poca cosa, si la direcció del mitjà no estableix cap mecanisme d’exigència o de formació. En aquest àmbit és on més es pot notar la degradació de l’ús social. I això promou un procés circular: si els qui surten a la televisió no posen cura en la llengua, s’escampa de mica en mica la idea que amb el català tot s’hi val. Sobre això, les emissores de la CCMA i les d’À Punt, a més de RAC1, hi haurien de parar esment.

Encara hi ha filòlegs cofois (tal com es pot veure en l’estudi de Mèdia.cat) que diuen que el català no es degrada i que posen en dubte que els joves parlin malament. Mentre hi hagi aquest “negacionisme”, malament rai, serà difícil d’avançar (o de no recular més).

En tercer lloc, hi ha un aspecte polític en tota aquesta qüestió que no podem negligir. La qualitat i l’ús social de la llengua van relacionats. N’hi ha prou de veure com, mentre les enquestes indicaven que el percentatge de parlants retrocedia, la interferència de l’espanyol avançava implacablement i alhora es devaluava el prestigi del català. Si hi hagués un estat que defensés la llengua, aquest panorama canviaria. Això no vol dir que els parlants no hi hagin de fer res, però és molt més difícil de progressar quan les lleis (i els tribunals) actuen com una força contrària i quan no es pot –o no es gosa– impulsar amb autoritat una política lingüística eficaç.

I, per anar a l’arrel del problema, hem de demanar-nos què fan els nostres governs. I per això convé repassar què falla –o ha fallat– en tot el currículum formatiu d’un periodista. Quines mesures es prenen a les facultats perquè els futurs periodistes assumeixin la responsabilitat lingüística que els correspon i en surtin amb prou competència lingüística? I, reculant en les etapes formatives, quin grau d’exigència s’estableix en els màsters d’ensenyament per a professors de secundària? Qui vetlla per l’ús de la llengua a les oposicions? Com intervenen en les facultats d’educació perquè els mestres tinguin també consciència i competència en la nostra llengua? I, encara, quines mesures es prenen perquè els docents, pagats pels governs del país, facin les classes en un català decent o, simplement, en català?

I, per acabar, no ens hem de cansar de remarcar la importància que tenen els mitjans de comunicació –analògics i digitals– pel paper de model lingüístic que exerceixen. Una importància que s’acreix quan s’observa el campi qui pugui lingüístic que predomina en les xarxes socials en què intervenen i s’emmirallen els nostres joves.